POETESSES SOTA LA CREUETA: ISABEL GARCIA CANET

La irrupció d'Isabel Garcia Canet (Pego, 1981) en el món de la poesia va estar contundent, amb un primer poemari, Claustre (3i4, 2007), amb el qual va guanyar el premi Senyoriu d'Ausiàs March d'aquell any i, l'exercici següent, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Un guardó, aquest darrer, que va recollir enmig d'un sincer i entranyable desconcert, com si no arribara a donar crèdit d'unes primeres passes tan fermes i reconegudes.

Però Claustre és una opera prima (abans havia publicat al recull Pedra Foguera) sorprenent, de factura i continguts vacil·lants en ocasions, amb dubtes propis d'una veu poètica en procés de formació, però que assoleix objectius i textures molt satisfactòries, d'un poder intimidatori fascinant. D'aquell llibre recuperem un dels molts poemes que ens arribaren a copsar. Potser una elecció més intuïtiva que concloent. Versos representatius, en tot cas.

Dones de carrer

Bada el sol les comissures dels vidres,

sedimenta la llisor del llençol

barrejant-se amb una llum neta d'un matí més;

em pregunte si passarà

volant com una au famolenca, cansada,

o si de nou acamparà vora la creu

del meu calvari; avui batege el dia!

Després de tants crepuscles

m'acull un matalàs decent,

un capçal amb un llum,

retalls geomètrics d'espill.

Encara sóc la dona que cridà menuda

des de les aigües pacífiques de sal,

des del pou fosc de lentituds salvatges

al món estèril.

Fem de carrer menja

de l'anticipat demà que comença

a viure en mi sense saber-ho.

Aprendre de la llum que em cega viva

és el millor d'aquest ofici meu

laberint per a una mort sincera.

LES ENTRANYES DEL FEMER

Avui us deixe amb un article publicat al diari digital EL.PUNT.CAT al voltant del crim de Polop de la Marina i alguna interpretació en clau deductiva (o era inductiva?, merda de memòria) sobre les clavegueres del País Valencià. Ja em direu si us ve de grat.

LES ALQUERIES VALENCIANES NO SÓN BLANQUES

Amb aquest títol, que s'afegeix a una interpretació antitètica de la novel·la que m'agrada molt i que ja comentàrem ací mateix, ha aparegut una nova ressenya sobre Els neons de Sodoma, concretament a la revista Caràcters, signada per Ricard Peris. Com que no es pot enllaçar de moment el text, dir-vos que l'autor fa una dissecció de l'obra ressaltant-hi el seu "esperit satíric propi de la tradició valenciana" tot i partir d'una estructura de novel·la negra.

Després de recórrer la trama i els seus personatges, dels quals ressalta l'inspector Feliu Oyono, el rector i també la periodista, Peris escriu el següent: "Aliaga ha construït una novel·la plena d'enginy. Cal advertir que de la mateixa forma que hi ha diversos sabors també hi ha diferents tipus de novel·les i aquesta no ofereix al lector ni grans preguntes metafísiques ni paradigmes filosòfics. Es tracta d'una novel·la fresca per deixar enrere les angoixes quotidianes i passar un moment de lectura entretinguda".

"Aquest llibre", continua dient, "ofereix al lector la possibilitat de viatjar a un món imaginari i rural, on les alqueries no són totes blanques. I per aconseguir aquest transportar-nos a aquest món, l'autor ha intentat captar el llenguatge viu del carrer, donant un espai propi a les onomatopeies, a les expressions planeres i aprofitant la vivesa que donen els diàlegs". També parla del "l'engrescador" ritme inicial, no sempre sostingut, he cregut entendre-li. I una conclusió final:

"Com els locals que posen llums de neó a la façana, aquesta novel·la no enganya a ningú i anuncia des de la primera pàgina que darrere de la seua porta s'amaga tot un món d'humor, ironies, desgràcies ofegades en oblits i alcohol que ens ajuden a fer que la vida siga un poc més feliç". Molt pagat, com comprendreu.

GOMORRA: LA PEL·LÍCULA

Fa no massa, parlàvem ací de Gomorra, el colpidor (i necessari) llibre de Roberto Saviano sobre la Camorra, del qual se n'ha parlat moltíssim, com també de les conseqüències negatives per al seu autor, amenaçat de mort pels mafiosos. Fa uns dies visionàrem, també amb retard, la pel·lícula de Matteo Garrone sobre el llibre. Tot i les excel·lents crítiques del film, el dubte raonable radicava en saber de quina forma s'havia traslladat a la pantalla un llibre amb un cabdal exuberant d'informació sobre aquest fenomen criminal, enfocat com una crònica periodística en primera persona però amb una innegable volada literària.

