CANÇÓ PER ACABAR L'ANY

L'any que acaba ha estat, entre d'altres, el d'Andrew Bird, que ha despatxat un dels discos més reconfortants, reparadors i ben acabats del 2009 (Noble beast), i així li ho han reconegut a les llistes serioses. Acabem l'any amb un tema d'aquell disc, una forma excel·lent de tancar l'any. El xiulit, de nou, al poder.

ESCRIURE, LLUITAR, PUBLICAR, VIURE

L'escriptor i blocaire Toni Cucarella publicava fa uns dies una lúcida i agra reflexió, "La indústria del llibre i els ingenus escriptors" sobre la situació del gremi en llengua catalana, condemnats a l'amateurisme pels condicionaments de la indústria editorial i la pròpia desarticulació de l'espai cultural de referència. En les reflexions de Cucarella pesa la seua pròpia experiència personal, per no haver pogut viure de la literatura malgrat haver publicat un grapat de llibres esplèndids (El poeta, La lluna vista des de la terra, Bogart&Bogart o L'última paraula, entre d'altres) i una obra mestra absoluta (Quina lenta agonia la dels ametlers perduts), un cas que podríem estendre a uns altres escriptors també amb una obra sòlida.

Els arguments de Cucarella són assumibles. Clar que hauríem de preguntar-nos per la situació en unes altres literatures. Quin percentatge d'escriptors en castellà poden viure de la literatura? Els autors de best-sellers, que ja són uns quants, i quatre o cinc patums que, a més, han de fer articles de premsa, conferències, tertúlies i tota la resta d'activitats complementàries. I això ja és un triomf. Però també és cert que les condicions culturals i periodístiques de l'àmbit català són molt més pobres (en quant a mitjans en la nostra llengua) i les possibilitats, per tant, més restringides. Afegiu menys volum de lectors, manca d'interès editorial (més enllà dels premis), manca de traduccions, manca de relació entre els àmbits de creació valencià-català-balear. La cosa està molt maleta. És cert.

Amb aquestes condicions (conegudes: ací no escriu ningú enganyat) hi ha un grapat de gent que encara continuem escrivint i ho fem des del País Valencià, la part més feble de la cadena (per manca de suport institucional, per descrèdit social i pels obstacles del secessionisme). Això ja ho sabem. De vegades, en alguna xerrada, he especulat sobre com seria la creació literària sense haver de guanyar-me les garrofes amb el periodisme (o amb una activitat periodística més limitada), tot el dia per davant per escriure, corregir, refer, reflexionar, llegir, documentar...

Podria argumentar això per justificar les carències de les meues novel·les. Però no és excusa: en compte de fer una novel·la cada tres anys, podria perllongar els terminis. O fer-me 25 cafès i dos o tres paquets de tabac al dia i dormir tres horetes, com Stieg Larsson. Però no vull ser un cadàver jove. Les coses són com són. Vull escriure. M'ho demana el cos. Però també he de viure. Ara ja sé que no vaig a canviar la història de la literatura, però set o huit anys després tinc un grapat de lectors i un cert ofici. Aspire a continuar millorant, a fer coses més ben acabades i interessants, em compromet a no posar terminis que no vaig a poder complir, a no enviar res a imprimir que no crega que és un poc millor que l'anterior. Em compromet a tindre paciència.

Amb tot, no crec que es puguen alterar molt les meues condicions professionals, les d'una activitat creativa però sotmesa, com totes, a les merdoses lleis del capitalisme. I això, per traure rendiment, tot i que siga mínim, del treball d'escriptura, implica perdre molt de temps i, malauradament, acabar en els premis. I si hi ha sort i guanyes, i et publiquen, fer-te tu la promoció, perquè per a les editorials el tema s'acaba quan et lliuren el guardó. Tant de bo fóra diferent. És així.

