DOS FIBERS EN EL PRIMAVERA SOUND (I II): LA CRÒNICA

Arribem prompte al festival per a no perdren's massa coses. Primera estació, Auditori, amb Damien Jurado. Una cua de l'hòstia. Arribem a meitat del càlid i emotiu recital, guitarra en mà. Hi ha temes excelsos, però el format i, segurament, la manca de competència lingüística, fa que no ens arribe del tot la seua proposta.

Adquisició de tickets, entre ells, les entrades per veure My Bloody Valentine en l'auditori. L'organització proporciona taps per als oïts per combatre la cruesa del seu mur de so i les distorsions. Ens envaeix una certa excitació. I arribem al comodíssim escenari Rockdelux per veure una competent i professional demostració de Magnolia Electric Co, la formació de Jason Molina. Comencem amb bon sabor de boca.

Poc després, a l'escenari principal, un dels grups de moda, Bat for Lashes, i el seu pop electrònic arty. Excel·lent so i una considerable animació. Divisió d'opinions i abandonament. En un altre espai, Crystal Stilts, un creuament entre Joy Division i The Smiths. Prometedors però insuficients, encara. A volar.

I el primer gran concert del dia: Spiritualized, el millor dels tres o quatre que li hem vist. Tindre un bon disc recent, Songs In A&E (2008), ajuda molt. I això que la magnífica Soul on Fire sona un poc plana. Però la resta del repertori i l'execució, primorosos. La cosa marxa.

Fins que arribem a la primera i única relliscada de la jornada. Enorme cua per My Bloody Valentine. Aguantem estoicament això però no un retard que passa dels 45 minuts. Enviem a prendre pel sac la banda de Kevin Shields, la distorsió, el mur de so, els taps i la mare que ho va parir tot. Sols tenim un dia. Eixim cabrejats de veritat. Però se'ns passa prompte: exhibició estratosfèric de la veterana banda The Throwing Muses. De menys a més. Una lliçó d'indie-rock honest, vigent, de gran voltatge. Ens traguem el barret, els calçotets i el que faça falta. Enorme.


Reprenem forces amb un Neil Young i un Bloc Party (veure fotografia). I fem una separació amistosa però dolorosa a causa de la coincidència de Jarvis Cocker amb The Drones. Havíem vingut per vore'ls als dos, però els festivals són així. Amb els australians gaudisc com un porquet en un fangal: una demostració brutal de blues rock intens, espés i aspre, sense concesions. The Drones començaren amb un repàs encertat i vigorós de Havilah (2009), tocaren el cel amb el seu millor tema, Shark fin blues, amb les gotes de suor caiguent del nas d'un Gareth Liddiard desbocat, i la cosa va acabar amb un parell de llargs i climàtics temes, connectats com a traca final amb el salvatge I Don't Ever Want to Change. Gloriós. I faig constar que la meua perspectiva pot estar viciada per la visió de fan que per fi pot veure en directe a un dels seus grups preferits. Jarvis, pel que diu Isabel, també ha complit.

La millor manera de desfer-se de tanta intensitat: Saint Etienne. Un directe molt guapet, amb alguna concessió a la llanda, quasi inevitable en el dance-pop electrònic, i bones cançons ben sostingudes (crec que vénen de traure un grans èxits). Tanmateix, increïblement, el públic quasi no balla. Eixa actuació, en Benicàssim, hauria estat una festa. A això em referia amb el post anterior. No donem crèdit.

Potser s'estaven reservant per a Bloc Party, l'actuació més concorreguda de la nit. Divisió d'opinions, de nou, però a mi em sembla molt bon grup i la seua proposta és tremendament efectiva -que no efectista- per al directe, i compten, a més, amb un frontman moló i carismàtic, Kele Okereke. I també molt important: amb tres discos ja, el seu repertori sucós i reconeixible ha crescut.

A triomfar. La gent, per fi, balla i es desbarata. Convicció, invasió britànica o els efectes etílics i lisèrgics acumulats. Gran jornada, en tot cas. Ens tornem a casa satisfets però amb la pena de no poder veure Neil Young. Que algú ens ho conte i, si pot ser, amb alguna mentida piadosa. Ja sabeu: que va estar bé però que tan poc era per a tant. Ho agraïrem de veritat.

DOS FIBERS EN EL PRIMAVERA SOUND (I)

En acabar, havíem d'anar. Tant de temps escoltant que el FIB és un festival per a guiris, que ho és, i per a gent sense criteri -un poc excessiu, no estem parlant de Cadena 100- i que allò que mola de veritat és el Primavera Sound que, finalment, i atrets per un cartell d'allò més bé -molt superior enguany al de Benicàssim- ens decidírem a pujar aquest divendres. I sí, un dia dóna per a poc, o per a molt, segons, i ens quedàrem amb les ganes de vore a Neil Young. Però sols podíem anar un dia. I l'experiència ha valgut la pena (ho contarem en una posterior crònica).