El resultat de l'adaptació és aclaparador. De primeres, per una posada en escena realista, que explora els racons de la lletgesa humana i material sense concessions, sense pietat, allunyant-se dels tòpics i de les versions més o menys romàntiques sobre la màfia proporcionades pel cinema nord-americà, que serveix, curiosament, com a model per als delinqüents protagonistes de Gomorra. Sense massa èxit estètic: ací tot és desagradós, inquietant i terriblement kistch.

Una versemblança a la que donen forma també unes interpretacions crues, documentals, naturalistes, que traça un mapa de rostres i situacions capaç de penetrar en l'ànima de l'espectador. Imatges que són capaces fins i tot de colpir els lectors d'un llibre que ja et deixa en estat de shock, malmés.

L'altre encert és l'estructura. En benefici de la narració, es prescindeix del punt de partida literari, la narració en primera persona, per escollir mitja dotzena de les moltes històries que conta Saviano fins articular un conjunt que arreplega, amb prou fidelitat, l'esperit i el contingut del llibre. Així, assistim a la decrèpita vida de l'adolescent que s'allista en la Camorra, dels estúpids aspirants a camorristes que pretenen anar per lliure, de l'excel·lent sastre explotat per l'organització, de l'aprofitat que trafica amb residus industrials perillosos...

Cinema brutal, reflex de l'amoralitat més salvatge, on la violència no és una opció estètica a l'estil de Tarantino, sinó una terrible realitat que perdura enmig de la suposadament civilitzada Europa. Un espill, a més, del que podríem convertir-nos un dia. De vegades s'abusa de l'etiqueta "imprescindible" aplicada a la creació artística. Ací, tanmateix, l'adjectiu no sobra.

TOCS DE MODERNITAT

Gràcies a la televisió, entre d’altres condicionants, hi ha milers d’alcaldes convençuts que l’única manera d’atraure els focus mediàtics i l’atenció cap a poblacions mitjanes i menudes és inventar una festa cafre, com ara la “Tomatina” de Bunyol, o mantenir tradicions extemporànies de matances de bous a llançades, llançament de cabres des del campanar o esquarterament fins la mort d’un ànec. Hi ha iniciatives més civilitzades i interessants, com ara la convocatòria de jornades i concursos gastronòmics. Passa que aquest tipus d’esdeveniments han sorgit com a bolets en la tardor i amb tanta oferta alguns es queden sense els seus minuts de glòria i de rigor. També hi ha qui, des de la societat civil, pensa en uns altres paràmetres de tipus cultural i du endavant projectes que, d’entrada, són vistos amb desconfiança però que amb treball i rigor s’hi fan amb un espai. Tenim un de ben recent, la Mostra Internacional de Titelles de la Vall d’Albaida. 25 edicions. O un miracle que comença demà i que s’anomena Mon-doc, abreviatura de la Mostra Internacional de Cinema Documental de Montaverner.

Desconec quina substància havien ingerit els promotors de Mon-doc, vehiculats primer en torn a l’Associació Salvem el Cine, el dia que van decidir muntar un esdeveniment d’aquestes característiques, a un poble que no arriba a 2.000 habitants i tirant mà d’un gènere d’escàs impacte comercial, com el documental. Però després d’una primera edició satisfactòria, l’any passat, arriben ara a la segona amb un cartell espectacular. Títols com ara La sombra del iceberg, Princesa de África,Arropiero, La vida loca (obra de l’assassinat Christian Poveda, a qui es ret homenatge), Life after the fall (de l’iraquià Kasim Abid, qui visitarà Montaverner el dia de la projecció) o Man on wire, Oscar al millor documental el 2009, configuren una oferta digna d’un festival de primera magnitud. I per a l’any vinent l’organització s’ha proposat portar Oliver Stone. El que deia abans: un miracle. Un toc de modernitat. A Xàtiva, però, sembla que la gent amb empenta i idees estiga esperant temps millors.