Aquestes vacances de Nadal volia fer una empenta a un projecte il·lusionant (i avançat) que tinc entre mans. Per sort, únicament per sort, perquè em dedique a això, en dos dies m'han caigut a sobre un parell d'encàrrecs periodístics ben pagats. El nou llibre haurà d'esperar. A Falles serà. O a l'estiu. O per les nits, quan el xiquet ens done treva. Ningú no em va dir que anava a ser fàcil. Ningú no em va enganyar. Ho faig perquè vull. I lluitaré per cada lector, em pegaré amb les editorials, buscaré agents, si cal, faré quilòmetres, fins que em canse. En tot cas, i fins nova ordre, crec que us estalviaré les lamentacions públiques.

NADALENCA

Dia estrany de la nit de Nadal. Els carrers, atapeïts de gent, que corre amb la jaqueta en la mà, sufocats pel moviment i pels vint graus de temperatura primaveral. Una bogeria: fa tan sols uns dies fregàvem el zero. L’era del canvi climàtic. Però els regals no entenen de termòmetres. Les preses. Les carreres. Un senyor em regala una plaça d’aparcament blau, no per l’esperit nadalenc sinó perquè, possiblement, ja ha acabat les seues compres. El cel obert. Correus tancat. A canvi, trobada amb una amiga xativina i la seua parella que viuen a Madrid. I amb uns amics que porten en un carret una xiqueta preciosa. Fa goig.

Refugi en una cafeteria i notes per a la tertúlia de la SER, amb Ricard Gallego i el regidor Vicent Parra. El cambrer pregunta com puc concentrar-me entre tant de guirigall. És possible quan el soroll es compacta tant que es converteix en un rum-rum que acompanya més que distrau. Pugem a l’emissora. Parra porta una ampolla de xampany Moët Chandon per celebrar les festes. Una elecció curiosa, per allò que va dir l’alcalde, Alfonso Rus, sobre el Moët Chandon i el Jai-Alai. Sóc més de sidra. Però el xampany està bo. Parlem de l’abocador de Llanera de Ranes. El polític explica el final del procés: consens polític i satisfacció. L’alegria va per barris, és clar, i jo faig de Pepito Grillo fastigós recordant els arguments de la plataforma. Parra es queixa de què, a pesar de vindre en so de pau i portar xampany, els periodistes, ai, no guardem la destral. Malament. Ens relaxem en el següent tram de la tertúlia i deixem que el primer tinent d’alcalde explique sense interferències, per a que no diga, els projectes municipals per a 2010. Conciliació a micròfon tancat. Sucosos off the record.

A casa es preparen felicitacions digitals amb la foto escolar de Dídac, guapo com un sol (o com sa mare), s’emboliquen els darrers regals i es fan els preparatius per al dinar del dia següent, que ens toca organitzar. Abans, el sopar de la Nit de Nadal, en abundosa família. Passem les hores prèvies davant l’ordinador. Fem aquesta columna. I una prospecció sobre 2010 per a un diari digital.

Sensació agredolça. Abelleix pensar, al caliu de la festa, que l’any vinent serà millor, que moltes famílies deixaran enrere el fantasma de la desocupació, la desesperança i la frustració. No serà fàcil. Però l’ànsia de creure que podem eixir del clot fa que la prospecció acabe amb un to moderadament optimista. El mateix que no sempre hem trobat a l’hora de confeccionar aquestes ratlles. Esperem que 2010 serà diferent. En tot cas, que els lectors i lectores tingueu unes bones festes. I, sobretot, un bon any. Seria un bon senyal.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 26-12-09)

2010, AI!

Dia de Nadal. A més de desitjar-vos el millor, us deixe amb un article de prospecció sobre 2010, moderadament optimista, publicat en el diari digital EL PUNT. Gràcies per haver estat a l'altra banda. Bon Nadal. I millor any 2010.