El primer impacte és la comoditat, l'accesibilitat i visibilitat dels escenaris i la qualitat del so de la majoria de concerts. Isabel i jo, amb la boca oberta, com els peixos. I es nota la recerca indubtable de l'excel·lència musical i una gestió més acurada dels horaris. Però manca la deshinibició estiuenca, el sentit lúdic i de diversió, a voltes acrític i condicionat per la invasió britànica, és cert, que fa que Benicàssim tinga un cert plus. Al Primavera s'assisteix a les actuacions amb respecte i coneixement de causa. Però manca a voltes electricitat, un punt de bandarrisme, de connexió amb el que està passant amb l'escenari.


Als habituals del Primavera, crec, els agrada així: a alguns foros del festival de Barcelona es queixaven de la invasió d'estrangers als quals no els interessa la música, sinó la festorra. L'efecte Summercase, diuen, per la liquidació d'aquell festival. A Benicàssim això es pateix molt: alguns concerts, castanyes autèntiques, passen per grandíssimes actuacions en funció de la resposta del públic -això ho vorem enguany, segur, amb els insípids Maxïmo Park. Però totes les generalitzacions contenen una part de mitja veritat: a Barcelona i Benicàssim n'hem pogut assistir a virtuosos termes mitjans. Tot depén del repartiment del públic. I ens manca experiència primaveral per tindre una panoràmica exacta.

En tot cas: enguany, per primera volta, farem doblet. Si la butxaca, el temps i etcètera ho permet, és una gran opció: els reversos de la mateixa moneda agraïda.

Les espurnes càustiques de l’humor

Açò d'ací baix és el text de la crítica sobre Els neons de Sodoma publicada avui dijous, dia 28 de maig, per part de Francesc Calafat al suplement Quadern d'El País. I allò de dalt el títol de la crítica. No es pot enllaçar perquè no està a Internet. En general, va un poc en la línia, però més argumentat, del que s'ha pogut llegir a alguns blocs, però preferisc que opineu vosaltres.

Xavier Aliaga, en la primera novel•la, Si no ho dic, rebente, se servia d’una idea genèrica dels valencians per tractar de l’educació o deseducació, de la política municipal, del monstre de l’urbanisme actual. Ara, amb Els neons de Sodoma, sense canviar d’escenari, toca altres temes i personatges. D’una manera o d’una altra pinta les transfiguracions del món rural valencià, i ho fa a través del matriarcat als pobles i el seu deteriorament, un univers lligat a la vida de les parròquies i de les festes patronals. L’àmbit local és un territori on l’abisme i xoc entre la mentalitat de les mares que defensen aferrissadament unes convencions determinades i la dels fills són extraordinaris, però en els rituals festius s’integren sense grans problemes. Per als joves de la novel•la fer honors al patró no va renyit amb la seua estètica de pírcings i tatuatges i les castanyes etíliques monumentals que poden agafar a saraus nocturns. El lector que cerce una prosa més o menys documental s’equivocarà de mig a mig. Bé, tampoc no caldrà exagerar, perquè l’autor no es pot estar de fer alguna referència a la situació política actual, com quan afirma, sense miraments, que la televisió pública dels valencians és “una televisió autonòmica intervinguda políticament”. Aqueixos referents passen per les revolucions de la mirada grotesca i paròdica, que és un dels punts forts de Xavier Aliaga. De fet, com ha dit l’autor, pretenia parodiar, esmicolar les trames esotèriques que estan de moda. El seu joc, amb tot, no és fàcil. Ja li va bé distorsionar uns quants graus les situacions, però aspira a l’equilibri, perquè el resultat no siga una estracanada desproporcionada, i els personatges siguen alguna cosa més que un pur desgavell.