Postdata. El restaurant El Ramallar és un modest però imaginatiu i agradós establiment de Montesa. Ubicat en una casona rural rehabilitada, pegada al Castell, en un entorn d’allò que se’n diu privilegiat, ha aconseguit posar el poble en el mapa. Malauradament, com ja sabran, el seu jove propietari, José Tortosa, va faltar aquesta setmana. Parlant de modernitat, s’hi feia obligat un record a la seua tasca.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 21-11-09)

EL XATIVÍ ELIES BARBERÀ GUANYA L'AUSIÀS MARCH

He llegit aquest matí, amb enorme satisfacció, que el nostre amic, poeta i actor de Xàtiva Elies Barberà (Xàtiva, 1970) ha guanyat el premi Ciutat de Gandia en l'apartat de poesia, el molt prestigiós l'Ausiàs March, pel poemari Allà on les grues nien. Comparteix guardó ni més ni menys que amb Josep Piera, guanyador en l'apartat de narrativa. Enllacem la notícia i també el post que li dedicàrem ací mateix en la secció Poetes Sota la Creueta.

Un nou guardó a afegir en la seua sòlida, personal i coherent trajectòria poètica, segurament la més completa i contundent entre els poetes valencians de la seua generació. I una de les mes importants en llengua catalana.

MINUTS MUSICALS: DAMIEN JURADO

Bé, ja sabeu: la nova secció per a moments on es fa difícil actualitzar el bloc. Però em serveix per compartir cançons que m'agraden. Avui, una cançó de Damien Jurado que fa setmanes que no m'abandona, Dimes. Glòria beneïda.

NEONS ON THE ROAD: L'ALCÚDIA DE CRESPINS

Els neons de Sodoma es traslladen divendres dia 20 de novembre (osti, quina data) a l'Alcúdia de Crespins per participar en el Club de Lectura organitzat per l'associació cultural La Garrofera. El col·lectiu, a més, ha tingut a bé encetar l'activitat del club amb la novel·la. Un format especialment sucós i productiu per als escriptors perquè permet confrontar amb un públic que ha llegit l'obra i amb el qual pots interaccionar.

L'encontre-debat tindrà lloc a les 19,00 hores, a l'Escola d'Adults de l'Alcúdia.

I TU MENYS

L’absurd i demagògic intercanvi polític d’improperis que patim els ciutadans (dir-li a allò “dialèctica” o “debat” seria malversar l’ús de la llengua, i no es tracta d’això), es basa en una formulació màgica, “i tu més”, que serveix per a que una formació política pillada en falta s’espante les mosques i les dirigisca al partit rival. La fórmula funciona amb als adeptes, als qui carrega de raons, però ha fet tant de mal, ha degradat tant la vida democràtica, ens ha privat de tantes explicacions i aclariments per part dels polítics, que no paga la pena insistir en els seus efectes devastadors per al prestigi de la classe política en el seu conjunt.

Entre tanta estupidesa, però, mancava una nova versió del tema, “i tu menys”, que consisteix en degradar, menysprear o relativitzar una actuació de govern que tinga sentit o bones intencions però partisca del partit rival. Parlem, per exemple, del Plan Zapatero. Com a iniciativa contra la crisi és pràcticament inhàbil. Posar Espanya en obres serveix per donar un poc d’alè al sector de la construcció, però no dóna respostes per al dia després. Tanmateix, és una mesura de xoc pensada per generar artificialment llocs d’ocupació, una mena de prestació social amb un fons útil. Un poc d’oxigen que els ajuntaments de qualsevol signe haurien d’agrair. Doncs no. Fa un parell de dies el primer tinent d’alcalde de Xàtiva, Vicent Parra, afirmava que els vora sis milions d’inversió en la capital de la Costera sols havien generat 25 llocs de treball. En el pecat anava la penitència, perquè corresponia a l’ajuntament garantir que els diners s’empraren en traure 141 persones de les cues de l’INEM.

El que passa és que Parra necessita donar la xifra adequada per arribar on volia: “Ja havíem avisat que el pla no anava a servir per solucionar el problema de l’atur”, va dir. Amb la que està caient, una visió miserable de les coses. Si no, que li pregunten a les 25 famílies que poden respirar. O als obrers que no han anat al carrer gràcies al pla. En contraposició, al PP de Xàtiva encara no se l’ha vist criticar el contraplà de Francisco Camps, el Pla Confiança, amb un nom molt ben parit perquè són els ajuntaments els que han d’avançar la pela i després confiar en què la Generalitat tinga fons suficients per tornar-los. No passa res: flors i violes que són els nostres. Tot i que siga a costa de perdre el sentit del ridícul i la mesura i abraçar el sectarisme.