MENU MUSICAL

Aperitiu. Kings of Convenience: Declaration of dependence (2009). Cinc anys després, els noruegs Erlend Oye i Eirik Glambek Boe tornen a reunir-se per fabricar emocions semblants als seus primers discos, el darrer, Riot on empty street (2004). Ja no sorprenen (si els coneixes, clar), però el temps transcorregut serveix com al·licient. Pop acústic sofisticat, de veus conjuntades, melodies perfectes i amb un toc bossa nova que els senta molt bé. En el seu terreny, imbatibles.

Entrants. The Raveonettes. In and out of control (2009). Un altre duo nòrdic, en aquest cas danès. format per Sune Rose Wagner i Sharin Foo. El llegat musical dels anys 60 passat pel filtre de The Jesus and Mary Chain i la distorsió noise pop dels 90. Però fet amb una precisió i un gust dignes d'elogi. Un dels seus millors discos.

Primer plat. The pains of being pure at heart (Ídem, 2009). Si tens més de trenta, els escoltaràs, pensaràs "això em sona", però cauràs rendit a unes cançons esplèndids que et serviran per rememorar els enyorats 90. Si tens vint o menys o et va el rotllo indie pensaràs que és un dels millors discos de pop que has escoltat. I és un debut.

Plat fort. Art Brut. Art Brut vs Satan (2009). Passen per ser uns dels grups de l'indie rock britànic més arty, però fins ara no havien transcendit d'una discreta segona línia. El seu nou disc, a més d'un títol graciós, aporta més concreció, més certesa en les composicions, i, a falta d'un so autènticament original, més cançons. Una solidesa de conjunt que els rescata de la discreció.

Postres. Arctic Monkeys. Humbug (2009). Discrepe radicalment dels que diuen que el segon disc d'aquesta famosa banda va ser un naufragi. Aquesta, per contra, és la sensació quan escoltes el seu tercer treball, Humbug. Penses que s'han tornat bojos demanant la producció de Josh Homme (The Queens of the Stone Age, l'oli i l'aigua, escolte). Però a mesura que vas escoltant-ho te n'adones que fins i tot quan s'equivoca, el talent emergeix (My propeller, Cornerstone...) i són molt bons. La pregunta és cap a on?

LLEU JUSTÍCIA POÈTICA

Ha acabat el sorteig de la loteria de Nadal i continuem tan pobres (o tan rics) com abans. Però almenys ens resta la satisfacció de què el Taller Ocupacional de Xàtiva, amenaçat de tancament, com uns altres en el País Valencià, pels retards en el lliurament de les subvencions de la Conselleria de Benestar (?) Social, en aquest cas 98.000 euros, ha repartit 120.000 euros en coincidir el número que jugaven amb les dues darreres xifres de la grossa. Suficient per acabar l'any amb una altra cara.

La directora del centre, Maria Amor Amorós, estava emocionada per aquesta lleu però gratificant justícia poètica. No de bades, l'associació que gestiona el centre, ASPROMIVISE, a més dels problemes que pateix ha rebut el menyspreu i els atacs de l'alcalde, Alfonso Rus, per ser reivindicatius i demanar el que és de justícia, el cobrament de les subvencions i la construcció en Xàtiva d'un necessari Centre de Dia. A més, per continuar funcionant, el Taller ha hagut de demanar un préstec personal. Molt heavy, perquè dona servei a 70 discapacitats i treball a 15 persones. Però ja sabem que les prioritats són unes altres.

LA MIOPIA I LES PRIORITATS

Reconeguem-ho: fa tres o quatre anys estava molt mal vist parlar de racionalitat, moderació, contenció i, més encara, d’austeritat, una paraula que semblava esborrada dels diccionaris de les administracions públiques i, fins i tot, de les economies domèstiques. Ens van fer creure que això de nugar els gossos amb llonganisses duraria per sempre i que, amb una poca sort, acabaríem nugant els cans amb cadenes d’or i pedreria fina. No serà perquè els caga-festes de torn no advertiren que conduíem cara avall una moto sense frens, però ningú semblava interessat en aigualir el moment i la bufetada va ser d’aquella manera.

