POLÍTICA? NO, GRÀCIES!

Enganxem amb un article que publiquem avui al diari digital EL PUNT.CAT. Fa referència a les paraules de Francisco Camps dient que s'havia de parlar menys de política (Gürtel, o siga) i més d'economia.

L'EXPERIÈNCIA DIGITAL

Entre les activitats dels XXVIII Premis Octubre, demà divendres, dia 30, ens toca moderar una molt interessant taula rodona sobre l'Experiència Digital, enfocada des de la literatura, amb la presència de tres importants literats que, a més, desenvolupen una intensa activitat a la xarxa: Joan Navarro (editor de la revista digital Sèrie Alfa), Manel Alonso (impulsor del bloc Els papers de Can Perla, entre d'altres) i Toni Cucarella, posseïdor d'uns dels blocs amb major seguiment, Toni Cucarella en roba de batalla.

Un encontre que servirà per analitzar (almenys farem perquè siga així) fenomens com el de la creació, crítica i difusió de literatura a Internet o el controvertit llibre electrònic, entre d'altres qüestions. La taula tindrà lloc a partir de les 17,00 hores, a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània. Esperem que l'experiència, a més de digital, siga tan gratificant com el disc de Senior. I perdoneu el joc de paraules, però em venia a ous. Esteu convidats.

MENÚ MUSICAL, PER FI

Entrants: Amanida Peiot. La gràcia d'haver creat un grup de música cap al 2004 i no haver gravat fins el 2009 és la sedimentació. I aquesta formació de Tavernes de la Valldigna ha aconseguit amb el seu debut discogràfic, Amanida Peiot # 1, enregistrar una mostra de pop mediterrani infecciós, un disc amb l'esperit dels Sisa, Laguarda o Palmero, però incorporant-hi també amb èxit unes altres referències. Els arranjaments, amb guitarres d'un encisador punt jazzie, i una poderosa i ben aprofitada secció de vents, li donen volada al treball, que té a més un excel·lent disseny hortogràfic obra de Daniel Olmo. Un altre pas endavant de la música en valencià. I van...

Primer plat: Metric. En degustar les primeres vegades el nou disc dels canadencs Metric, Fantasies (2009) comproves amb pesar que no han tornat a fer una cançó tan bona con Too little, too late. Però és un molt bon disc, el seu treball més sòlid i compacte, que va guanyant en calidesa en la mesura que es va escoltant, amb cimeres com Satellite Mind, entre d'altres. A quilòmetres de la majoria de bandes del seu espectre de pop-rock electrònic. Potser no alimente molt. Però entreté bona cosa.

Segon Plat: Doves. Els britànics Doves sempre han estat una banda molt correcta, fregant en ocasions l'excel·lència (The last broadcast, 2002). Però després d'alguns treballs irregulars, tornen a reivindicar-se amb un disc incontestable, The Kingdom of Rust (2009), un espectacular compendi de pop a voltes preciosista, en ocasions inquiet sense arribar a ser experimental, amb onze talls rotunds que, amb l'excepció del fallit Compulsion, demanen ser reproduïts repetidament. Una obra gran, complexa, amb moments impagables com la cançó que dóna nom al disc. Carn de llista amb el millor de 2009.

Postres: Alondra Bentley. Reconec una certa peresa a l'hora d'enfrontar-me al debut d'Alondra Bentley, una prevenció derivada de l'eclosió a Espanya de propostes de folk d'arrels anglosaxones. Prejudicis que desapareixen immediatament. La veu prodigiosa d'aquesta anglesa instal·lada a Múrcia ens proposa amb Ashfield Avenue (2009) un harmoniós trajecte d'estranya i inquietant bellesa, amb la instrumentació justa i necessària per a cada tall i unes melodies supèrbies. Per a caure de tos. Al nivell (musical, l'escriptura és un altre compte que el meu anglès d'espardenya no em permet avaluar amb precisió) de qualsevol dels tòtems d'americana instal·lats en els altars per la crítica especialitzada. O millor.