PD. Hi ha moments on s’arriba a límits difícil de superar. I les paraules de Francisco Camps, acusant l’oposició de voler-lo mort, no sols revelen un estat mental incompatible amb el seu càrrec. L’inhabiliten directament com a president. Que passe el següent i acabem amb aquesta agonia.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 14-11-09)

LA LLEGENDA DEL TEMPS (I DE L'ESPAI)

Hi ha obres artístiques amb l'estrany privilegi de la perdurabilitat. La leyenda del tiempo, la trencadora i valenta gravació del gadità Camarón de la Isla, editada el 1979, ara fa trenta anys, n'és una d'elles. Un reportatge anit a La 2, sobre el procés d'enregistrament del disc i el posterior impacte, m'ha fet caure en l'efemèride. Però el descobriment del disc, en tot cas, és recent, i coincideix amb l'aparició del discret biopic de l'any 2005 interpretat, això sí, amb múscul, respecte i saviesa per Óscar Janeada. Fins aquell moment havia llegit alguna cosa sobre el disc i el meu escàs interés pel gènere va provocar que no avançara més. La banda sonora, però, em va posar en alerta.

Icona del flamenc, amb una veu d'afinació i sabor prodigiosos, Camarón va ser també un personatge d'intuïcions, un intèrpret avançat al seu temps. Si més no, no s'entendria deixar-se embolicar en un projecte que, des del principi, n'eren conscients que trencava amb les regles d'un estil molt codificat i sotmés al criteri d'una crítica i uns oients granítics. Tot i això, Camarón s'hi va deixar dur durant un mes de gravació per la creativitat desbocada de músics com ara Tomatito o Raimundo Amador però, sobretot, d'intèrprets procedents de la fusió del flamenc amb el rock o el jazz. Això s'havia fet, però no emprant com a fil conductor una de les veus mitològiques del cante jondo.

El disc és extraordinari. Sols el tall inicial, el monumental La leyenda del tiempo, llastrat per alguns arranjaments de teclats característics dels setanta i que no han suportat massa bé el pas del temps, ja mereixia el viatge. Però hi ha molt més: extraordinàries bulerías sense aditaments, l'adaptació de La Tarara, l'atrevit (en el seu context) Volando voy, composat per Kiko Veneno, o la magnètica Nana del caballo grande, amb acompanyament de sitar. Un doble mortal cap endavant. Un menú impossible de digerir per als tradicionalistes. I no tant tradicionalistes. Però una obra magna de la música del segle XX i un camí que després ha generat producció interessant com la dels propis Raimundo Amador i Kiko Veneno, en associació o en solitari, i d'unes altres vessants del flamenc-pop més comercials i insípides que no esmentarem.

Sense La leyenda del tiempo, a més, no existirien segurament dos discos posteriors també de gran volada i transcendència: Omega (1996), un mà a mà extraordinari entre el cantaor Enrique Morente (un altre cul inquiet) i els rockers Lagartija Nick, amb l'ombra de Leonard Cohen planant sobre el procés. I La leyenda del espacio (2007), de Los Planetas, amb una col·laboració també de Morente, però menys intensa, basada en la fusió dels pals del flamenc amb l'space-rock de la banda de J i Florent. Amb aquest disc, tòtem indiscutible de l'escena indie (destacat perla revista Rockdelux com el millor disc nacional de la dècada), el suplement La Luna d'El Mundo va fer un experiment que demostra que aquests intents continuen tenint lectures difícils: la ressenya del disc la va fer Alfredo Grimaldos, l'especialista en flamenc de la publicació, qui va fer una crítica devastadora basant-se, sobretot, en la veu nasal i dificil d'assimilar per als no iniciats de J.

Amb Grimaldos, també un excel·lent periodista d'investigació, autor del llibre, entre d'altres, Zaplana el brazo incorrupto del PP (2007), m'uneix una certa amistat, la suficient per retraure-li en aquell moment que s'equivocava en llegir el disc des del flamenc i no com a obra rock que parteix dels pals del flamenc. Rock, al cap i a la fi. No el vaig convéncer. En acabar, era difícil fer-li apreciar la potència i els valors d'un disc que no estava vehiculat per una veu rotunda com les de Camarón o Morente, qui sols canta el tall final del disc planetari. Per a alguns, però, aquells tres discos composen un tríptic imprescindible de la història de la música.

GALTADES A TORT I DRET

Enllacem avui un article publicat al diari digital ELPUNT.CAT. Parla de l'embolicada situació política valenciana, de tots contra tots, i està escrit unes hores abans de l'il·lustratiu episodi de creuament de cables del president de la Generalitat Francisco Camps.