Els neons de Sodoma és una obra coral, per on desfilen un repertori de personatges ben estrany, per no dir extravagant: l’inspector Feliu Oyono, de pares guineans, ben plantat, elegant i culte, però amb un fons no sempre atractiu; la reportera televisiva, perduda en la mediocritat emotiva i professional, que somnia en l’aventura i en la passió; el calçasses i ambiciós alcalde; el rector –tot un encert--, un home que a la vellesa li apareixen problemes de fe; els escurçons de les germanes Pitarch, les riques del poble que, per bé que viuen corcades per l’odi, hissen la bandera de la tradició i les convencions; els fanfarrons del poble; la reina de les festes, descarada i llesta; i finalment la colla de delinqüents, on destaca el surreal William Sánchez, un pinxo catòlic que té visions amb l’altíssim. La variada fauna que pobla la novel•la permet a Xavier Aliaga picotejar molts temes (com ara, a més dels esmentats, el racisme, el caciquisme, les drogues...) i apostar per un estil ràpid i concís, amb situacions i personatges perfilats amb dues pinzellades. La factura final és una història esquemàtica –però suficient, ja que tanca amb eficàcia tots els fronts oberts- i on molts lectors es quedaran amb la mel en la boca, amb ganes de més coses. Un altre punt d’interés és el llenguatge àgil, expressiu i col•loquial que aporta una frescor a la narració. Amb les pautes que regulen la novel•la els personatges són sintètics, però mai no són titelles, almenys els més significatius. En la seua brevetat, ofereixen matisos, un punt de relleu. Tot i ser víctimes de les circumstàncies i de les inèrcies, no són passius. A la seua manera somien, es defensen, s’autoafirmen. Es redimeixen. El producte funciona perquè s’ajusta a les expectatives plantejades pel novel•lista, que pretén que el lector s’ho passe bé i mire amb ironia i distanciament el seu entorn.

POETES SOTA LA CREUETA (I)

Avui, poesia. I alguns altres dies, també. Voluntat de compartir. Però també de repassar, de tornar als llibres de versos, fullejar-los, extraure'ls de nou el suc. En aquesta iniciativa hi ha proselitisme, però també l'onanisme del goig retrobat, del grat de les troballes casuals i circumstancials d'aquesta literatura endogàmica. El primer, Martí Sales (Barcelona, 1979), i un llibre colpidor: Huckleberry Finn (Ed. Moll, 2005). Encara conserve la dedicàtoria, que ens serveix d'introducció: "Hagas lo que hagas, ponte bragas". Doncs això. Dedicat a la nostra estimada Comtessa (el poema, clar, no la cita).

EPÍLEG: COM SALTAR TERRATS I NO FER-SE GRAN
(Fragment)

Anirem sempre per la part de l'ombra.
La gambada -unitat mínima
de significat- no és afartar-se i destorbar
amb quatre clofolles
les meravelloses fosforescències
del fons abissal
sinó ingerir massivament territori
pel paladar del peu esquerre,
fer de contrapunt a la cançó
que com si res s'enfila i nosaltres allí
fent veure que evitem els carrerons i seguim
la línia imaginària
que uneix pel clatell comú del menjador totes
les bones famílies
i els seus miols de pura connivència...

Com podrem capgirar el cul-de-sac
més raconer si no tenim ni autobús ni tren
ni nova línia de metro -ni càvecs
ni ronda, passeig, vall, bosc o sot
ni pedra successiva per creuar
quin riu?

(...)

VELLA CULTURA, NOUS SUPORTS

Si ho analitzem, els productes culturals no han sofert grans evolucions en els seus paràmetres bàsics. El cinema, el teatre, l’òpera, la narrativa, la poesia o la música, es basen en una sèrie de pilars identificatius sobre els quals es construeixen formulacions, més o menys estàndard, sobretot les dirigides a públics massius, sobre les quals graviten construccions alternatives o innovadores. L’essència, però, es manté. Posem per cas les escenografies per a òpera: en escena, darrerament, apareixen orgies i imatges de violència explícita... Però el nus de la qüestió, un grapat de músics i cantants interpretant un llibret i una partitura, és el mateix. A la música o la literatura hi trobarem interactuació de gèneres (paradigmàtica, per exemple, la lúcida i suggeridora proposta de Francesc Bononad, Cotxes nous, cotxes d’ocasió, cotxes de quilòmetre zero, sorprenent barreja d’assaig, poesia, narració i uns altres llenguatges propis d’Internet), però al cap i a la fi, l’estació d’arribada és una unitat de sentit: un disc, un llibre.

La irrupció d’Internet i els nous suports, tanmateix, sí que ha estat una autèntica revolució cultural. Obviarem el debat sobre el pretés dret d’accés gratuït a la cultura, el qual, portat a l’extrem, condemna a la indigència o l’amateurisme els artistes, però el ben cert és que s’ha obert una via d’aigua que ens du per rius incerts. En el cas de la música, la reacció ha estat tardana i ha dut la indústria, l’estigmatizada de les multinacionals però també la de les xicotetes discogràfiques independents, a la gola del llop. Sense camí d’eixida clar, econòmicament parlant, perquè la difusió és una altra cosa: propostes alternatives que hagueren mort d’inanició, trobem adeptes a través de la xarxa. El cinema és un altre cas: Internet i els excel•lents sistemes domèstics de reproducció semblen posar en quarantena les entranyables i evocadores projeccions en sala. La televisió no ha estat el botxí del cinema, com s’intuïa.