Molts no s’han recuperat, començant pel president de la cosa nostra, Francisco Camps, que continua fent apostolat dels grans complexos residencials i d’oci i els esdeveniments esportius de paga tu que em ric jo (ric, de riure, però també de riquesa). Però ha de fer-ho en Abu Dhabi perquè ací ningú no se’l creu: aquella política d’apostar a una carta, la promoció urbanística embogida, i gastar a mans plenes en esdeveniments fungibles com la visita papal, en comptes d’invertir en activitats econòmiques amb valor afegit i diferencial, ens ha dut al desert. L’economia no funciona. I com que no es recapta i s’ho han gastat tot i més, les arques de la Generalitat estan tan buides com les neurones del conseller Alejandro Font de Mora, el de la miopia infantil.

A molta gent sembla que li va fer molta gràcia veure Camps i Rita Barberà en un Ferrari portant darrere a Fernando Alonso. Però trobe que no es riurien tant els directors dels instituts públics, als quals els arriben tard i mal els diners per a les despeses de funcionament, els advocats del torn d’ofici o els proveïdors de la Sanitat. O per cenyir-nos a l’àmbit local, els treballadors i els pares de les criatures del Taller Ocupacional de Xàtiva, que necessita urgentment els 98.000 euros de la subvenció de Benestar Social per poder funcionar. Poca broma amb això perquè són 85 els centres del País Valencià que s’hi troben en la mateixa situació. Clar que açò va per barris i no consta que Bernie Ecclestone haja de fer cua per cobrar els cànons de la caríssima carrera al Valencia Street Circuit.

Després ploriquegen tot el dia dient que Zapatero penalitza la Comunitat perquè no reconeix l’augment poblacional, que és cert, però amb el mateix model i els mateixos diners s’han alçat les piràmides de Camps i se li ha omplert la butxaca a tots els que passaven per ací amb una foto que oferir. Què fort. Sí que hi ha miopia a València, sí, però no precisament infantil.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 19-12-09)

AMPLIANT VOCABULARI: ISETA

L'amic Francesc Mompó explica a la seua columna al diari digital L'Informatiu el significat de la paraula "iseta" que dóna nom a la seua secció. Molt curiós.

Altrament, si algú ha seguit els comentaris arribats des de Madrid al post sobre Hugo Mas, potser li interessarà completar informació amb un altre article a L'informatiu, aquest de Pau Alabajos, que en parla d'una experiència a la capital de l'imperi que també té la seua gràcia.

MINUTS MUSICALS: SAD DAY FOR PUPPETS

Més val tard que no mai. Quan s'està acabant 2009 arribe a un disc de 2008, Unknown colors, que m'ha produït un efecte euforitzant. El grup s'anomena Sad day for puppets i fan un pop plusquamperfecte capaç de salvar un dia perdut. I sé que alguns contraatacareu amb The pains of being of pure at heart, però d'aquest parlarem un altre dia. Avui, Sad day...

PÍNDOLES

Per a la consciència. L'activista del Sahara Aminetu Haidar no deixarà la vaga de fam si no li donen un bon motiu. Per primera vegada en molt de temps els focus il·luminen la seua causa. El martiri li semblarà fins i tot una bona opció si això reporta algun avanç. Però un dia, passe el que passe, les càmeres de televisió se n'aniran a un altre lloc i la seua causa estarà on estava, en el llimbs de l'oblit. Aminetu serà un nou cadàver inútil o un cos desfet sense horitzó. El sàtrapa marroquí compta amb això. Aposte a que sí.

Contra el sectarisme. Lamente no compartir l'entusiasme que ha generat en alguns el rostre sagnant de Silvio Berlusconi. El repugnant personatge no em mou a la commiseració, ni tan sols a la pietat, però em provoca major rebuig encara la violència en qualsevol de les seues manifestacions. I em fa que el sectarisme demostrat per alguns i la polèmica entorn a l'encanallat ambient polític d'Itàlia l'acaben de canonitzar i perpetuar en el càrrec.