LA VAQUETA

M’ha vingut a la ment la dita popular “qui siga lladre, que siga valent”, que mon pare m’aplicava quan perllongava les eixides nocturnes (ai, els eufemismes!) i al matí següent m’havien de traure del llit amb un esquadró dels geos. Però l’elasticitat de la cita també permet aplicar-la a l’actitud bocasses de repartir llenya a discreció i després arrugar-se davant les conseqüències. Pensava, clar, en l’alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus. La història és coneguda: una audiència agraïda, d’amics i militants, el calor d’un míting i un orador, com el també president de la Diputació, a qui el gran Andrés Montes (adéu, monstre, alguns no t’oblidarem), d’haver-lo conegut, l’hauria rebatejat amb el malnom de Microones, per la capacitat de posar-se en ebullició en uns pocs segons. Aquell dia, i no era la primera vegada, ni la setena, a Rus se li va calfar la boca i va perdre el sentit de la mesura en insultar i amenaçar el professorat. Els seus, molt divertits, el tragueren a muscles de la plaça al crit de “torero, torero!”. Clar que, en aquesta ocasió, alguna al·ludits digueren prou i portaren el tema als tribunals. I la jutgessa va citar l’alcalde a declarar. Davant això, Rus va respondre, en la seua línia, menyspreant la denúncia i afirmant que si s’havia d’anar a declarar es faria per fer “feliços” els denunciats. Torero, torero.

A l’hora de la veritat, però, l’artista va deixar plantat un bou que no era com el que ha de torejar Francisco Camps, de 600 quilos i cara de mala hòstia, sinó una vaqueta esquifida com les que solten als xiquets per trencar mà. En comptes de donar la cara, l’advocat va presentar un recurs dient que allò dels “gilipolles” i “cal rematar-los” no anava pel professorat, sinó per tres que s’havien manifestat davant el Palau de la Generalitat. O siga, que disculpe vosté, senyora jutgessa, que tot açò és un malentés i si no hi ha cadàver no existeix assassinat. Que torege Paquirrín, si vol.

Rus, en definitiva, articula davant la jutgessa la disculpa, o l’explicació, que no va voler articular en públic (ho va dir amb la boca menuda) per a no malbaratar la seua llegenda de milhomes. I s’estalvia una fotografia a la porta del jutjat incòmoda i inoportuna, en un escenari on guanya pes específic en el PP, com els altres barons provincials, a la mateixa velocitat que el cap suprem perd oli i crèdit (sobretot oli) i el seu principal rival intern, Ricardo Costa, cau en desgràcia. Llest i hàbil, sí. Però ni torero, ni valent, ni coherent amb els seus actes.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 24-10-09)

ELS FILLS DISCIPLINATS DEL SISTEMA

Aquests dies ha començat a circular el número 8 de la revista Eines, una publicació alternativa, de gran qualitat tant pel que fa als continguts com al disseny, que s'ha de celebrar que malgrat les dificultats econòmiques a què s'enfronten aquest tipus de projectes, continue endavant. En aquest número, dedicat a la crisi econòmica, servidor col·labora amb una mena de conte, per definir-lo d'alguna forma, "Els fills disciplinats del sistema". L'article i la resta de continguts els podeu trobar ací.

MÉS MINUTS MUSICALS: METRIC

Feu-vos l'ànim que açò són els antics minuts musicals de les teles quan s'esconyava la connexió. A l'espera de tindre un poc de temps, us deixe hui amb una cançó dels canadencs Metric, Too little too late (Live it out, 2005), que em servirà d'introducció quan parlem del seu nou disc (un dia d'aquells!) Fantasies (2009). Va ser una de les cançons que més em va agradar el 2005.

DOVES: KINGDOM OF RUST

Porte uns dies amb el temps curt però volia compartir amb vosaltres aquest tema de Doves, Kingdom of Rust. Més avant, amb més calma, comentarem el disc i també uns altres treballs de 2009 que m'agradaria ressenyar. Espere que us agrade: a mi em sembla una barbaritat.

CANÇÓ DE BRESSOL: ALONSO & PENYA

Amb xiquets o sense ells, aquestes coses fan goig. Manel Alonso i Vicent Penya ens han fet arribar aquesta "Cançó de Bressol" ben bonica i d'evident valor pedagògic, dintre d'una iniciativa que ells anomenen "Conta'm un conte, canta'm una cançó" que defineix molt bé la idea. Ací els teniu, amb so i fotografies de les seues visites a centres educatius.

