ALGUNA COSA PER DIR (II)

La primera vegada que la va veure va ser a l’institut, a primer de BUP, a l’inici de curs. Anaven a classes diferents. I Daniel, quan coincidien al pati o a la cafeteria, ni tan sols gosava mirar-la. Zulema era com una peça de museu. Com la millor peça del museu. Una joia inassequible. A Daniel, de fet, el creixement i l’autoestima se li havien retardat. Amb sort, aquell any seria quatre dits més baix que Zulema. Això asserenava Daniel i el dissuadia de fer un ridícul espantós. Què collons pintava ell, un pocapena, un pigmeu, entre la filera d’estudiants de tercer i COU que feien torn, pacientment, per poder parlar amb la deessa a l’esbarjo o a l’eixida de classe? A més, tampoc no havia de patir la tortura, com altres, de coincidir en el mateix espai on ella regnava. A mamar. A una altra cosa, com se sol dir, que va resultar ser una xica de la seua classe, Daniela, que a més de la coincidència en el nom patia similars problemes de manca d’eclosió hormonal. Tres quarts de felicitat. Satisfacció incompleta. Satisfacció iniciàtica. Curiosa. Satisfacció substitutiva d’un desig utòpic, irreal. Satisfacció, al cap i a la fi. Allò podia haver durat més. Però les hormones de Daniela avançaren més ràpid i de forma més eficaç que les de Daniel. A finals de curs, Daniela estava canviada, irreconeixible. I uns dies abans dels exàmens finals ella el va deixar per un repetidor de tercer amb motocicleta, roba de marca i plaça de titular en el lateral esquerre del primer equip de l’Olímpic. Un competidor imbatible. Però Daniela havia estat la segona opció del repetidor, un dels nombrosos pretendents de Zulema que ella havia rebutjat com qui fumiga un bancal de tarongers a vessar de mosca de la fruita. Sense pietat ni vacil•lacions. Daniel, qui a l’EGB havia tingut un expedient impol•lut, va suspendre ciències i matemàtiques. L’estiu va ser un infern. Es va quedar sense campament dels juniors, sense la Derbi Variant que li havien promés els pares i passant els matins a l’acadèmia mentre els amics es rebolcaven com a porquets a Gandia, a Cullera, a Bixquert o, en el seu defecte, a la piscina de les Pereres.

ALGUNA COSA PER DIR (I)

De primeres, Daniel no se n’adonà que era ella. Però destacava tant entre la multitud que omplia a vessar el centre comercial, vespres de Nadal, que els seus ulls havien anat a caure sense remei possible en aquella figura poderosa, de bellesa madura i elegant. Colpidora. En fixar-s’hi més, però, la sang se li va concentrar a l’estómac. No era possible. S’hi ha acostar, dissimuladament, fent com que consultava les etiquetes d’una secció propera on estava ella. Cap dubte. Faria vint anys que no la veia. La seua fisonomia rotunda havia experimentat lleugeres alteracions, moltes d’elles en benefici del conjunt, com l’arrodoniment dels seus perfils, més rotunds i atraients. Potser aquell tint als cabells, d’un negre subratllat, lluent, era innecessari. Però els ulls, verd animal, no enganyaven. Eren intransferibles. Daniel s’hi va desplaçar, de forma suposadament discreta, a uns quants metres de distància, per no palesar encara més l’evidència. Ella, tanmateix, semblava absent del món, tocant, acaronant, sospesant penyores... sense consultar-ne mai el preu que marcaven les etiquetes. Distant. Inabordable. Sí. Era Zulema.

(Publicat al llibre commemoratiu del 75 aniversari de l'Institut Josep de Ribera)

ABANS DE TANCAR LA PARADETA

Darrer reportatge abans de tancar la paradeta. Sobre la Fira d'Agost de Xàtiva. Costa enllaçar les frases i trobar els termes adients. Alguna cosa semblant a l'esgotament intel·lectual. Ha estat un any i escaig molt intens, sense quasi descans. Guions de televisió, tertúlies, entrevistes, columnes i reportatges per a diferents mitjans, a més de treballs de comunicació i continguts d'Internet. Una dispersió obligada.

El curs, a més, de la reincorporació a la corresponsalia en Xàtiva, una dècada després d'haver fugit a València. El dia de la marmota, un poc, amb abocadors, alcaldes autoritaris, programes urbanístics impossibles, misèries i carències culturals i humanes... Algun mort... Allò de sempre.

Mesos literaris, també, de formar part de jurats i d'acabar de donar forma a Els neons de Sodoma, i de promocionar-la. Això, mentre començava a obrir-se camí en el word una nova història amb forma de novel·la. En aquesta ocasió, urbana i, pel que sembla, una mica dramàtica. S'obrin pas nous personatges que ajudaran a arxivar, de moment, els martiritzats habitants de Vilaroglet. Que descansen.

I mesos d'obrir i compartir un bloc (o blog, continue sense saber per què he adoptat la nomenclatura oficial agradant-me més l'altra) amb vosaltres. Experiència gratificant, com la de Senior (ha hagut molta música en aquest bloc, per cert). Però esgotadora i absorbent. S'amunteguen els discos, els poetes, els llibres, les pel·lícules i les històries que us volia contar. Però no trobe les paraules, el format més adient. El disc dur neuronal sol·licita recàrrega.