Per a la racionalitat. Consultar la gent sobre la seua opinió és un exercici de democràcia que els sobiranistes catalans han exercit. I paga la pena sols per veure els nervis alterats d'alguns. Clar que també seria interessant que aquestes iniciatives es llegiren amb racionalitat: ha votat la gent que ha votat, que és molta, però l'independentisme (que també és la Catalunya "real", no sols els parlants de castellà de Barcelona i l'extraradi com pretén la dreta espanyola) és una capa més del teixit social català, però no la predominant encara. A pesar dels ingents esforços del PP i del Constitucional per a que siga així. Ho dic perquè, escoltant alguns, sembla que la independència siga un objectiu molt a l'abast. No ho crec. Amb Joan Laporta o sense ell. Això sí: preguntar no és ofendre.

Per al sentit comú. En tot cas, el model de consultes sobiranistes no és exportable (ni sumable) de cap a manera a País Valencià i les Illes, una realitat que convindria que s'assimilara ben aviat, en benefici de la salut mental dels propis sobiranistes catalans i de la minsa parròquia nacionalista valenciana i illenca. Hi ha el que hi ha.

Per a l'optimisme (o no). A una vella entrada d'aquest bloc sobre el cantautor alcoià Hugo Mas ha arribat un comentari d'un periodista madrileny que em sembla molt interessant. Mas actuava aquests dies a Madrid. I sembla haver eixit per la porta gran. Motiu de reflexió?

MÉS CRIMINALS QUE NEGRES

Hi ha presentacions i presentacions. Un dia rememorarem amb satisfacció l'oportunitat de fer un acte d'aquells en un lloc amb el sabor i autenticitat de la llibreria Negra y Criminal, ubicada en un racó amb encant de la Barceloneta i gestionada pel valencià Paco Camarasa, excel·lent amfitrió i referència en un univers literari, el de la novel·la negra, amb nombrosos seguidors i autors i on nosaltres, d'alguna forma, hem exercit d'invasors efímers però satisfets.

Allà degustàrem vins i clòtxines (sí, era cert), parlàrem breument d'Un mort al Palau, de Tonino Guitián i Emili Piera, i d'Els neons de Sodoma, compartírem una estona amb una representació de la nodrida colònia valenciana de Barcelona, amb exiliats anònims i d'altres il·lustres com ara els escriptors Francesc Viadel i Elies Barberà, o el blocaire i agitador Vicent Baydal (resident, per cert, a la Barceloneta), entre d'altres.

També s'acostaren a l'acte amics catalans de la llibreria i dels autors, alguns encuriosits i fins i tot alguns illencs, com ara el poeta Pau Vadell. Amb ell havíem compartit taula i copes la nit anterior, acompanyats d'uns altres amics escriptors amb domicili a Barcelona, com el també illenc i poeta Jaume Pons o el manresà Joan Jordi Miralles, entre d'altres.

Una presentació amb moderat aroma a sacrilegi perquè, més que negres, les novel·les en qüestió són del gènere criminal. Si més no, Tonino i Emili, sospitosos habituals, potser hauran d'exiliar-se quan comence a córrer el contingut del seu llibre, una novel·la devastadora que comença amb un capítol, "Agua para todos", on s'inunda València, on apareix Rita Barberà subtilment retractada, on es parla de tràfec d'influències amb flors, i on la fauna autòctona i importada (ai, eixa superidentent del Palau!) és descrita a cor obert i sense prejudicis, incloent algun personatge de ficció (espere) memorable com la transsexual voluptuosa i panamenya, Pompeya, membre de la (existent, en realitat) Asociación de Gays y Lesbianas del Reyno de Valencia.