BOTIFARRA

Pep Gimeno “Botifarra” té les mans i el rostre severs, solcats pel temps i el treball a destall. I també la mirada neta i honesta del fill de llauradors que comença a assimilar amb estupor prenyat d’agraïment el seu nou estatus de celebritat casolana, d’artista sense pretensions que, un dia, va enderrocar barreres insospitades. Si algú li haguera dit, fa més de tres dècades, quan començà la seua tasca valuosa de rescatar de l’oblit la rica tradició oral de La Costera de dites, romanços i cançons, que un dia actuaria davant de 10.000 persones corejant a l’uníson La malaguenya, hauria contestat: “Xe, no digues trellats, borinot!”. Perquè Botifarra és modest i tímid. El tipus de tímid que no es treu de les mans el cara a cara. Però sobre un escenari es transforma en un ésser magnètic, en un comunicador excels. Part del seu èxit rau en això, en el reciclatge del corpus folklòric tradicional en un espectacle fascinant que fa riure i gaudir, però que també serveix per “remoure”, com a ell li agrada dir, els budells de les persones. Als majors, perquè els transporta al territori de la seua joventut i infantesa, dels records immaterials que fa tant de goig retrobar. Als joves, perquè els connecta amb arrels desconegudes, menystingudes. Una feina extraordinària. Impagable. Hi ha tot allò i la seua veu poderosa, versàtil, engreixada per anys d’actuacions i complicitats amb la seua inseparable Rondalla.

Aquelles coses, i algunes més, expliquen que, arran del seu primer disc en solitari, Si em pose a cantar cançons (2006), Botifarra haja esdevingut un veritable fenomen que desborda els llindars de la cultura popular, un artista que, a colps de recitals i del boca-orella, ha transcendit les fronteres de La Costera i, fins i tot, del nostre àmbit lingüístic. I ara, en trau un altre disc, Te’n cantaré més de mil, que és encara millor. Ho podran comprovar els privilegiats que han trobat entrada per a les dues sessions de presentació en el Gran Teatre de Xàtiva. Les localitats volaren en unes poques hores. Ple absolut. Li ho comentes i ell, atònit i responsabilitat, somriu amb la satisfacció íntima d’estar notant ja la caloreta de casa, de la seua gent. I també dels forasters que no han volgut, o no han pogut, esperar a que Botifarra visite els seus pobles o ciutats. Amb Pep Gimeno està passant una cosa molt gran. Tan important i rotunda com el patrimoni oral contingut en els seus discos i preservat d’una extinció sorda i dolorosa. Un regal que no li acabarem de pagar mai.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 17-10-09)

NEONS, RIC, HOUSE I L'URBANISME BANAL

Neons on the road: Lloc Nou d'En Fenollet. Em permetreu un poti-poti justificat en part per l'acumulació d'esdeveniments. De primeres, informar-vos que avui divendres presentem Els neons de Sodoma a Lloc Nou d'En Fenollet, ací a la Costera. Serà a les 20,00 hores, a la Llar dels Jubilats. En aquesta ocasió, sense l'impagable suport del poeta i actor Elies Barberà, el mestre de cerimònies en les presentacions que estem fent a prop de casa: s'hi troba feliçment embolicat en un nou muntatge teatral. No cal dir que esteu convidats.

La humiliació de Ric. El seguiment dels esdeveniments associats al Cas Gürtel comença a ser reiterativa, però la cosa dona per a molt. Avui publiquem un article, al diari digital ELPUNT.CAT, sobre la destitució sainetesca de Rigardo Gosta, Ric per als amics. M'agradaria saber que us sembla la tesi desenvolupada.

House, per la porta gran. Anit, el canal Cuatro va emetre una mena d'aperitiu de la nova temporada de House. Però amb una trama fóra del context de la consulta del metge interpretat pel genial Hugh Laurie (la història del seu internament a un psiquiàtric), el capítol va esdevenir una mena de pel·lícula autònoma, amb abundosos homenatges i referències a la mitològica Alguien voló sobre el nido del cuco, de Milos Forman. Un capítol sensacional, en qualsevol cas, amb el final agredolç que correspon al periple vital i el perfil del personatge. Una nova demostració que el millor cinema es fa ara a la televisió (a alguna televisió, val a dir).

Urbanisme banal. Parlàrem ací mateix d'un llibre destinat a provocar un enriquidor debat sobre les tendències urbanístiques i arquitectòniques globals, Urbanalización, paisajes comunes, lugares globales (Gili Gaya, 2008), del barceloní Francesc Muñoz. Ahir de vesprada, a l'Octubre, es va fer la presentació a València amb una sala absolutament atapeïda d'estudiants i professors d'arquitectura i altres espècies conscienciades. Pagava la pena. El que explica Muñoz, i com ho explica, és tota una revolució.