Ens acomiadarem, per tant, durant unes setmanes. Les suficients per llegir (molt), jugar al tennis (el que es puga), viatjar (poc) i criar (full time). Qui sap si d'escriure. De moment, en la intimitat de la nova història. Ens tornarem a llegir ben aviat. Però abans de fer caure la persiana, a partir de demà us deixaré amb un conte, fet per al 75 aniversari del meu institut, el Josep de Ribera de Xàtiva. El més semblant a la narrativa juvenil que he fet mai. Ho podreu llegir per capítols i fer comentaris: no estaran moderats. Féu bondat. I gràcies sinceres per haver estat a l'altra banda, pels ànims i els comentaris. Això era tot.

L'URBANISME DE LA CRISI

Cada període històric deixa les seues pròpies petges urbanístiques. Les nostres, les dels anys de la bonança desbocada i prepotent, són les de la grandiloqüència, la dels caríssims contenidors concebuts com a espill i transferència cap a l’exterior però també com a epicentre i pretext de noves trames urbanes d’edificis de nova planta. Un paisatge de polígons, a tort i dret, d’invasió indiscriminada de territori per cobrir la demanda exagerada d’american way of life: jardins, piscines i opulentes casetes canines. Urbanitzacions despersonalitzades. Ocupació i desocupació: centres històrics degradats i desamortitzats, llogats i malvenuts a capes socials indisposades econòmicament. Desarrelament i mobilitat congestionada, inviable, cara i consumidora de recursos energètics. Algú va creure que això era reproduïble de forma infinita. Si hagueren trobat clients, així hauria estat. Però tot excés condueix, tard o d’hora, a la penitència.

La factura ens arriba també en forma de cartells de venda i traspàs, parcel•les industrials sense indústries o gegantines taques blanques en el Google Earth de les nostres lluminoses i degradades costes. Hotels de pensió completa sense visitants. Botigues sense clients. La Florida europea no tenia pla “B”, ni “C”. I torna-li la trompa al xic: la culpa del finançament, o del retard de l’AVE, o de les filtracions Gürtel. De qui siga. Tot menys reconèixer que el model perd oli i atractiu específic i especialitzat: la caterva fidel de Benidorm no serveix de model genèric, mai ho ha estat, ni en la concepció ni en el seu urbanisme conceptualment eficaç i estèticament ordinari. I la construcció turística extensa i extensiva és un suïcidi econòmic i mediambiental.

Tota catarsi comporta un exercici d’introspecció i autocrítica. Hauria de ser així. La qüestió rau en la capacitat de fer-ho i en el diagnòstic de les errades i les conclusions anirien cap a un canvi d’orientació econòmica que no pretenem senzill, però que és inevitable, perquè amb el que hi ha hem generat atur i frustració per sobre de la mitjana. I com que parlem d’urbanisme, ningú no nega que el sector de la construcció hauria de tindre un paper, però reorientat cap a l’obra pública, l’habitatge de protecció oficial i la cara però necessària remodelació dels centres urbans, una tasca desagraïda empresarialment i que ha de tindre el suport públic. D’això depèn recuperar trames urbanes característiques i intransferibles, atractives, en comptes de produir entorns urbans estàndard. Els indicis, tanmateix, és que tornem a conduir sens fre cap al mateix mur.

(Publicat al setmanari El Punt, 26-07-09)

THAT'S ENTERTAINTMENT

La dita castellana assegura que les penes amb pa són menys penes, mostra de la saviesa popular polsegosa però inqüestionable. Clar que els romans, els nostres avantpassats llatins, dels quals hem heretat llengua i cultura i una desastrosa manera d’entendre la res publica, ja van descobrir que si al primum vivere li afegeixes el circus, es genera un cercle virtuós per a l’autoritat. Amb la crisi, clar, les possibilitats d’oci pagat directament de la pròpia butxaca es redueixen. I com que hem hagut de tirar mà de tisora en sopars, concerts, teatres, visites al gimnàs, partides de pàdel, excursions, viatges i vicis diversos, qualsevol alternativa institucional i gratuïta és benvinguda. Ja ho era quan els gossos i les llonganisses. Imagineu ara.

No és l’únic, però això ho sap ben bé el president de la Diputació de València i alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, qui no repara en despeses a l’hora de repartir felicitat entre gastrònoms, jubilats i músics incipients. Però s’ha d’ampliar el cercle. I ara que reviscola el ciclisme patri, gràcies a les cavalcades d’Alberto Contador, és bon moment per repetir jugada i portar a Xàtiva la Vuelta Ciclista a España per la mòdica quantitat de 95.000 euros. Amb això, els xativins i adjacents gaudiran d’una jornada inoblidable, a tocar dels seus ídols, i encara sobraran diners per muntar una estupenda carpa vip per a recepció de convidats i, diuen, promoció turística. A més, de segur que l’organització, agraïda amb la generositat de Rus, posarà de nou un cotxe a disposició del president per a que es torne a passejar, triomfant, pels carrers de la ciutat, com un cèsar de l’època imperial. Ja dèiem que els romans ens van deixar algunes herències esfereïdores.

La gent, tanmateix, encantada de la vida, perquè no és el poble qui paga sinó la Dipu. Una despreocupació curiosa: ningú no sembla adonar-se que en aquesta vida no hi ha res de franc i que la passejada ciclista, que és agradosa de veure, es paga amb els impostos de tots en un moment on no sabem si hi haurà diners per mantenir les pensions, on moltes persones consumeixen les seues prestacions per desocupació, i no tenen alternativa, o perilla el bon funcionament de serveis bàsics per manca de recursos. Qüestió de prioritats. Moment de repensar si s’ha de mantenir una institució decimonònica que en mans d’un Rus qualsevol esdevé agència oficial de col•locació i entreteniment públic sota el qual s’amaga un engranatge al servei de la promoció política i personal del president. Que s’ho paguen ells. I la roba i els complements, també.