I més coses, com alguns fragments antològics on les mediàtiques dives literàries Lucia Etxebarria i Maria de la Pau Janer coincideixen a València convidades per l'alcaldessa. Impressionant. Això, més o menys, és el que vaig contar d'Un mort al Palau (la versió en català feta pels mateixos autors de Asesinato en el Palacio de las Artes). Mentre, Emili va fer una presentació generosa d'Els neons el contingut de la qual no vaig a reflectir per pudor. Jornada complida, agradable i profitosa, completada amb alguna cosa de turisme gastronòmic que va tindre la seua història. Contaríem més coses, però ho deixem ací.

(Fotos: Pere Aliaga)

CAMPS, EL ZOMBI, EN ABU DHABI

L'article que us propose hui és la columna que faig de forma quinzenal al diari digital ELPUNT.CAT. Du el títol que veieu allà dalt. I no cal més introducció, crec.

NEONS ON THE ROAD: BARCELONA AMB EMILI PIERA I TONINO

Per a fer la presentació d'un llibre a uns quants centenars de quilòmetres de casa t'ho has de pensar. Però la proposta era irrenunciable: presentar Els Neons de Sodoma a la llibreria Negra i Criminal de Barcelona, una mena de santuari dels amants del gènere, juntament amb Un mort al Palau, dels enormes Emili Piera (periodista, columnista referencial, gran escriptor) i Tonino Guitián (membre de l'irrepetible primer equip de CQC, columnista, guionista...).

A més de l'amistat encetada a través de la compartida tasca periodística, a Piera m'uneix una indòmita i similar superfície de patilles i l'agraïment per haver presentat la meua primera novel·la, Si no ho dic, rebente, quan gairebé no teníem relació. Un detall. Amb Tonino vaig coincidir uns dies a un equip de guionistes, però no arribàrem a convergir. Un incentiu més.

Sense oblidar que parlem (i ara va la falca promocional) de l'aliança (contra l'imperi del mal) de dues novel·les irreverents, bandarres (la d'ells un poc més que la meua) i que aprofiten les convencions del gènere negre per envair uns altres terrenys com ara la sàtira i la paròdia.

L'acte, més festiu que literari, tindrà lloc aquest dissabte, dia 12 de desembre, a les 13,00 hores. Negra i Criminal està a la Barceloneta, al Carrer de la Sal 5. Sembla que es parlarà poc i que s'invertirà el temps fins l'hora de dinar en la consumició de vins i clòtxines. No cal dir que la comunitat blocaire de Barcelona i els seus voltants esteu afectuosament convidats.

L'INFORMATIU: BON VENT

És difícil imaginar un context més hostil per a l'eixida d'un nou mitjà de comunicació al País Valencià, tot i que siga un diari digital, el canal més obert i assequible, però de menor retorn publicitari. Però aquest món és per als valents i L'Informatiu, diari digital "per als nous temps", ha decidit fer el pas. I ho fa amb les potes ben sòlides, amb un equip de redactors i redactores bregats en mitjans convencionals i columnistes de primer nivell. A més, conten amb una imatge atractiva i una proporció de text en la nostra llengua que s'ha d'agrair en un mitjà que aspira (i és evident que és així) a la seua explotació comercial.

El moment econòmic és dolent. Però l'oportunitat social és extraordinària en un país necessitat d'ampliar l'espectre en mitjans d'ampla difusió i tot i que siga en un canal que encara no arriba a àmplies capes de la població. En tot cas, davant la mancança de pluralitat a les televisions i emissores de ràdio generalistes, benvinguda siga aquesta iniciativa. Gràcies. I bon vent.