BOMBÓN MALLORQUíN: JOAN MIQUEL OLIVER

El primer treball en solitari de Joan Miquel Oliver, líder i compositor dels mallorquins Antònia Font, Surfistes a càmera lenta (2005), era una mena de joc infantil, despreocupat, amb sorprenents corrents de fons a les lletres, prenyades d'humor, imaginació, vitalisme i capacitat lírica, i amb una expressió musical minimalista, quasi lo-fi. Aquell va ser un disc valuós, divertit, entranyable en certa forma (inoblidables Rellotge o la infantil Petit Homenet, amb flauta escolar inclosa), complementari però no pas inferior a la producció d'Antònia Font. Sorprenent fins i tot per a aquells que havíem seguit els passos i la molt satisfactòria trajectòria dels mallorquins.

A 2009, però, Joan Miquel Oliver ens fa preguntar-nos pel sostre creatiu d'un personatge que habita en el cim de la música en català. De la música, en general. La prova, el seu segon disc enregistrat en estudi, Bombón mallorquín. Musicalment, el disc és una burrada. De la simplicitat del seu darrer treball s'hi passa a una instrumentació i arranjaments complexos, amb cadències renovades, alternant els passatges electrònics amb el pop celestial de la tristíssima però bella Final feliç, el folk-hip hop estrany de la brillant Lego o la melodia acaronada per les cordes de la dolça Somiers.

O la indefinible i preciosa Marcianet de Mart. Una evolució que també deixa espai per a terrenys explorats amb Antònia Font (Dins un avió de paper) o per a la simplicitat, per a que guanye pes la lletra, com a la genial Ryanair. I ací, possiblement, hauríem de citar la paraula "trist" per segona vegada. Perquè, en aquesta ocasió, continua havent un to ingeniós, càustic, prenyat de metàfores, d'un ús del llenguatge lliure i vital, amb la combinació de referències culturals o quotidianes, la marca de la casa. Però la sensació general és d'agror, de desencís, de mossos a l'estómac, de final de festa, de mala ressaca. Ens arriba un Joan Miquel Oliver que ja no vol fer-nos riure, sinó sacsejar-nos el cap amb històries estretes de la banda gris de la vida. I potser no ens vinga de gust i la decisió genere algunes baixes. Però es tracta d'un disc superlatiu, la signatura d'un músic i lletrista excepcional. Un treball amb l'aroma de la perdurabilitat.

(Més informació, ací)

PÍNDOLES

Per a l'estrenyiment polític. A Francisco Camps, la pressió del seu partit, en estat de nervis per les revelacions del cas Gürtel, li ha gastat una putada. Dimarts, caurà, de forma "provisional", el primer cap, el de Rigardo Gosta. Desmuntada la via defensiva de la teoria de la conspiració i el "ací no passa res". Si hi ha porgues, sí que passa. I si passa alguna cosa, per què paga un dels que passava per allà i no el màxim responsable, l'amic de l'ànima d'Álvaro Pérez, qui els porta a València a fer negoci via PP i Generalitat, qui aprovava els pagaments...? O siga, Camps. Juan Costa, germà de l'ajusticiat, feia fa poc les preguntes impertinents però òbvies.

Per a l'estupidesa publicitària. Espot de ràdio. El marit avisa la seua dona que s'ha pres una ampolla d'un determinat producte i que es prepare perquè, a la nit, "tariro, tariroooo!". "Este es mi Paco!", respon l'al·ludida. El seu Paco dopat per a "complir" amb les seues obligacions matrimonials. Caspa, naftalina i simplificació barroera. Tot en un. Clar que si l'espot s'haguera fet des del punt de vista femení, les organitzacions feministes hagueren demanat el cap en una safata del creatiu, l'empresa i els mitjans que emeten l'espot.

Per al desconcert. Barak Obama, Premi Nobel de la Pau a les intencions. Com si el jurat del Nobel de literatura haguera escollit un prometedor escriptor que, després de sorprendre amb alguna obra interessant, haguera anunciat per als propers anys un grapat de novel·les de qualitat i interés assimilable a Guerra i Pau, Cien años de soledad, Santuari i etcètera. Un premi per posar pressió, diuen els benintencionats. Serà això. A mi, però, la decisió m'ha posat els pèls com a punxes de palera.

Per a l'enveja. Peça en l'informatiu de La Primera parlant dels recents símbols arquitectònics de les ciutats. Es parla de Madrid, molt, de Bilbao, prou, i de Barcelona, una mica. València no hi apareix, malgrat haver-se deixat les entranyes en la Ciutat de les Arts i les Ciències, que també funciona com a icona. Discutible, però icona. Munició per a que el PP atie el victimisme.

