EL CABANYAL (I EL MITE DELS BONS VALENCIANS)

Aquest matí s'ha fet la manifestació en contra dels enderrocs previs a la prolongació de Blasco Ibáñez i per la preservació del barri d'El Cabanyal-Canyamelar. Sembla que ha estat un èxit. En teniu informació ací mateix (demà i en unes hores hi haurà molta més).

Allò interessant, de moment, és veure les reaccions. Canal 9 ha inclós en el seu informatiu una peça que tenia l'aparença d'asèptica (per als usos de la casa, vaja) però on s'hi ressaltava la presència d'organitzacions i col·lectius vinguts de fora, fonamentalment de Madrid i Catalunya, es deia. Curiós. Perquè s'enllaçava a continuació amb unes declaracions del vicepresident Juan Cotino en les que tornava a parlar d'un atac als valencians (a tots?) per part del govern central i denunciava que la mani del Cabanyal estava atiada des de Catalunya (ai, eixa boqueta, sempre disposada a anar a parar al mateix lloc!).

El regidor Alfonso Grau, en unes declaracions d'agència, ha gastat semblants cors i danses: els de la mani no són del Cabanyal i quasi no són ni valencians, perquè la gent normal vota PP i vol l'ampliació de l'avinguda, com Déu mana, i Zapatero ha pagat la protesta i això és una agressió externa instrumentalitzada per una minoria que fa el ridícul i etcètera.

El mite dels "bons valencians". O siga, ells i els seus votants. Perquè els que no estan d'acord o no són valencians com cal o són gent manipulada des de fora o uns venuts a l'or català o, darrerament, al govern central que "està en contra del progrés de la Comunitat Valenciana". Esgotador: No admeten ni la més mínima resistència civil o política al seu règim.

LA SANITAT VALENCIANA, VISTA PER EINES

El número 9 de la revista Eines, que ja us he recomanat en alguna ocasió per la seua qualitat gràfica i l'interés dels seus continguts, s'hi dedica en aquesta ocasió a fer un reconeixement en profunditat de la sanitat valenciana amb valuoses aportacions de Sergi Tarín o Marciano Sánchez Baylen, entre d'altres. Servidor col·labora amb una reflexió sobre el descrèdit immerescut del nostre sistema públic i una entrevista a Enrique Ortega, cap del servei de malalties infeccioses de l'Hospital General de València i una eminència en el tema del VIH-SIDA.

Destacar també que en la secció de cultura el blocaire, escriptor i editor Manel Alonso fa un repàs exhaustiu a la nodrida però quasi invisible nòmina d'escriptors valencians. Feu-li una ullada perquè paga la pena.

EFECTES ESPECIALS

Preguntes recurrents aquests dies: Aniràs a veure Avatar? Si puc, sí. En el cinema? Per descomptat. T'agraden les pel·lícules amb efectes visuals (antigament, efectes especials)? Més que una inauguració a un polític. Però tu no eres de cinema d'autor? I? Com si fóra incompatible una cosa amb l'altra. Ja, però Avatar no és El Cavaller Obscur de Cristopher Nolan, aquella peli que tant us va agradar als modernets perquè combinava espectacularitat amb profunditat psicològica. M'ho puc imaginar, però sé que m'ho passaré bé igualment. James Cameron quasi sempre m'agrada. El cinema té un component d'espectacle visual. Hi ha filmes que entren pels ulls i uns altres per la ment, la sensibilitat, l'estat anímic...

Val. Ja m'he fabricat les coartades per veure Avatar. Tampoc no les necessitava. Però m'assalta un dubte: per tornar a sorprendre a espectadors que ja ho havien vist quasi tot, ha de tornar el 3D. Millorat, però 3D. I per impactar també està tot inventat per la via de la violència, incloent l'estúpida saga Saw. Què serà el següent? Com s'ho faran? Ens adonarem, potser per saturació, que cap efecte visual millora substancialment la visió de Kim Novak a Picnic? Quin estudi d'animació seria capaç de millorar la potència de la mirada etílica i luxuriosa de William Holden? Palles mentals pròpies de qui pertany a una generació que no és ni carn ni peix.