Foto, Levante-EMV: Rus en una anterior etapa de la Vuelta a España en Xàtiva.

(Publicat a l'edició de La Costera-La Canal-La Vall d'Albaida de Levante-EMV, 25-07-09)

L'EFECTE LARSSON

Fa uns dies us vaig avançar que tenia la intenció d'endinçar-me en l'univers del suec Stieg Larsson, un poc per conèixer de primera mà les raons de l'èxit de l'obra pòstuma d'aquest autor. He començat per Els homes que no estimaven les dones i volia fer algun comentari al respecte. Pel camí, però, he trobat un article a la premsa illenca de Sebastià Benassar, un especialista en novel·la negra, que ressumeix de forma molt ajustada i coincident el que jo volia explicar. Digue-me gos, si voleu.

Incidir, únicament, en el fet que es tracta d'una novel·la que necessita depurar un bon grapat de pàgines. Un excés basat, segurament, en la intenció de l'autor de donar molta informació, i de forma reiterada, per a que el lector no es perda en les complexes trames que crea.

DURES I MADURES

Desdejuni amb la crítica d'Els Neons de Sodoma en Posdata. En realitat, cafè mentre mire la indigesta premsa d'aquest tòrrid mes de juliol. D'igual forma que faig constar ací les flors i violes, també els retrets, que d'això s'aprén més i molt més ràpid. Cap problema. Cadascú és cadascú i té el seu criteri. Si de cas, no sé si està justificada l'animadversió que traspua la crítica cap a la literatura de gènere, que en aquest cas no és exactament la novel·la negra, que alguna cosa hi ha, sinó la satírica. La incorrecció (literària) continua mal vista.

Clar que no tot va a ser patir. Dijous de vesprada, a més o menys 42 graus, o més, ens passem per la Fira del Llibre de Torrent, on compartim, via cortesia del llibreter de l'any, Sento Beguer, modestes signatures amb Llucià Vallés, Francesc Mompó, Salvador Company, Ramon Guillem, Berna Blanc i el grandíssim Toni Cucarella. Combatim la xafogor com podem -malament- i ens anem a sopar acompanyats de més amics. Conversa distesa, divertida, interessant, amb alguns tocs d'erudició, més de lingüística popular que de literatura. Alguns aprenem. I fem un brindis final per una feliç avinentesa que ja s'encarregaran de fer pública si volen els afectats. Costa anar-se'n a casa.

Crítiques professionals a banda, ja ens anem fent una certa idea de l'impacte d'Els neons de Sodoma en els lectors. En general, agraden les situacions i els personatges -sobretot el del retor, però no únicament, ja sabeu que l'inspector també té els seus fans- i el to d'humor. L'objectiu de divertir sembla acomplit. També, potser, el de el retrat sociològic. I és prou general la sensació, tot i que no unànim, que hi havia material per a desenvolupar un poc més. Mentre, entre els lectors que també han llegit Si no ho dic, rebente, és prou majoritària l'opinió que la nova novel·la és millor, més redona, parer que no comparteixen determinades persones de perfil combatiu, que hagueren agraït una nova càrrega política. Aprofite per enllaçar-vos un comentari sobre Els neons de l'escriptor alcoià Carles Cortés, qui troba paral·lelismes amb la narrativa de Jordi Sebastià, a qui conec més com a periodista que com a escriptor. Una nova tasca pendent, doncs.

(Foto de Mercè Climent: en feina amb Francesc Mompó i Toni Cucarella)

HISTÒRIES DE LA CONCILIACIÓ (i III)

Secundino no va viure la jubilació com un drama. Havia treballat des de jove a la fàbrica com un desgraciat. A més, la vida l’havia castigat enviudant molt prompte. Ara tocava la revenja. Jugaria al truc amb els amics fins caure mort. I faria tots els viatges de l’Imserso. No pensava perdre’s ni una, a vore si amb una poca sort aconseguia fer-se una núvia, com el seu amic Obdulio, a qui fa goig vore’l fent manetes com un adolescent amb les hormones boges. A banda, podria passar més temps amb els néts. Això estava bé. Però no n’era conscient que anava a passar tant de temps amb ells. Els pares de les criatures treballen com a bèsties i, quan no, sempre han de fer alguna activitat extra de realització personal. La modernitat. Abans no passaven eixes coses. Els néts, diuen, són una benedicció per als iaios. Més aviat, els iaios són una benedicció per als pares. Entre portar-los a escola, arreplegar-los, donar-los de menjar, canviar-li bolquers al menut i jugar amb els dos, quan Secundino es queda sol l’única cosa que admet el seu castigat cos és deixar-se engolir pel sofà, tragar amb el que donen a la televisió, el que siga, i quedar-se miserablement fregit. Esta nit, però, s’havia fet l’ànim de véncer el cansament: al club feien ball i Obdulio l’havia incitat a conèixer una vídua de seixanta i pocs molt aparent. Era temptador. Mentre Secundino cerca en l’armari alguna corbata no excessivament passada de moda i tracta de trobar la colònia cara que li havien regalat els fills pel Nadal, sona el telèfon. “Papà? Se m’havia oblidat dir-te que hui és el nostre aniversari de boda i Ernest ha fet reserva en un restaurant caríssim. Veritat que podràs quedar-te amb els xiquets? És que no tu saps el que et demana una cangur per una nit... Muà! Eres un amor...”. Penja, guarda les corbates de nou i, amb un gest de metòdica resignació, vessa el contingut del recipient d’Eau d’amour, de 80 euros, en la tassa del vàter.