PAÍS PERPLEX... I ENUTJAT

Acabe de rebre el text d'un amic, que per determinades raons que no vénen al cas vol que es mantinga el seu anonimat (m'heu de creure, en tot cas, si us dic que és una persona de tota confiança i solvència), relatant un episodi a Ràdio 9, l'emissora pública del País Valencià. Em pense que el que es conta és molt simptomàtic.

11/11/2009, Entrevista a Cristina Moreno (Ràdio 9, 9.30 h aprox.)

Sóc oient habitual de Ràdio 9 des de fa… 20 anys. No m’importa la trajectòria política que ha dut el mitjà. Però sí el tractament que s’hi fa de la societat i de la nostra benestimada llengua...

I este matí he assistit a un episodi que no m’ha agradat. Ni m’ha fet el pes. Sergio Olcina entrevistava Cristina Moreno (PSPV) i... Gotzone Mora li ha fet una pregunta (millor dit, una recriminació, una reflexió, un atac, una provocació...). Mora li deia que no entenia res del que Moreno explicava, que no entenia com podia dir-se que era socialista, li pregunta també sobre... (plantillles predeterminades dels PP, com ara els diners que no destina Zapatero al País Valencià). Moreno li respon, després d’haver aguantat estoicament la pregunta/recriminació (de més de dos minuts, crec): Sra. Gotzone Mora, el primer que ha de fer vosté, com a representant d’un govern autonòmic (fa dos anys que no és vosté del PSOE, el mateix temps que té vosté participació en el govern valencià), doncs això, que el primer que ha de fer vosté és entendre, és fer l’esforç d’entendre el lloc on es troba vosté, en un sistema d’autonomies i... Mora la interromp; Moreno li diu que la deixe continuar; Mora la continua interrompent. NO para d’interrompre-la. Moreno li diu que ella havia d’entendre més que no pas anar de tertúlia amb cotxes oficials... Mora, indignada. Olcina lleva el micròfon a Mora (sí) i demana prudència i respondre al que es pregunta. Moreno, sense alterar-se, acaba. Diu que al PP li haurien d’interessar els interessos dels valencians i no tancar-se al despatx per eixir de la seua crisi interna d’acusacions i de jutjats.

Olcina continua el programa (amb 10 min de retard, segons diu). Entrevista a Virosque. Li pregunta sobre els empresaris, molests per la denúncia del PSPV on inclou les empreses. Virosque diu que faran molt de mal a les famílies que viuen d’estes empreses.

Olcina continua i diu que no pot deixar de donar la paraula a Gotzone Mora per l’estima que li té i perquè no volia que es prenguera les coses tan seriosament com ho fa. Mora explica per què va en cotxes blindats, perquè és objectiu d’ETA, que no són cotxes oficials. Que és diferent que qualsevol altre polític. Mora diu que el PSPV és un aliat d’Esquerra Republicana. SEGONS ELLA, ESQUERRA REPUBLICANA PROMOCIONA AMB EL PSPV EL CATALÀ A VALÈNCIA.

Ja la tenim. Indignadíssim continue escoltant.

L’altre contertuli defensa un poquet a Cristina Moreno. Però... ES CLAVA EN LA LLENGUA DE NOU: QUE SI LA COMISSIÓ DE NICARAGUA QUE VINDRÀ A MADRID NECESSITARÀ UNS TRADUCTORS DE CATALÀ AL CASTELLÀ, A 300 EUROS L’HORA. QUE ÉS INDIGNANT.

Joan Carles Ferriol (un altre contertuli) diu que així també treballa ell.

Continuen frivolitzant sobre el tema. Parlen del curs de masturbació d’un poble de Càceres... que si tal, tal i tal. Que... Olcina diu que recorda una anècdota, no sap de quin partit, que si de ER o Compromís “o un d’estos”. Despectivament. I diu que ací a València, un d’estos també va protagonitzar algun episodi paregut (de sexe).

Vénen les notícies de les 10h.

Plore per la meua llengua, que ningú la vol, tothom se’n burla. Burles, burles i més burles. Escarnis a un poble que no s’ho mereix. Crec que estes actituds són inadequades per a un mitjà públic.

Vull desconnectar de no escoltar més Ràdio 9. Però sé que no ho faré, perquè és en valencià. Sergi Olcina, a més, em cau molt bé. M’agrada com presenta. Sóc seguidor de fa temps (amb Calaixera inclosa). Però ara, sabent de quin peu coixesa... Bé. És bona gent.