SOBRE EL PARANY

Fa dies que volia trobar temps per parlar de la caça amb parany, de la polèmica i de l'actitud poruga de l'oposició davant el conflicte. Però Manuel S. Jardí ho explica hui perfectament a L'informatiu en article: "Tradició i barbàrie". El tema té més abast i significació del que sembla.

TURISME? OH, SI!

L’èxit d’una destinació turística és a voltes un misteri. I qualsevol que viatge un poc comprovarà que darrere d’alguns indrets concorreguts hi ha més fum que palla, més publicitat que contingut. Obviarem els exemples. Però els xativins viatgers ens preguntem per què les mateixes hordes de japonesos amb càmera i el nas pegat als plànols que veiem a tot arreu no visiten Xàtiva. Sona a injustícia. En alguns casos reeixits, tanmateix, es nota que darrere hi ha un projecte coherent, sensibilitat per preservar els valors propis, tot i afegint elements nous, i encert en la captació dels possibles visitants. Xàtiva té un potencial poc discutible però no és un pol de destinació turística. Algú hauria de retre comptes.

Aquesta ha estat la setmana de la Fira Internacional de Turisme de Madrid (Fitur), el certamen on la maquinària política i mediàtica valenciana es concentra en un sol punt, com si jugàrem les estratègies turístiques a una sola carta. Aquell és part del problema. Fitur és un esdeveniment de consum intern (valencià, xativí, gandienc...) dirigit a conrear la vanitat política, a mesurar qui la té més llarga o qui ha aconseguit la millor posició en la fotografia, però el seu valor en la generació de turisme és relatiu. Fitur és una part infinitesimal de la tasca. O siga, que està bé que l’estand de la ciutat haja estat una ubicació impecable, que s’haja encertat difonent els nostres plats típics i fins i tot no sona malament allò de fer una recreació històrica en març sobre els Borja. Bé està.

Però el treball de veritat per a Marian Soro, la regidora de turisme, hauria de començar a la tornada, perquè no se sap ben bé en què ha quedat allò del Pla de Dinamització Turística més enllà d’un grapat de follets i publicacions i l’ocultació dels contenidors del fem. El seu departament no proporciona xifres, no consta que faça anàlisi de la situació turística i tampoc no s’hi veu una estratègia clara, una filosofia de treball, més enllà d’encarregar un logo i un lema discutibles. Fitur 2010 ja és història i tota pedra fa marge. Però ens uns mesos tornarem a preguntar-nos per què no venen.

In memoriam. Servidor no és un expert, ni de bon tros, però després de visitar un bon grapat de museus d’art modern a Espanya i a Europa la intuïció em deia que Josep Camarasa Mateu tenia talent com a pintor. Ho crec sincerament: un quadre seu presideix el racó principal de casa. Però la seua carrera no ha tingut la projecció que mereixia i, a més, ens ha deixat prematurament. Deixa, això sí, obres que preservaran la seua memòria. En pau siga.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 23-01-10)

VIC HA ENCÉS EL DETONADOR

Hola de nou. Aquest és el títol de la columna que publiquem hui al diari digital ELPUNT.CAT la temàtica del qual es podeu imaginar. Un d'aquells temes de debat de veritat. Ja em direu que us sembla.

MINUTS MUSICALS: PAVEMENT

Pavement, un dels grups més estranys i entranyables de l'eclosió de l'indie-rock dels 90 es tornen a reunir (vaja, uns altres, pensareu) i la gràcia és que formaran part del cartell del proper Primavera Sound. Potser estem allí. Potser no. Però la notícia ens ha remogut les entranyes musicals. Deixem una mostra per a no iniciats. Potser siga una música que no vos diga res. O sí. A alguns, en qualsevol cas, ens retrotrau a una època fantàstica. Ai, el pas del temps.