(Publicat al número 6 de la revista EINES, febrer 2009)

HISTÒRIES DE LA CONCILIACIÓ (II)

Jordi no volia mirar, però en passar per la tenda musical ells ulls guaiten una preciosa guitarra strato caster. Una com aquella hauria comprat si no haguera dissolt la banda. Ja no pot lamentar-se més. La vida és així. Havia acabat els estudis amb un expedient impressionant. I l’havien fitxat de seguida en una multinacional. Però allò requeria dedicació absoluta. Absolutista, en realitat. No trobava temps suficient per assajar ni composar. I de fer bolos per a què parlar-ne. Amb un grup alternatiu no anava a fer-se ric, però ho passaven de puta mare. A més, ho feien francament bé: fins i tot el Mondosonoro va posar el disc de debut pels núvols. Però mai no gravaren el segon. Una cabronada. Total, per acabar més cremat que la cendra d’un canut. Va enviar el treball a pastar fang. Dos anys va durar. Ara té una granja ecològica i viu més relaxat. Però no té molt més temps lliure: la gent encara no compra productes ecològics. S’ho ha de treballar moltíssim per eixir avant. Mira el preu de la guitarra i dubta. Potser a les gallines els agrade l’indie rock.

(Publicat al número 6 de la revista EINES, febrer 2009)

HISTÒRIES DE LA CONCILIACIÓ (I)

Acte de presentació d’un llibre. Abans de l’inici, Andreu albira entre les files de darrere un rostre agradós i conegut. “Cony!”. S’acosta. Toca el muscle de Marta, qui es gira amb la boca oberta com la caverna de Saramago. “Andreu! Quina sorpresa! Que fas tu ací?”. Els antics companys de carrera, i d’alguna rebolcada efímera, s’abracen i es fan una besadeta cercant la comissura dels llavis. “I com et va? Et cassares, no?”. “Sí... Però m’acabe de separar...”. “No fotes! Jo també!”. “Vaja...”. “No, mira, de veritat que estic millor així...”. “Hem de quedar per sopar!”. “Sí, sí... Bé, millor per a dinar, perquè jo acabe de treballar molt tard”. “A mi també se’m menja la feina... Però em va molt bé, saps?”. “Fenomenal”. Consulta d’agendes. Dilluns Marta dina amb un client. Dimarts ha de portar la menuda al pediatra. Dimecres té sessió de tai-txi. Dijous, gimnàs. Divendres, un altre dinar de treball. “No sé... I tu com tens l’altra setmana?”. Andreu bufa: els dies que té al xiquet. Difícil. Li havia promés fer ronda d’establiments de menjar ràpid, anar a patinar, al cinema... i jugar sense límit amb els vídeo-jocs que sa mare li amaga. A l’altra setmana Andreu viatja a Londres, a un congrés. “I la següent?”. Mentre ella passa els fulls d’una caríssima i elegant agenda, regal d’empresa, ell l’escaneja i pensa que Marta està ara molt més atractiva. De prou. “Saps que passa? Que a finals de mes tanquem balanç...”. “Ja...”, contesta ell. Es miren als ulls, amb tendresa. Es retiren amb sigil, cap enrere, abandonant la sala. Al corredor, a la dreta, estan els banys. Entren en el de les dones i tanquen a pany i clau. En acabar un intercanvi de fluids veloç i pirotècnic tornen a la sala, cadascú pel seu compte, a punt de la signatura d’exemplars. S’acomiaden amb la mirada. Quan Andreu torna a casa se n’adona que ni tan sols han intercanviat telèfons.

(Publicat al número 6 de la revista EINES, febrer 2009)

EOLO DELS OUS

Hi ha vicis tan difícils d'abandonar com el tabac. Així que, després d'alguns dubtes, compràrem una entrada de dia del FIB. La que no estava esgotada: divendres. Cartell decent: Paul Weller, Kings of Leon, Nacho Vegas, Cristina Rosenvinge, Cooper, The Horrors (sí, eixos que sembla que sols m'agraden a mi). I de propina, abans d'anar, anunciaren a Los Planetas. Poques bromes. Un part aprofitat.

Matí de platja, putamare, millor dinar encara. Pugem al recinte. Veiem Nozurdo. Apunten maneres: toquen amb intensitat, tenen bones lletres i algunes cançons. Els hem de fer seguiment. A continuació, gran concert de Nacho Vegas. Bon so, amb carència de nervi, al principi, però un recital fantàstic. Amb l'alicient que la carpa fiberfib s'ha convertit en un escenari obert. Ja era hora.

Parlàvem de Vegas: amb un repertori com el d'ell, ha d'estar molt perjudicat per no agradar. Fins i tot partint del suposament fluix darrer disc, El manifiesto desastre. Dry Martini, S.A., Nuevas mañanas, Crujidos o El tercer día. A més, alguns dels seus clàssics: Miss Carrussel, Perdimos el control o la genial El hombre que casi conoció a Michi Panero. I de bis, Detener el tiempo, una de les cançons preferides d'Isabel. Està eufòrica. I jo molt content. Açò comença bé. Veiem J a prop de l'actuació de Magazine, preparant el concert de Los Planetas amb un combinat. Està relaxat, amb un amic. Ens decidim a saludar-lo, rotllo fans, però ens adelanten per l'esquerra unes ties. En una altra ocasió.