Per a l'esperit. Ha passat el 9 d'Octubre. Gràcies a Déu, diria algú, però servidor és agnòstic. De la religió i, cada volta més, del folklore identitari que genera aquesta commemoració, amb manis, contramanis, pseudomanis i, com a novetat, concessions del nacionalisme moderat indígena a l'acte institucional. Crits creuats. Confusió. Potser l'anormalitat permanent és la nostra senya identitària més reeixida. No sóc equidistant. Però estic avorrit. Per això m'he adherit al sector Brassens. Entusiàsticament.

POETES SOTA LA CREUETA (VII): RUBÉN LUZÓN

Malgrat la seua joventut, Rubén Luzón (València, 1982) ja ha estat guardonat amb un dels reconeixements cimera de la poesia en català, l'Ausiàs March de Gandia, l'any 2008. Els premis poden ser casuals, però els versos no. El poemari distingit, Baladaspirina (Edicions 62, 2008), és un prodigi d'ambició formal i temàtica, amb referències creuades de la poesia clàssica i de la poesia catalana més recent.

Poemari desequilibrat en ocasions però rotund, gojós, on les troballes i moments feliços superen àmpliament les vacil·lacions i la voluntat no sempre pagada amb l'encert absolut de cercar un espai i un llenguatge propis. Versos ambivalents que, fins i tot, i en ocasions, es poden cantar-recitar a la manera trobadoresca. Luzón ho fa amb perícia, generant una emoció i un clima a voltes superior a la de la lectura, en la línia de la nova generació de poetes, els Pedra Foguera, amb Josep Pedrals com a punta de llança i referent, que conreen la poesia com un acte públic, com un intercanvi de foc artístic absent de perill físic però no d'intencionalitat.

A continuació, una mostra, el poema 8, de Baladaspirina.

Hi ha una agonia lenta que ens precedeix,

un món anterior de llengua sucosa.

L'endevinem en la textura granítica d'un bust

on s'emmantega cofoia la llet dels orígens;

l'endevinem en la creixença pausada dels coralls.

Cadascú hi pot llegir el seu naufragi

de sang; apostar totes les fitxes al número

set, després al número tres, després al dotze

o al quaranta, quaranta jornades en el desert

sotmesos al baterell implacable del sol herald

on tard o d'hora reposaran els nostres ossos.

Per recompondre el nostre arbre genealògic

ens cal una paciència d'ase i, fent qualsevol judici,

aprendre l'amor en els ulls rebentats dels perdedors

(misericòrdia i kyrie-hosanna-et plebs tua

laetabitur in te (dies irae etc. o inevitable

Coca-cola ora pro nobis). No té res a veure

la claudicació amb la greu inèrcia esperançada.

ELS INTANGIBLES

Els governants, els d’ací i els de més enllà, són molt amics de les obres visibles, cridaneres, apreciables per la ciutadania. Els agrada inaugurar, que el personal veja que es fan coses, que hi ha moviment. Però estan barallats amb els intangibles, amb els detalls rellevants però invisibles que fan que tot funcione correctament. És una tasca ingrata: si no hi ha problemes ningú no et felicitarà. Però si apareixen, et fotran galtades a tort i dret. És així. Per això els intangibles són tan importants. Inaugurar un nou col·legi, modern i espaiós, està molt bé. Visita del conseller, fotos, imatges de televisió. Ovació i volta a la plaça. Però de què serveix tot allò si els xiquets no poden fer esport i a les primeres pluges fortes apareixen tantes escletxes i goteres que s’inunden vàries classes? Parlem del nou i flamant, però mal construït, Jacint Castanyeda.

A preguntes en el ple de Cristina Suñer sobre el particular, el regidor Ramon Vila i l’alcalde Alfonso Rus contestaren de forma irada que això no ho havia construït l’ajuntament i que havien caigut 240 litres per metre quadrat, com si en aquesta terra no ploguera tots els anys de forma estrambòtica i desequilibrada. L’argument, a més, valdria per a edificis antics, però no per a un acabat de construir. Perquè si vosté, estimat lector, comprara un pis totalment nou i al mes del lliurament de les claus li aparegueren goteres i escletxes en les parets, tardaria cinc segons en aparèixer en les oficines de la constructora bramant i amb una reclamació en la mà. Doncs això.