CAMÍ A GUANTÀNAMO

Anit vaig veure a La 2, amb la fascinant novetat en les cadenes públiques que l'emissió no és contínuament sabotejada per la publicitat (algun dia en parlarem), Camino a Guantánamo (2006), del quasi sempre interessant, fins i tot quan erra el tir, Michael Winterbotton, director juntament amb Mat Whitecross. La sinopsi i la fitxa les teniu ací mateix, però bàsicament es tracta de la història d'uns musulmans de nacionalitat britànica, de viatge per Pakistan i Afganistan, amb posterioritat a l'11 de setembre de 2001, que després d'una sèrie de circumstàncies absolutament marcianes acaben empresonats en la cèlebre base militar de Guantànamo.

La pel·lícula té l'estructura d'un documental ficcionalitzat, amb testimonis dels protagonistes, i malgrat l'acumulació d'informació sobre els abusos i l'absurd d'aquell llimbs jurídic que hages pogut llegir o veure, la plasmació en imatges et deixa bocabadat. Els procediments de selecció dels presoners suposadament més perillosos és surrealista i sense cap base jurídica ni d'investigació, amb la detenció de molts innocents com a resultat.

Però feta la cagada, allò esgarrifós és la forma en què tracten d'incriminar els presoners, la pressió física i psicològica, els maltractaments aberrants. Fins que les evidències són tan bèsties que no tenen més remei que soltar a alguns dels presos, intentant prèviament que signen una declaració d'estar relacionats amb Al-Qaeda. Els xicots no signaren. I tardaren més de dos anys en tornar a casa.

Aquella bàrbara presó és inacceptable, injustificable de tot punt en qualsevol país democràtic fins i tot suposant que estiguera ocupada per perillosos terroristes. El que resulta increïble és que els seus fonaments i criteris siguen tan barroers i grollers, tan matussers. I tan bèsties. Què es pot esperar d'una quadrilla d'inútils que fan emprar una foto de Gaspar Llamazares per identificar a Bin-Laden?

PROPÒSIT D'ESMENA?

Tampoc no és que tinguera cap esperança al respecte, però no hem aprés absolutament de la crisi econòmica, de les seues causes, del seu origen, que en el cas valencià va més enllà de les ones d’un tsunami amb epicentre a Wall Street. Abans de la davallada semblava que ens anava bé perquè corrien els diners, però era un miratge, una construcció mental, un estat anímic: segons un informe de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), l’arc mediterrani patia des de fa temps d’un problema de productivitat, una debilitat estructural que ha emergit amb força amb la recessió. La raó, el pes de sectors de baixa productivitat i un caràcter cíclic, com ara la construcció i les activitats immobiliàries. Pensareu que no estan contant cap cosa nova. No, però l’IVIE és un organisme de la Generalitat. O siga.

És curiós, perquè el mateix dia que aquest diari contava eixa història, dimecres, ens assabentem que encara circula pel món un PGOU de Vallada que començà a gestar-se l’any 2.000 i que contemplava quadruplicar la seua població, actualment d’uns 3.500 habitants. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) ja ha dit que no estan garantits els recursos hídrics i ha bloquejat el pla. Però sorprén que Vallada no haja revistat d’ofici aquest despropòsit fa temps, quan semblava clar que ni a aquella població ni enlloc són possibles ja grans planificacions urbanístiques, quan hi ha milers d’habitatges encara per vendre, perquè encara són molt cares, els bancs no estiren la màniga i la desocupació ofega el consum.

En acabar, per exemples com el de Vallada o el d’algun altre indret, es pot arribar a la conclusió que hi ha polítics que no han passat pantalla. És com si, internament, tingueren la convicció que la tronada passarà i que un dia tornarà el modus operandi que ens va fer tan feliços: la construcció massiva que enriquia els propietaris de les terres, generava ocupació en quantitat, tot i que fóra de baixa qualificació, moviment entre les empreses d’equipaments i proveïa d’ingressos els ajuntaments. No ho descartem.