Un mos i a veure Paul Weller. L'escenari principal està a parir. No veiem tanta penya des d'aquell festival que encapçalaven Radiohead y Chemical Brothers. O més. Intuïm que el concert de Weller està bé. Però el tallen abans d'acabar. Fa un vent de l'hòstia. Els escenaris es mouen. I tenim els ulls ofegats de terra. La cervesa sap a terra. La roba fa olor a terra. Acordonen els escenaris menuts. Ens diuen que hi ha moltes possibilitats que se suspenguen els concerts. Una putada. Al cotxe. Amb una mala llet bestial. A la ràdio confirmen que sí, que fins ací s'ha arribat. A casa. Puto Eolo.

EL MÚSIC DEL BULEVARD ROSSINI

Hi ha persones amb una relació especial amb les paraules, amb les seues lleis de combinació. No descobrim res si diem que Vicent Usó (Vila-real, 1963), és un d'aquells artesans que ha aconseguit domar l'idioma per convertir-lo en una ferramenta de gran eficiència literària. Expressat així, sembla fred. Tanmateix, el que estem dient és que ens trobem amb un prosa càlida i fluïda, agradosa, però també rica i elaborada. Ací no hi ha contradicció.

No aportem res de nou: Vicent Usó és un dels nostres millors escriptors i el seu ofici acumulat salta als ulls i ens condueix plàcidament, com en un passeig a 25 graus de temperatura, amb roba còmoda i el sol mig amagat entre els núvols. Aqueixa perícia està en la seua darrera creació, El músic del Bulevard Rossini (Proa, 2009). A Usó, de fet, se l'inclou de vegades entre la nòmina de nous creadors, però en realitat pertany, per trajectòria i capacitat, a la categoria dels autors consolidats.

Clar que més enllà de les qüestions formals, que són importants, també hi ha una història encisadora, ben contada i ben estructurada, la d'un músic polonès que abandona el seu país cercant una oportunitat artística i professional. Un món millor. Algun indret on desenvopular-se com artista. És una història ben documentada. Ho sembla, almenys. Però això, d'alguna forma, és secundari en tant que el que es conta i com es conta és creïble, versemblant. Allò que se'ns diu té traça de ser real. I si no és exactament així com passa, és el mateix. Podria ser-ho.

També és interessant l'estructura de la narració, amb salts en el temps i petites derivacions, que fan que el lector haja de filar també. Però no hi ha trampes. Tot és nítid i pertinent, sense material de rebuig, sense fulls o trames innecessàries. Tot condueix de forma metòdica als darrers paràgrafs. El final, això sí, agradarà més o menys, i no el jutjarem ací per no donar claus argumentals. Però no distorsiona ni pertorba el conjunt.

I està el to, finalment. Ens trobem davant un drama, una tragèdia, més bé, amb moments i situacions punyents, devastadors, fins i tot amb un clímax de desgràcies. Tot això se'ns descriu amb un cert naturalisme, transmetent el tipus de resignació cristiana que s'ajusta als orígens i la biografia dels personatges. On podria aparèixer l'excés, sorgeix l'equilibri. I un narrador que es fa present, a diversos moments, en una estratègia que a alguns lectors els hi pot incomodar però que acaba formant part del paisatge, de la voluntat expressa de no augmentar la pressió sobre les criatures de paper, el pes de les circumstàncies. Com a lector preferisc la tendència a cercar els límits. Però en aquesta novel·la no sembla necessari. Més encara: podria resultar contraproduent.

No sóc crític. Em manquen les eines suficients per afirmar si estem davant d'una gran novel·la o sols ens ajustem a l'evidència, no massa discutible, que es tracta d'una obra literària més que digna, per sobre de la mitjana. El temps i els experts dictaminaran. Com a lector, però, no puc deixar de recomanar-la.

LA MÚSICA EN VALENCIÀ OBRI EL CERCLE

Aquests dies s’ha parlat molt del bon moment de la música en valencià, arrel de la quarta edició dels premis Ovidi Montllor, de l’augment qualitatiu i quantitatiu i de l’obertura estilística a nous espais i gèneres com el rock alternatiu, el pop independent, el metal-rock o el hip-hop entre d’altres. Se suposa que això és un fet positiu per se, però no s’ha explicat massa per què. En gran part de les noves propostes hi ha una incorporació al valencià de forma “natural”, sense coartades ideològiques, partint de la constatació que el català és una llengua vàlida per a qualsevol tipus de creació artística. Els precedents, com sempre, són importants. Que a Catalunya formacions com Mishima, Manel o Refree hagen trencat amb la insípida però necessària escena de pop comercial en català ha servit de detonant per a desenes de músics de tot l’àmbit lingüístic. I ja no diem res del que ha suposat la irrupció dels mallorquins Antònia Font.

En acabar, tot puntua. Seria de bojos, i injust, no reconèixer el paper de la cançó d’autor de caire reivindicatiu, dels Feliu Ventura, Pau Alabajos i companyia, que donades les circumstàncies actuals del País Valencià encara té vigència i sentit, la recuperació folk de Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra i tants altres, o el fèrtil camí encetat pels combatius Obrint Pas, espill i referent de tota una generació de músics i el nostre grup amb més projecció internacional. Poca broma. Aquests artistes i molts altres responen a un moment històric. Les seues propostes estan arrelades a la tradició musical valenciana i serveixen per combatre el mentider, hiperbòlic i falsejat discurs oficial i defensar la vigència d’un altre model de País. I tot això és imprescindible.