Continuaré treballant pensant que no és un somni. Un malson.

IN CORPORE SANO

No sé a vostés, però a mi em crida l’atenció que, amb la seua flamant pista de pàdel, la població de La Granja de la Costera (370 habitants), s’haja convertit en la població (qui sap si del món) amb més instal•lacions públiques per càpita d’aquest esport. L'alcalde, Carles Garrido, socialista, assegura que compleix així amb el programa electoral i amb una poderosa demanda ciutadana. No posaria la mà en el foc per la tesi contrària. Allà on vas, instal•lació esportiva pública o privada, floreixen les pistes de pàdel i és difícil veure-les buides. Hi ha cua.

Com aficionat al tennis i cotitzant en Xàtiva, el fet empenta a la reflexió. Durant una caterva d’anys, la ratio per habitant de pistes de tennis públiques en la capital de la Costera era 1/30.000. I ara, amb les obres de la futura ciutat de l’esport en marxa, el número és zero. Si vols jugar a tennis has d’emigrar a Novetlè o Genovés o apuntar-te a un club privat. En La Granja, mentre, tenen pista pública de pàdel per a tres centenars de persones. Reservem la paraula “marginació” per a coses més serioses. Però mosqueja.

Fa l’efecte que jugar a tennis s’està convertint en una activitat per a rarets. Alguna cosa no acaba de quadrar: el pàdel s’emet en la televisió en horari i canals quasi clandestins i ningú que jo conega sabria dir els noms de dos o tres jugadors professionals. Mentre, el tennis és l’esport de Rafa Nadal i Roger Federer i arrossega milers de persones als estadis i davant de la televisió. Quan preguntes, perquè els dubtes et devoren, et diuen que el pàdel és més fàcil de practicar que el tennis i, com que la bola passa més d’un costat a l’altre, resulta més divertit. Amb aquell convenciment, els padelòfils (no confondre amb els practicants de la pedofília) et miren per sobre del muscle i t’acusen de tindre mania al pàdel perquè el va popularitzar un ex president del govern d’ignota prosòdia anglesa i abdominals massissos.

No entenen que el prejudici no és ideològic, sinó estètic: el pàdel és una derrota més de la cultura de l’esforç, un substituïu sense ànima ni grandesa, una renúncia a dominar les exigents però satisfactòries claus del tennis. No obstant això, el pàdel està tan de moda que fins i tot un poble menut i d’alcaldia socialista com La Granja mou terra i cel perquè els seus veïns el puguen practicar. Algú interpretaria això com un senyal inequívoc i s’hi mudaria corrent a la nova fe. Per contra, servidor s’ha apuntat a classes de tennis per millorar el seu patètic revés. Sense rancúnia. I amb la certesa que tota moda és efímera.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 07-11-09)

EL REI COTXE

De la mateixa forma que la majoria de civilitzacions antigues adoraven el sol, com a font de vida i calor, els urbanites del segle XXI tenim l’automòbil en un altar, adorat amb flors, ciris i genuflexions, convertit en rei i símbol de la societat consumista, còmoda, apaivagada i benestant. El cotxe ens apropa, ens proporciona mobilitat, però també contamina, ens esclavitza i ens condiciona en la mesura que totes les polítiques urbanístiques estan enfocades a encaixar la peça del trànsit i l’estacionament. O, el que és el mateix, el soroll, la brutícia, l’aire viciat i el malbaratament del paisatge. Els carrers no haurien de ser dels cotxes, sinó dels vianants. De les persones.

Les línies precedents poden tindre una certa càrrega assumida i espere que assumible de flower-power, i això que, com canten els Antònia Font, ja m’ha passat l’edat de fer-me hippie. Però em serveixen d’introducció per a dir que, com a ciutadà, qualsevol iniciativa per alleugerar el centre històric de Xàtiva de cotxes conta amb la meua benedicció apriorística. Fer-ho bé no és fàcil. S’han de véncer resistències, fer pedagogia i, a més, incardinar els projectes de peatonalització dintre d’un concepte global de ciutat. Traducció: tindre clar per què i per a què es trauen els cotxes d’allà i proporcionar al veïnat i a la gent que treballa allà alternatives.