En lloc de fer propòsit d’esmena i apostar per activitats econòmiques de valor afegit, basades en el coneixement, la investigació i la innovació, que no ens facen tan vulnerables als cicles econòmics, ací l’aposta continua sent la patà i avant, allò que va funcionar durant els anys feliços. Fins i tot quan fan les seues reclamacions d’aigua, a alguns dirigents de la Generalitat sembla trair-los el subconscient parlant de riquesa i llocs de treball associats a l’oci i la construcció. El temps sembla haver-se detingut per a ells. Ja dic: no han fet propòsit d’esmena. I menys encara dolor dels pecats.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 16-01-10)

PROA A ISLA TORTUGA

Demà divendres, dia 15 de gener, presentarem el copsant debut en la novel·la del guionista Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979), Proa a Isla Tortuga, editada en castellà per Izmir, una història negra ambientada en la València actual, farcida de referències polítiques, periodístiques i socials manejades amb un cabàs de mala llet i una absoluta manca de prejudicis. L'acte tindrà lloc a les 21,00 horas al Slaugtherhouse del barri de Russafa, carrer Dénia 22,

En la millor tradició de la novel·la negra, però amb indubtables apunts de renovació formal, Miralles fa una dissecció despietada, però ajustada i versemblant, de la societat valenciana fent desfilar per les pàgines del llibre una polifonia de personatges creïbles i amb ànima. Una trama que rebenta per dintre els convencionalismes del gènere i provoca les sensacions neguitoses de les millors narracions de Boris Vian.

Amb tot, el més destacable d'aquest debut sorprenent és la prosa contundent i sarcàstica de Miralles, la multiplicitat de recursos literaris que desenvolupa fent que cada paràgraf i cada línia es convertisquen en un repte gojós per al lector, en una carrera sense frens que serem incapaços d'abandonar fins albirar la línia d'arribada. Resultats literaris en una primera incursió novel·lística a l'abast de molts pocs.

AIXÒ HO HE DIT JO?

Com que feia temps que no feia promoció de la novel·la us deixe amb una entrevista recent al Diari de Balears a càrrec de Sebastià Bennasar. Els periodistes que som entrevistats, que passem a l'altra banda de la gravadora, ho passem malament. Després, llegim i sembla com si no fórem nosaltres: Hòstia, això ho he dit jo? Doncs sembla que sí. Un aclariment, però: afegiu al titular "món rural". I s'entendrà un poc millor. La resta de foteses que apareixen a l'entrevista són de collita pròpia.

MINUTS MUSICALS: MORNINGWOOD I LADYTRON

Ahir vaig tindre un dia esgotador. Productiu, però esgotador. Tanmateix, de camí a casa dues de les millors cançons d'electro-rock de la passada dècada, al meu criteri, és clar, m'ajudaren a recarregar les bateries: Jetsetter, de Morningwood, i High Rise, de Ladytron. Si esteu decaiguts, física o moralment, pugeu el volum dels altaveus. Com els productes que anuncien en la ràdio, però gratis.

BOUS CARÍSSIMS

Farà cosa d’un any servidor es va permetre fer una gracieta a propòsit de la rehabilitació de la Plaça de Bous de Xàtiva i la seua configuració arquitectònica dient que l’oposició no entenia el sentit últim de les obres, que darrere de l’actuació s’hi amagava una operació secreta per contactar amb vida extraterrestre. Però en la mesura que anem coneixent la morterada de diners que s’estan soterrant allí, la forma d’OVNI de la cosa no en té ni punyetera gràcia. Com explicava aquesta setmana Agustí Garzó, la “inversió” podria disparar-se fins els 14 milions d’euros i encara queden nombrosos detalls per rematar, com ara una mena de tapadora retràctil en la zona central. També s’ha sabut que la pintura contra l’òxid que requereix la Plaça costa 170.000 euros.