Tanmateix, el camí de la normalització civil –la política és una altra cosa- requereix també d’un asfaltat fet sense urgències ni revoltes, on la creació siga una finalitat i no un instrument. I això no implica la domesticació: a les noves propostes, tot i que amb les dosis reduïdes i el contingut vestit de festa o lirisme, continua havent espai a les lletres per fotografiar una realitat desagradosa i denunciable. Per tant, s’ha de saludar que el cercle de la música en valencià s’haja obert a unes altres mentalitats i visions que l’enriqueixen i complementen. Encara més: tan saludable com allò seria que, en un futur, el País Valencià tinguera la seua pròpia escena comercial de música en valencià capaç d’atraure cap al consum en la llengua pròpia a sectors socials que ara mateix semblen insospitables o tenim sota sospita, que és un poc el mateix. La normalitat és això. I no és incompatible amb la dissidència.

(Publicat al setmanari El Punt, 12-07-09)

AQUELLES VACANCES

Encara no sé com, però posat a escriure han saltat sobre les tecles els estius de la meua primera infantesa, una etapa de plàcides estances als pobles dels avis, com molta gent modesta que vivia a les grans capitals. Eren trasllats complicats, perquè els xiquets d’aleshores també eren llandosos, les carreteres dolentes i els cotxes menuts i sense aire condicionat. Un infern. Clar que tampoc no s’omplien els maleters a vessar de tonteries; ara, fa el mateix que tingues un monovolum gegant de huit places: amb l’excusa de l’espai acaben dintre l’ós de metre i mig de la menuda, el robot de cuina, la taula de surf del major, el portàtil, una pila de jocs per a la consola i cabassos de roba com si en compte d’unes vacances la família estiguera emigrant a Veneçuela. Parle un poc per referències i tòpics, perquè nosaltres ens desplaçàvem amb els vetustos trens dels setanta. Recorreguts interminables, pesants, amb més parades que un tramvia. Però esperàvem amb il•lusió l’arribada.

En el nostre cas, a més, hi havia varietat. El poble dels iaios materns era La Roda d’Albacete, en La Manxa, on descobries petges de porc senglar, pins amb pinyols comestibles i el deler de dormir amb manta. Un paisatge cru que empentava a jocs un tant bèsties però imaginatius. Potser per això han sorgit d’allà el gran Joaquín Reyes, els Surfin’ Bichos o Pedro Almodóvar. Estadísticament no era provable. Els records més potents, però, són els gastronòmics: el formatge de Mesón Juanito, l’embotit, els insuperables miguelitos o els concursos de gaspatxos amb cacera. Ho deixaré ací per tallar la salivació.

Massalfassar, a l’Horta Nord, era el poble dels iaios paterns. Tenia platja, i això, com que vivíem a Madrid, era màgic. El meu oncle Ramon, que en pau estiga, treia tellines a cabassos que menjàvem de seguida, abans de la deliciosa paella amb caragols de la tia Esperança. I hi havia una horta enorme, on buscàvem les baquetes i jugàvem a l’amagatall en els carxofars. Odie menjar carxofes, però adore el seu paisatge, ara minvant. També gaudíem de les festes patronals, amb bou embolat, una tradició que em sembla una burrada, però que, de menut, trobava emocionant. Als xiquets ens feien un bou embolat de mentida, amb una bicicleta. I estava la cordà, més modesta que a Paterna però suficient per a que els meus cosins acabaren sovint al modest reté mèdic del poble. O les partides de pilota al carrer. Les vacances al poble eren llargues i cadencioses: a les hores de més calor matàvem vespes a perdigonades, literalment. I el pare anava i tornava, pel treball. Però no crec que pronunciàrem mai el fastigós “m’estic avorrint” de les insatisfetes i desficioses criatures d’ara.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 11-07-09)

Nota: aquesta versió conté dues correccions sobre l'original publicat en premsa, on apareixien dos pobles "paterns", cosa que a hores d'ara és possible però aleshores no, i Mesón Juanito no apareixia en la seua denominació correcta, un detall important per a mi (i per als habitants de La Roda, clar).

ABANS QUE EL DIABLE SÀPIGA QUE HAS MORT

Arribe tard a les estrenes. Per circumstàncies, veig poc cinema en sala i m'he de conformar amb la televisió. I no volia incloure en el bloc ressenyes de pel·lícules que no foren vistes en el seu mitjà natural. Però amb Vals con Bashir vaig fer una excepció. I avui en faré una altra amb Antes de que el diablo sepa que has muerto, de Sidney Lumet, un dels darrers clàssics viu del cinema nordamericà.

És difícil trobar a hores d'ara una trama més o menys policiaca o de cinema negre que resulte atractiva, novedosa. Cal una idea bona, tot i que no siga pròpia, un guió excel·lent i una mà destra per materialitzar-lo (Infiltrados, de Martin Scorsese, per no córrer molt, basat en una pel·lícula prèvia oriental que l'autor de Taxi Driver millora). D'això teniu mostres al filme de Lumet. Els conflictes i la presentació dels personatges se'ns apareix fragmentada i amb nombrosos salts en el temps de forma que l'espectador ha d'anar construint la trama.

Aquest recurs condueix sovint a la dispersió i el que se'ns presenta com a novedosa estratègia narrativa esdevé un naufragi després de passar per la taula de muntatge. No és el cas. Lumet condueix la narració amb solvència i el possible desfici de l'espectador es combat amb uns diàlegs sòlids, naturalistes, i amb la primorosa tasca del repartiment. Destacar a Philip Seymour Hoffman, extraordinari (segurament el millor actor de la seua generació), un Albert Finley molt sòlid (la potència del seu rostre fa la resta) i una Marisa Tomei, actriu injustament arraconada, de la qual es tornareu a enamorar per la seua esplèndida bellesa madura i unes capacitats interpretatives intactes. Ethan Hawke està correcte, però potser perquè el personatge s'ajusta a la seua tradicional cara de desconcert.