A mi el projecte de l’ajuntament em sembla escàs, poc ambiciós, com ha assenyalat el Bloc. Li manca, segurament, fixar zones totalment lliures de trànsit, les més visitades turísticament. Però té aspectes positius. Una restricció al trànsit, limitat a operacions comercials i a l’accés de veïns, pot ser un bon començament. És cert que en la mentalitat dels visitants i dels ciutadans de les afores encara no entra deixar el cotxe en el perímetre i caminar cinc o deu minuts, perquè les distàncies en el centre de Xàtiva són raquítiques. Tot és començar. I també és veritat que l’equip de govern no es caracteritza precisament per la seua capacitat de diàleg amb l’oposició i amb el conjunt de la ciutadania, i d’ací un guirigall absurd i estèril que el PP podia haver evitat fent la casa per la cimentació, com toca, posant les cartes boca en amunt i, després, amb tota la informació, elaborar un projecte.

Perquè fer el projecte i després preguntar és, a més de poc democràtic, una font de conflictes. Per desgràcia, ja no hi ha tornada enrere. Però tocaria que, a més de donar suport als comerciants que estan en contra, els socialistes explicaren quin seria el seu pla alternatiu de tancament al trànsit. Si no, tindrem dret a pensar que s’ha actuat amb oportunisme i que s’ha alimentat, tot i que siga inconscientment, el culte al rei cotxe.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 5-11-09)

NEONS PEATONALS: TROBADA AMB EL PROFESSORAT DEL JOSEP DE RIBERA

En aquesta ocasió, Els neons de Sodoma fan un viatge ben curt: demà divendres, de vesprada, trobada per parlar de la novel·la amb professors i antics professors de l'Institut Josep de Ribera, de Xàtiva, agrupats en la Confraria de golafres i llèpoles. Una confraria laica que es reuneix una vegada al mes per fer alguna activitat de caire cultural. La cosa té la seua gràcia. I també el seu compromís, perquè entre el públic hi haurà molts antics professors d'un servidor de diferents matèries, fins i tot alguns que em suspendrien en el seu moment. Una presentació, per tant, molt particular.

Il·lustrem açò amb una foto de Rubén Tomàs de la recent presentació a Lloc Nou d'En Fenollet, on estic amb Rafa Tomàs, docent jubilat precisament del Ribera. Amb ell vaig coincidir a l'optativa de Teatre. Grans records. L'organitzador de demà és un antic professor meu de literatura catalana, Josep Vicent Martínez. Per cert, encara que no vinga al cas: entre els alumnes del meu institut va estar Raimon. No podia deixar de pegar-me el moc.

SICKO: LA SANITAT SEGONS MICHAEL MOORE

A hores d'ara, ja tindreu suficient informació sobre la darrera càrrega de profunditat interna del cineasta Michael Moore sobre la societat nord-americana, Sicko (2007), el seu documental sobre el sistema sanitari d'aquell país. Jo l'acabe de visionar, coincidint, més o menys, amb els intents de l'administració Obama per ampliar la cobertura sanitària als milions de ciutadans dels Estats Units que no la tenen. Actuació superficial, moderada i clarament insuficient, tot i que la reacció de la caverna d'allà faça pensar el contrari.

Perquè com s'encarrega Moore d'emfatitzar, ni tan sols la ciutadana que té assegurança contractada té garantida l'assistència: les grans empreses del sector ja s'encarreguen de posar tots els obstacles possibles per no pagar aquelles intervencions o tractaments més cars. Amb resultats literalment letals, en molts casos. Moore és brillant i amé en l'exposició de la infàmia (sol ser-ho als seus documentals) i en l'explicació de la manipulació a gran escala per fer creure el nord-americà mitjà que la sanitat pública i universal és poc menys que comunisme en estat pur. Anatema en un país on el conreu de la personalitat del "jo propietari" i la demonització del fracàs, d'aquells que no arriben ni a fregar amb els dits el somni americà, són patològics. O patètics, dit sense ínfules de superioritat moral: cada societat té la seua pròpia dosi de patetisme idiosincràtic.

Tanmateix, com a Bowling for Columbine o Farenheit 9/11, a Moore li perd intervenir directament, manipular per a que passen coses. En Sicko, el passatge auto-complaent és la folklòrica visita a Cuba per a que siguen atesos treballadors de la zona zero de l'atemptat a les Torres Besones que no tenen cobertura malgrat tindre greus malalties. El muntatge és eficaç, des d'un punt de vista emotiu, fins i tot té una part emocionant. Però també és una mica oportunista. Es perd segurament una oportunitat d'aprofitar part del metratge per aprofundir en el corrent d'opinió contra la sanitat pública, les seues motivacions, més enllà de la manipulació política i empresarial. Però Moore juga amb els implícits perquè es tracta d'un producte pensat per al consum intern, per generar opinió al seu país.