Això no ha obstat per a que el 2009 s’hi celebraren tan sols un parell de corregudes de bous. I l’altra possible utilització del recinte, la dels grans espectacles i actuacions musicals, tampoc s’ha materialitzat: tots els mesos no pots organitzar un concert per a 8.000 persones ni tan sols pagant-ho la Diputació, perquè es tracta d’un aforament insuficient per a Madonna o U2, posem per cas, i una mica excessiu per als concerts que pot organitzar una ciutat com Xàtiva, sent sensats. Tampoc no ens desviem del tema: encara que fóra possible organitzar aquells esdeveniments, una despesa així és pecat de supèrbia, una herència del temps on els diners brollaven i les institucions públiques gastaven a mans plenes sense control ni miraments. Perquè tot i que part de la factura la paguen unes altres administracions, no deixen de ser diners de tots. I després fes-te càrrec tu del manteniment.

S’ha perdut la mida de les coses. ¿Necessita Xàtiva tindre la millor ciutat de l’esport del País Valencià, com diu Alfonso Rus? Per població, no, però això no és obstacle per a que ens endinsem en una inversió com si anàrem a optar als Jocs Olímpics. El més curiós és que el projecte no inclou dues dotacions que semblen bàsiques per acollir competicions ni que siguen provincials: una pista d’atletisme de huit carrers i una piscina olímpica de 50 metres. Aleshores, ¿per què costa tanta pasta?

Amb les idees clares s’hi pot conjugar ambició amb mesura. A la població mallorquina de Lloseta, d’uns 5.000 habitants, tenen un teatre molt bonic que inclou un mecanisme per retirar part del pati de butaques i habilitar la instal·lació com a sala de concerts de pop i rock. Mai tocarà Elton John allí, és cert, però el poble té una programació musical variada i de qualitat que és un referent en l’Illa. Ací, bufem en caldo gelat.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 09-01-10)

L'OS DEL CABANYAL

Hui publiquem una reflexió al voltant del barri del Cabanyal, en el diari digital EL PUNT.CAT que incideix en què és imprescindible guanyar la batalla de l'opinió en el propi barri. Ja em digueu.

REMOVENT CONSCIÈNCIES

Durant el Nadal, el col·lectiu xativí Camot va realitzar una acció-denúncia a l'Albereda de Xàtiva, al costat del Betlem muntat per l'ajuntament, per fer veure els ciutadans les altres realitats paral·leles i incòmodes, sobretot en aquelles dates, que genera l'exclusió social que pateixen nombroses persones. Les imatges i la informació les teniu a El Penjoll Morisc, un mena de califat independent generat per El Penjoll (cristià?).

Així, de pas, donem a conèixer aquesta bifurcació de l'activitat penjollaire.

JOAN MIQUEL OLIVER: EL MISTERI DE L'AMOR

De la primera incursió en la novel·la del mallorquí Joan Miquel Oliver, músic, lletrista i compositor d'Antònia Font, a més d'haver fet ja dos discos en solitari (teniu informació d'això sense eixir d'aquest bloc), s'hi pot esperar que reflectisca el peculiar univers de l'autor, un món construït sobre una mena de realisme màgic illenc, amb tocs d'humor absurd farcit de referències generacionals (de la infantesa als trenta i pocs, per entendre'ns) i una escriptura sense complexos ni límits gramaticals, lèxics o dialectals. Les seues lletres van per ací.

El misteri de l'amor (Empúries, 2009) reflecteix un poc això i serveix de ganxo per a aquells que ens hem sentit enlluernats i/o divertits per la seua tasca com a músic i lletrista. Hi ha un aparent anarquisme literari i lingüístic, abundoses referències musicals, sexe i relacions personals descrites sense dramatisme, el xoc de la paternitat narrat amb goig (gaudint, com en un retorn a la infantesa, de la invasió a la llar de powerangers i pokemons), un lirisme amb aparença casolana però que té recorregut literari (i això ho podem estendre a les reflexions filosòfiques que s'hi contenen, fruit de la formació acadèmica de l'autor) o passatges onírics parits per una ment amb menys fronteres que una oenagé.