La sòbria direcció de Lumet arrodoneix el conjunt. Sòbria no vol dir canònica: la factura és moderna, però sense virgueries innecessàries. I la capacitat per anar augmentant la tensió, fins el colpidor final, és asombrosa. Extraordinari cinema. De la mà d'un clàssic: si algú s'ha perdut, l'autor de Doce hombres sin piedad (1957), El grupo (1966), Serpico (1973), Tarde de perros (1975), Network, un mundo implacable (1976), entre moltes altres. Una capacitat per a facturar trhillers compactes a l'abast de pocs directors joves: David Fincher o Sam Mendes. I pocs més.

POETES SOTA LA CREUETA (III)

Avui, més que un poeta, glossem un volum. Poques vegades un llibre de poesia m'ha produït més sotrac. Potser perquè l'autor, Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964) era un desconegut fins ara. Però el seu Gradual (Denes, 2008), premi Manuel Rodríguez Martínez i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, em va copsar des dels primers versos fins arribar a la crua prosa poètica de la seua darrera part. Una experiència "gradual", precisament, enriquidora, poc comú, i parle com a lector. A continuació, un dels seus poemes. Una (molt) difícil elecció.

La gran dolor que la llengua no pot dir

La soledat que naix dels ossos és gran.
I un dolor remoreja de lluny, des d'una fondària
de palpissos que anuncien brostatge. Pateix la llengua
les contradiccions de la semença, les sacsejades
del part. Crida l'immens silenci
de l'ossada, batecs muts que la geniva no tanca.
Qui fot fermar l'allau de la paraula
que es dessagna? Qui marcirà aquest dir únic,
solitari, irrepetible, absolut?

PÍNDOLES (III)

Justícia i democràcia. Lamente no compartir l'entusiasme detectable en alguns blocs i comentaris de facebook sobre la imputació judicial de Francisco Camps, un dirigent polític que, com si fóra el protagonista d'American ganster, acaba davant els tribunals per una errada d'impudícia i ostentació. Però un president imputat és sempre una mala notícia, un índex de pèsima qualitat democràtica, la constatació metastàsica del càncer polític i social. Servirà tot això d'avís a navegants? Potser. Ajudarà a regenerar aquesta democràcia malalta? Tinc més dubtes. I contribuirà això a forçar un canvi polític al País Valencià? Tinc l'estranya sensació de que no. Què estem celebrant, doncs?

Rosa Díez. La seua passarà a la història com una de les canonitzacions polítiques més ridícules. Política professional, oportunista i histriònica. Egocèntrica. Va muntar una barraqueta per traure vots en l'Espanya profunda a propòsit de les polítiques lingüístiques de les nacionalitats històriques. No busqueu cap cosa més. UPyD no és un projecte regenerador. És un vaixell oportunista en aigua de ningú. I s'està caiguent a trossos. Ni tan sols Mikel Buesa suporta ja a la vedette.

Nuclear. Ho va explicar, més o menys així, Manuel Rivas. Què en dirien el PP i els lobbys nuclears si d'ací uns quants mesos, o uns anys, es produeix un accident greu a Garoña. No hi ha cap argument econòmic ni de cap tipus que es puga contraposar a l'ínfima possibilitat d'un desastre. I sempre hi ha números per a que puga passar el que es considera inevitable.

NEOFEUDALISME

El fet que la Diputació de València o els ajuntaments aprofiten l’estiu per llançar un programa de beques per a enfortir el currículum dels estudiants i augmentar així –està per veure, però vaja- les seues possibilitats futures d’inserció laboral no hauria de semblar mal, ni bé, ni tot el contrari. Tot depén de saber si les criatures faran coses de profit o es dedicaran a repartir cafés i passar pantalles del Tetris. Però la moda aquesta de les recepcions oficials als becaris està carregada de motivacions polítiques. Si més no, perquè l’objectiu final de la trobada amb un senyor baixet –dit sense ànim pejoratiu: molts lectors ja sabran que servidor no és precisament Pau Gasol- i trempat, amo i senyor de la institució, que respon al nom d’Alfonso Rus, és que els agraciats, i també papà i mamà, i els iaios, recorden a qui li diuen la beca i evitar així que no es maregen a l’hora de dipositar la papereta. Quasi un besamans a l’estil de les recepcions que feien els senyors feudals als súbdits dels seus dominis. I hi havia una altra comparació possible però la deixarem córrer.

La trampa en tot això és que els diners no són del senyor baixet, són dels contribuents, i aquesta forma de palesar suposats favors té un component pervers. Però el tema de les beques sols és la punteta. Com el propi Carlos Fabra reconeixia sense cap tipus de dilema ètic, per al Partit Popular l’administració és una màquina de col•locació d’afins, a través de llocs de designació i oposicions de dubtosa objectivitat, que serveix per alimentar la xarxa. De tal forma que la mala fama és per a un funcionariat de carrera suposadament indolent, que hi ha de tot, mentre que el personal del carrer veu amb normalitat que legions d’amics, familiars i coneguts entren en ramat per a fer no se sap què la majoria de voltes. O per completar encreuats i lluir modelet mentre que la feina de veritat la fan uns altres, funcionaris o designats, que també hi ha personal afavorit que treballa molt i molt bé per la causa.