Tres quarts amb els polígons C i F. De què serveix habilitar sol industrial ben comunicat si cada volta que plou s’inunden les naus i malbaraten exposicions de cotxes i magatzems? Inclemències del temps? Sí però no, perquè des de fa cinc anys l’ajuntament té detectat el problema i la possible solució, un nou col·lector connectat amb el Cànyoles que, possiblement, atenuaria el desastre. Ara vés i digues als empresaris que manca expropiar uns terrenys. A què esperen?

Capítol a banda mereix la davallada, ja irrecuperable, de part de la muralla del segle XIII del Castell. Fa un any que la Conselleria de Cultura disposa d’un projecte de restauració. No s’ha fet res. Potser perquè, unes obres així són intangibles, no donen per a inauguració, visita flamant i vi d’honor. Ara ja és tard per a lamentacions. Podent fer una restauració amb els materials originals de fa 800 anys, es farà de nou un fragment de muralla amb copyrigth de 2010. I no descarteu que tinguen la moral d’inaugurar-lo amb bombo i plateret.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 06-10-09)

ANGUILA LITERÀRIA: EM TOCA

L'amic Francesc Mompó ha penjat avui al seu bloc el text d'un servidor corresponent a l'Anguila Literària. Us recomane, si no ho coneixíeu, que recupereu al mateix bloc la resta d'escrits, perquè hi ha coses fantàstiques. Potser als comentaris deixarem caure alguna anècdota més sobre la trobada.

RESISTÈNCIA

Més sobre Gürtel (i disculpeu la llanda). Ací teniu un enllaç a un article que publique avui en el diari electrònic EL PUNT.CAT donant algunes claus sobre l'actitud resistencial de Francisco Camps. Està escrit abans de saber que Iniciativa pel Poble Valencià denunciarà a Juan Luis de la Rúa per prevaricador. Tampoc no canvia massa la cosa.

ATZUCACS: JORDI SEBASTIÀ

Vaja per davant que mai no he estat un gran lector de narrativa curta. Però el fet que darrerament gent propera o coneguda haja publicat diversos volums d'aquest gènere, i també la seua profusió de contes a la xarxa, m'ha fet acostar-me el darrer any amb una intensitat inaudita. El balanç és molt positiu. I el darrer descobriment, en forma de llibre, ve signat per Jordi Sebastià, Atzucacs (Brosquil, 2009), premi de narrativa breu Josep Pasqual Tirado 2008.

A Jordi Sebastià (Burjassot, 1966) li coneixia el seu vessant com a periodista, un dels abundosos productes de la fèrtil pedrera del setmanari El Temps que al País Valencià ha donat grans periodistes, alguns d'ells també escriptors com ara Adolf Beltran, Francesc Viadel o Francesc Bayarri... Malauradament Sebastià no s'ha prodigat massa com a narrador, però aquesta nova incursió en la literatura no hauria de ser l'última: almenys un servidor s'ha quedat amb gana de més històries.

Per contrastar Atzucacs amb uns altres llibres de relats recents, Sebastià assaja un terreny de joc diferent al realisme màgic i bandarra de Núria Cadenes (AZ) o al realisme social amb petites finestres a l'esperança de Xavi Sarrià (Històries del paradís). Més bé s'endinsa en el món quotidià, en situacions i personatges reconeixibles als quals l'autor sotmet a una situació insospitada, a un atzucac, la majoria de vegades inquietant, ofegós. I escriu sobre les seues respostes. Des de l'operador de telefonia obsessionat amb les gavines (no és el que esteu pensant; o sí: qui sap si l'autor ha especulat amb una metàfora juganera...), al pare de família sotmés a una insuportable tensió sexual, fins a l'individu corrent i normal que, de tant corrent, es converteix en transparent (que no en invisible: descobriu vosaltres mateixos aquesta troballa literària, digna del millor Paul Auster).

Una sèrie d'històries, algunes d'elles molt rodones, d'altres més obertes, més inacabades, que em recordaven d'alguna forma la cançó de Los Planetas Un mundo de gente incompleta. Potser es tracta d'això: qualsevol de nosaltres podríem ser un personatge del llibre enfrontat al nostre atzucac particular, a les nostres carències. Un volum molt notable que, durant la lectura, em feia la sensació que haguera requerit d'un major nivell de complexitat formal, d'una certa opacitat, tot i que moderada, per resultar més copsant. En acabar-lo, en comprovar que sap a poc, ja no estic tan segur. La portada, això sí, que sembla la d'una reedició de Juan Salvador Gaviota, no li fa justícia al llibre.