Un itinerari desballestat, bandarra i una mica boig (part de la narració s'articula a través d'una vulva gegant, i ho deixaré així) que es llegeix amb la mateixa plenitud despreocupada que s'escolten les seues cançons i que té el perill de pillar desprevinguts els lectors que no coneguen els precedents. Tampoc no cal ser fan del Joan Miquel Oliver músic per gaudir d'aquesta novel·la (?), perquè malgrat l'aparent despreocupació formal, i algun contingut desconcertant, el llibre se sosté sobre una estructura narrativa adient i, el que és més important, ben desenvolupada i millor tancada a través de referències meta-literàries i un meritori joc d'espills final. Bogeria, sí, però també una història que, en acabar, funciona.

NADALENCA VOL. II

Potser és que no me’n recorde, però abans existia el dia de Nadal i, el posterior, era dia 26 de desembre. Prou. Sense additius ni colorants. Però ara celebrem el segon dia de Nadal, amb nou dinarot amb alguna altra branca familiar i, fins i tot, tercer dia, amb qui siga, com una nova excusa per augmentar l’acidesa estomacal i l’acumulació calòrica. Per a valents. Diumenge, dia 27, treballe per cortesia d’un plenari al dia següent en Ontinyent per ventilar la cessió de terrenys del nou Hospital General a 100 metres d’una depuradora del riu Clarià, que és com construir una presó per a pedòfils al costat d’un jardí d’infantesa. Sona a broma. Per això, segurament, l’alcaldessa, Lina Insa, escull el Dia dels Innocents per a la sessió plenària.

El mateix sentit de l’humor dubtós que empenta l’alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, a celebrar també en els innocents els plenaris per a l’aprovació del pressupost municipal. Té ous que amb el mos en la boca i els efluvis de begudes espirituoses (quin gran eufemisme!) encara presents, s’hi posen a parlar de crèdits, amortitzacions de capital i pujades percentuals, entre d’altres foteses i tecnicismes verbals. Tan nadalenc i familiar com una de les torbadores pel·lícules de Michael Haneke. O tan impropi d’aquestes dates (en l’hemisferi nord, almenys) com els 27 graus de temperatura rècord que arribaren a enregistrar-s’hi en una ciutat valenciana. Saben en quina? Exacte.

Visita al Betlem. Com que Dídac, 26 mesos d’existència, encara no té assumits determinats formalismes, va obrint cames i penetrant pel mig de la cua fins arribar a l’entrada. S’ha botat unes quaranta persones. Son pare, o siga, sufocat. Però a tothom li fa molta gràcia la desimboltura i el morro del xiquet. Cap d’any. Uns amics ens trauen de casa. Excel·lent menú, improvisat, i encert rotund amb els vins. Tema important per minvar la ressaca. Programa de Televisió Espanyola. Baratíssim: resum dels especials de cap d’any de tota la seua història. Tones de caspa. Sense publicitat, això sí. De tornada a casa, em pape de nou, amb un parell, 2001 una odisea del espacio, curiosíssima elecció de Canal 9. Tones, en aquest cas, d’essencialisme filosòfic: qui som, per què estem ací i tot això. Però el món no ha trobat encara les respostes que Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke avançaven. La qual cosa fa pensar que no ens hem de preocupar d’allò inexplicable o ignot. O que, malgrat tot, 2010 no hauria de ser, necessàriament, tan dolent com el pinten. La clau de tot, segurament, és que sobren malastrucs i profetes de l’apocalipsi i manca un poc d’esperit positiu. Molta sort per a tots.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 03-01-10)

DESCOBRINT FRANCESC BODÍ

Hui m'he trobat amb la grata sorpresa de veure penjat un suggeridor text de Toni Cucarella, que ja havia pogut llegir a la revista Caràcters, al voltant de la figura d'un dels meus autors valencians preferits, Francesc Bodí, un autèntic privilegiat d'açò de l'escriptura, un narrador excels, de prosa fluida, agradosa i càlida, però també rica i elaborada, exuberant de vegades sense caure en el manierisme. Poc més que afegir a la dissecció que en fa Cucarella (i no és una justificació pel pirateig). Si no coneixeu Bodí, ja va sent l'hora.