Per no parlar de la sangria de xofers, hostesses, assessors del no-res, assessors dels assessors i tota la resta de pencaires innecessaris que unflen l’administració com un globus però que tenen la percepció que si els seus senyorets perderen el poder perillen també els seus llocs de treball. I clar, ells i els seus familiars voten el que han de votar. El tipus de relació d’idees que es tracta d’inculcar en els becaris per la via del suposadament innocent acte institucional de recepció. Feudalisme actualitzat. Però pagat amb diners de tots.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 04-07-09)

NEONS ON THE ROAD (I D'ALTRES COSES)

Presentació doble a Albuixech. La promoció d'un llibre al nostre nivell, que saps que no vas a tindre fileres interminables de gent cercant signatura i grans audiències, és una cosa pesant i un tant voluntarista. Però els llibres, com les conviccions, s'han de defensar. Demà divendres, al Centre Cívic d'Albuixech (Plaça Llibertat), presentació doble: Els neons de Sodoma i Silenci de plom, de Salvador Company. Ambdós tenim arrels familiars a aquell poble de l'Horta Nord, o siga que, d'alguna forma juguem a casa. Serà a les 20,00 hores, per si algú està per allà i l'abelleix deixar-se caure.

Baltasar Porcel. No vaig a donar-me-les d'erudit. Entre les meues horribles carències està no haver aprofundit massa en l'obra de Porcel. I tampoc no he estat un seguidor constant de la seua tasca periodística. I em fa ràbia. Entre les esclavituds de la meua professió està llegir cabassades de diaris, webs, revistes i etcètera per mantenir actualitzat el disc dur amb coses concretes i, la majoria de vegades, etèries. La putada d'haver d'escriure o parlar de tot. La tirania de l'actualitat. En detriment dels centenars de llibres que tinc pendents. Una sensació ofegosa. Excuses de mal pagador, també. En tot cas, pels blocs d'ací a la dreta hi ha informació sobre l'escriptor molt més profitosa que aquest "passava per allà".

La conya de la literatura del jo. Llig a Joan Garí en Público una reflexió,"Literatura y balompié", crec que encertada, sobre la darrera càrrega contra la "literatura del jo". En realitat, diu Garí, sembla com un partit de futbol, com una divisió entre bàndols irreconciliables. Bufes de pato. Hi ha excel·lent literatura omniscient sobre qüestions aparentment alienes a l'escriptor i, com apunta Garí, viceversa. I merdes punxades d'un pal de tot plegat, afegim nosaltres. Ganes de provocar debats sobre el no-res.

Gomorra i Berlusconi. Roberto Saviano, l'autor de Gomorra (s'admeten bromes fàcils als comentaris: mai no ho tindreu tan a huevos), diu una cosa en una entrevista en El País que explica molt bé allò que tothom troba inexplicable sobre la Itàlia de Silvio Berlusconi. Faig l'extracte per si no teniu ganes o temps de llegir-la tota. "La gente siente que Berlusconi tiene los mismos vicios y contradicciones que ellos, por eso están cómodos con él. Si tratas de cambiar eso, les quitas el sueño". Inapelable. I traslladable a unes altres realitats i personatges.

LA FESTA DE LA MÚSICA EN VALENCIÀ

El misteri es va resoldre. Els Premis Ovidi Montllor a la música en valencià, en la seua edició més complida en quant a quantitat i qualitat, es van repartir en un Teatre Micalet totalment ple. Tot és opinable i subjectivable, però donades les dificultats, la cosa estigué repartida i ajustada.

Els alcoians Arthur Caravan foren els triomfadors (millor disc de pop-rock i milor lletra) justos i, si voleu, necessaris, perquè marquen un camí diferent per a la música en valencià. També obtingueren premi Òscar Briz (millor disc de cançó) i Mara Aranda (folk), bons treballs ambdós en els respectius camps. Mentre, Senior obtingué el premi a la millor cançó (El signe del temps) tot i que ell mateix va reconèixer que L'amor és cec, dels Caravan, és igual de bona o millor. És veritat. I afegim nosaltres: si Senior s'haguera adjudicat el premi a millor disc pop-rock ningú s'haguera tallat les venes perquè ambdues propostes eren mereixedores. Però ja sabeu: sols pot restar un.

Clar que allò realment significatiu, i que ens aporta la mesura, és la quantitat de referències valuoses que es tornaren de buit casa i que reforcen la sensació d'eufòria creativa: discos com els de VerdCel i Hugo Mas (un dia aprofundirem en aquest últim: l'acabem de descobrir), ambdós alcoians, o Rapsodes, entre d'altres. Una mostra del molt notable exercici musical d'enguany caracteritzat per haver trobat nous camins estilístics (ja hem parlat ací d'això)o haver refet els codis amb solvència.

Una gala, per cert, que va servir per fer un homenatge merescut i emotiu a Paco Muñoz, el gran transportador de la música en valencià als xiquets. Però també el coautor de la vigent Què vos passa valencians?. Premis amb moment impagables, com l'eixida a pel premi de Senior, qui va fer una reflexió necessària sobre el poder de la música per sobre de les fronteres. Algunes de les cares en veure´l a ell i al seu Cor Brutal, una colla de melenuts amb pinta d'haver eixit d'un western de Sergio Leone, foren inenarrables.

Igual d'inenarrable que els entremesos de Xavi Castillo (un altre d'Alcoi, mausinyor quina invasió, són una autèntica plaga: de cada tres persones que conec, quatre són d'allà), la majoria sobre números que ja li hem vist d'alguna o una altra forma. Però la paròdia dels juniors i de les donetes que canten en missa fou escato-antològica, si se'm permet el paraulot.

Els músics en valencià, a més de reivindicar, fan una música excel·lent. I ens hem de felicitar. Compte que açò acaba de començar.