Per als estrangers, per contra, és una bona oportunitat de reflexionar sobre els beneficis d'allò públic i sobre una opinió ben estesa, i no massa fonamentada, sobre el mal funcionament dels serveis de salut a casa nostra. I una munició impagable a l'hora de jutjar les cada volta més esteses opinions que apunten a la necessitat de continuar posant recursos sanitaris en mans de la iniciativa privada amb ànim de lucre. La visió de Sicko hauria d'ésser una vacuna contra aqueix tipus de temptacions dels liberals i de la pretesa esquerra carregada de complexos.

NEONS ON THE ROAD: ALACANT

Escric aquestes línies des de la Universitat d'Alacant, on Els neons de Sodoma i un servidor hem anat a parar per parlar un poc de literatura amb alumnes que han llegit la novel·la i amb alumnes que no, una barreja que se sol donar en aquest tipus d'encontres acadèmics. La visita és fruit de la deferència dels professor i escriptor Carles Cortés, qui ha proposat Els neons com a lectura optativa als seus alumnes.

El repte: poder respondre als dubtes dels alumnes que ja han llegit la novel·la, sense descobrir massa cartes a la resta. I per sortejar això la idea és centrar-se més que en la novel·la en el procés de creació i escriptura i en una incitació genèrica a la lectura. Veurem com resulta.

ALGUNES IDEES SOBRE L'EXPERIÈNCIA DIGITAL

Com que alguns de vosaltres heu manifestat interés per la taula rodona L'experiència digital, desenvoluparem algunes de les moltes idees que es van tractar allà a través dels ponents i també del públic. De primeres, estan les motivacions. D'allò en parlaren els ponents. Joan Navarro manté una revista digital com ara Sèrie Alfa des de fa una dècada amb la voluntat de difondre diverses literatures. Però també de conferir-li al català la qualitat de llengua global, d'intercanvi.

Toni Cucarella, mentre, manté obert un bloc per a l'agitació i el debat, Toni Cucarella en roba de batalla, però també té uns altres blocs, Toni Cucarella Edicions i La Cuca Salamanduca, on difondre creació al marge dels canals convencionals (la història és coneguda). Finalment, Manel Alonso té obert un bloc, Els papers de Can Perla, per difondre l'obra literària que edita ell i editen uns altres a més de la seua pròpia creació.

Motivacions diverses per tant. Intenció de difusió, però condicionada per la brutal atomització de la xarxa que limita i acota la coneixença i l'accés a les propostes. Però dintre de la voluntat de no magnificar (o deïficar) ni menysprear Internet com a element de difusió literària, tothom coincideix en algunes de les seues utilitats. Per exemple, la quantitat de creació, crítiques, ressenyes, i etcètera, que omplin el buit dels mitjans de comunicació convencionals, orfes d'espais que parlen de literatura en català. També es va incidir en una utilitat concreta: la xarxa és l'únic espai de veritable intercanvi literari entre els territoris de parla catalana. Els canals de la literatura convencional pràcticament són estancs: al País Valencià, a les Illes i a Catalunya gairebé es desconeix (i per tant no es difon) el que es fa ens uns altres territoris.

A continuació es va parlar també de la necessitat de distingir entre literatura digital i digitalitzada, i relacionat amb això temes com el llibre digital, si Internet posa en perill els drets d'autor i si és un pas enrere per a la professionalització dels escriptors. Opinions d'ampolla mig plena i mig buida. Per a alguns, els blocs podrien ser, com en alguns llocs d'Europa, una petita font de finançament. La digitalització, a més, s'hi veu com una forma d'arribar a obres descatalogades o difícils de trobar. Fins i tot hi ha qui veu que, una vegada eliminats els costos d'edició i distribució, hi haurà qui s'atrevista a dur endavant continguts literàriament més ambiciosos i complexes.

Al voltant d'allò les reflexions sobre la pervivència o no del llibre, tal i com la coneixem (sembla que tothom coincideix en què té encara una llarga vida per davant) i el paper de les llibreries, que hauran d'experimentar canvis, o la possibilitat de passar, com la música, per una etapa més o menys de transició de pirateria literària. O siga, un gratis total que, òbviament, tindrà conseqüències.

S'abordaren més qüestions però l'espai a un post és limitat. En acabar, experiències i opinions diverses entorn al present i, respecte del futur, moltes incògnites i gairebé cap certesa sobre l'experiència digital de la literatura. Una novel·la de final obert.