MÖET CHANDON I JAI-ALAI

Els plenaris municipals de Xàtiva són una cosa digna d’anàlisi. No per l’excel·lència retòrica i dialèctica dels participants. El nivell mitjà és el que és: justet, sent benèvols. Tampoc no massa pitjor que uns altres fòrums polítics similars. Però allò que distingeix els plenaris xativins és la insòlita capacitat de l’alcalde, Alfonso Rus, de degradar el debat polític a base d’ocurrències, de traces de pinzell gros, de barrejar conceptes, de desviar els temes pels camins de la confusió, la demagògia i el populisme. És una estratègia defensiva per fumigar a l’oposició, per expandir fum tòxic on amagar els debats i fer passar per ximpleries les coses serioses.

Hi havia curiositat per saber de quina manera s’espolsaria les puces de la incòmoda, sembla, proposta de Mariano Rajoy contra la corrupció i la regeneració democràtica. L’oposició socialista va fer la prova del cotó en pèl posant ahir sobre la taula algunes de les mesures incloses en el document impulsant pel president estatal del PP, en aquest cas la creació d’un reglament per a limitar els regals que poden rebre els regidors (tema gens baladí, donades les circumstàncies tèxtils) i fer públiques les retribucions i les declaracions de béns. A més, va proposar que l’oposició puguera estar present en la mesa de contractació. Rus va traslladar el tema dels regals a una comissió per establir si els regidors (sic) poden rebre xampany Moët Chandon o sidra Jai-Alai. Una forma de ridiculitzar la iniciativa.

Clar que l’estratègia humorística té límits i quan no hi ha material per transmutar-se en el Don Pio de la política valenciana, s’agafa a un ferro candent: per a no desautoritzar el líder estimat i a qui li va donar el carnet del PP en un llunyà dia del 1993, Rus va despatxar les qüestions més grosses dient que la proposta de Rajoy no és unilateral, sinó un document per arribar a un pacte. Això és, que mentre no el signen els socialistes, a ell que no li molesten. I va afegir que fins que no estiguera regulat jurídicament el tema de les declaracions no actuaria en conseqüència. O siga, ho farà quan ni li quede una altra.

Estratègies defensives de Rus a banda, el fet evidencia que les bases del PP no es creuen ni la transparència ni la lluita contra la corrupció i que no se senten al·ludits per un document que Rajoy ha impulsat per la necessitat d’oferir a l’afició alguna mostra d’activitat i preocupació davant el cas Gürtel, més que per convicció. Paper mullat. Tan mullat com el codi ètic de l’època de José Maria Aznar que el PP valencià s’ha menjat en diverses ocacions amb creïlles, salsa romesco i una copeta de xampany. Möet Chandon, per descomptat.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 05-12-09)

TE RECUERDO AMANDA: VÍCTOR JARA

Un molt oportú post de Miquel Lorente sobre el segon (i per fi digne) soterrament de Víctor Jara m'ha portat a la memòria aquesta cançó, Te recuerdo Amanda, un dels temes més emocionants gravats mai. Us deixe amb la immortal cançó de Jara en la seua versió original (després se n'han fet moltes, algunes excel·lents). Això: emocionant.

PERSONATGES "D'AIXÀTIVA"

Hi ha coses en les que convé no enganyar-se. Si Elies Barberà haguera jugat en primera divisió, que podria haver estat el cas amb una poca sort, donat que va ser porter de les categories inferiors de l’Olímpic, seria molt més popular en Xàtiva, la seua estimada ciutat. O fins i tot si haguera protagonitzat alguna pel·lícula amb Penélope Cruz, posem per cas -i fins ací puc llegir- circumstància que no podem descartar donada la seua sòlida trajectòria com a actor teatral en exercici. Però Elies és poeta. No un poeta qualsevol, de temps morts i perduts i versos de circumstàncies, sinó el millor poeta valencià de la seua generació i un dels més sòlids en actiu. No ho dic jo, amic seu des de fa una caterva d’anys i contaminat pel subjectivisme. Ho diuen els fets. En els darrers anys Elies ha recollit els guardons més importants de poesia al País Valencià i més enllà, inclosos els d’Alzira i Xàtiva, aquest darrer amb el seu entranyable homenatge a la ciutat, a la infantesa i als seus majors, Aixàtiva, Aixàtiva. Un títol, per cert, desconcertant per als forasters que Elies hagué de bregar i defendre per a que no fóra desvirtuat.

De la seua qualitat parlen els premis, però més encara la seua producció. Una veu poètica diversa, exploratòria i rigorosa amb els continguts i amb la forma dels seus versos, mesurats, estudiats, conreats sense un bri de grandiloqüència, sense deixar-los a l’albir de l’ocurrència o la improvisació. Si mancava alguna prova de tot allò, la setmana passada es feia públic un nou reconeixement, potser el més important fins ara, el premi Ausiàs March de la ciutat de Gandia. Un guardó de gran volada. Però Elies no és actor de cinema, ni futbolista ni cantant de boleros. És poeta. I per això aquest fet no ha estat motiu de conversa o tertúlia. La ciutat no crec que s’hi faça una idea aproximada de la transcendència del fet més enllà del seu cercle de coneixença. Per això m’ha semblant convenient gastar aquestes ratlles en subratllar allò evident però invisible per a molta gent, que ens trobem davant una figura que està escrivint amb lletres daurades en la història de la nostra literatura. Elies és poeta. Però és un dels millors. I és de Xàtiva. Congratulem-nos.

In memoriam. Hi ha qui passeja el nom de la ciutat i qui ha treballat tota la vida per ella. Ahir mateix Xàtiva acomiadava, de forma multitudinària, com havia de ser, Antonio Úbeda. Empresari, però també un dinamitzador incansable que estigué darrere d’innumerables activitats de la seua ciutat. Home de caràcter, diuen, però amb mi sempre va ser cordial i afectuós. Generós, inclús. Un colp inesperat que ens ha gelat la sang. Adéu, amic.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 5-12-09)

SOBRE LA PARAULA "GILIPOLLES"

Guardeu les espasses: aquesta entrada no va sobre Alfonso Rus i les seues dèries. Avui rescatem una reflexió en el diari digital ELPUNT.CAT del gran lexicògraf Eugeni S. Reig, al voltant de l'èxit del castellanisme "gilipolles". Reig en té un cabàs (literal) d'alternatives per no emprar-la. Molt interessant.

VIDA I DESTÍ: RESSENYA RUPESTRE

Primera intenció després de llegir Vida i Destí, de Vassili Grossman, editada en català (i traduïda, crec que molt bé, per cert, per Marta Rebón) per Galàxia Gutemberg: escriure un post ben senzill que digués alguna cosa així: "Tots els elogis que heu llegit o escoltat sobre aquesta novel·la són certs i ajustats, fins i tots alguns dels més hiperbòlics. Llegiu-la. Llegiu-la. Llegiu-la".

Ben mirat, no hi hauria molta més cosa a afegir. O no se m'ocorre molt més del que ja s'ha dit: una de les millors novel·les del segle XX, la gran novel·la russa de la Segona Guerra Mundial, una de les narracions més copsadores sobre els totalitarismes i la resistència de la voluntat humana. Una història que va arribar als lectors quasi de miracle, amb un itinerari digne també de tindre el format de novel·la. I tot això i allò. Ben mirat, hi ha gent que ja ho ha explicat molt bé.

Ben mirat, tan sols se m'ocorre afegir, a mode d'experiència personal, que feia molts anys que no tenia entre mans un llibre que em demanara amb tanta força tornar a ell a diari, que m'aportara tanta informació sobre un fragment de la història que sempre m'ha apassionat i del qual havia vist i llegit moltíssim. O això pensava. Lectura plena, ofegosa, inquietant i amb capacitat de remoure la ment. Açò no és una ressenya. O és una ressenya un tant rupestre, una incitació més passional que intel·lectual a la lectura d'un llibre. D'això es tractava. Ben mirat, sols volia dir-vos una cosa. O tres: Llegiu-la. Llegiu-la. Llegiu-la.