La lletra impresa també té els seus propis reptes. Els diaris encara no han assimilat el colp d’Internet i, en comptes de defendre la viabilitat del seu suport físic, s’han llençat en braços de la xarxa amb resultats d’explotació molt poc encoratjadors. Per contra, la literatura no sembla ressentir-se per això. Minven els lectors, ho hagueren fet igual, però el seu suport bàsic, el llibre, continua sent un objecte que, per comoditat i facilitat de transport, no pot superar la pantalla de l’ordinador. De fet, l’alternativa electrònica al llibre és un objecte, l’eBook, que no deixa de ser una adaptació. Però el peatge d’Internet, a llarg termini, potser siga la fi de les llibreries, públiques i privades. Ningú no eixirà indemne.

(Publicat al setmanari El Punt, 24-05-2009)

LA MARE DEL CORDER IDENTITARI (AI!)

Com que porte uns dies desactivat, per una qüestió professional, m'ha agafat un poc de sorpresa el debat blocaire i en premsa en torn als volums País Valencià: segle XXI, del qual teniu un resum a www.ventdcabylia.com/ com a part d'uns debats més amples sobre la puta mare del corder identitari. He participat al segon volum a petició dels editors. No havia llegit el primer.

I, d'alguna forma, això està bé perquè he tractat de fer una aportació no mediatitzada i, en alguns aspectes, de cruïlla, de punt de trobada entre aquells que tenen una excessiva pressa en assumir el discurs i els trets identitaris "oficials" i aquells que pensen que no s'ha de debatre, no s'ha de contextualitzar, no s'han de generar noves vies de pensament.

Malauradament, aquestes aportacions estan condemnades a rebre hòsties a tort i dret perquè el debat corre perill en convertir-se en un avorrit i estèril duel en Ok bancal entre: a) Joan Fuster era visionari immortal el llegat polític del qual és paraula del nostre senyor i per tant immutable i indiscutible, i b) Anem a matar a hòsties al pare i amb els seus budells eixugats ens farem hula-hoop, o com es diga.

Vull dir que el tema està tan agre, tan espés, tan polaritzat, que tot és molt difícil. I com que he rebut d'uns i d'altres (la majoria fills de la mateixa mare, però no ho saben o no volen saber-ho), parle amb coneixement de causa. Llàstima. La vida és molt més complexa i divertida. I jo no em vull enquadrar en cap visió concreta: em represente a mi mateix i a les meues circumstàncies, que igual són un poc freak. Ai.

AIGUA MÉS TERRA FA FANG

Hi ha una dificultat intrínseca, o dues, a l’hora de parlar de la corrupció política real, publicada, sospitada o jutjada. De primeres, el punt d’observació: els mateixos fets es contemplen de forma diferent segons el partit sota sospita. Açò no requereix molta més explicació. I dos: alguns dels comportaments que critiquem als polítics tenen una fonda penetració en els usos i costums socials. Ací, qui més o qui menys, tracta de defraudar a hisenda, afavoreix amics i familiars en detriment d’algú, fa ús de la caixa b, conspira per modificar el preu de les coses o condueix com si la carretera fora seua. I aquesta anestèsia social davant les corrupteles pròpies i els comportaments antisocials fan molt difícil que els polítics, que procedeixen d’aquell brou infecte, no en són aliens, puguen navegar en línia recta enmig de la tempesta.

Dies enrere es podia llegir a un diari d’abast nacional que els països amb menys corrupció eren, precisament, aquells on la intolerància cap als comportaments antisocials i les corrupteles és major. Està en l’ambient, en l’educació, en la càrrega genètica. Per això, en un país nòrdic, posem per cas Dinamarca, o Suècia, l’acceptació de regals per part dels polítics està fortament penalitzada socialment i els polítics que són sorpresos amb el carret dels gelats tenen cinc minuts per arreplegar les coses i tornar per on han vingut. Imagineu el que passa quan accepten suborns o fan d’intermediaris per aconseguir adjudicacions. Karl Fabransen ho tindria molt malament per presidir la diputació de Copenhaguen, posem per cas.

Però ací primer Carlos Fabra i després Francisco Camps i Ricardo Costa han trobat la comprensió dels seus, del partit, i diríem que de l’electorat. Sorgeixen les comparacions amb l’altre partit majoritari, a propòsit de coses punibles però menors, com les de l’ajuntament d’Elx –que s’ho faça mirar Jorge Alarte, en tot cas- i vénen a dir que això dels regals és una pràctica comuna i que no es podrà demostrar que hi ha un suborn darrere.

Potser. Però si les coses funcionaren mínimament bé, la forta vinculació i amistat, demostrable, amb una trama corrupta, no cal que siga amortitzada per la justícia per a que tinga conseqüències polítiques. Potser Camps i Costa isquen indemnes judicialment. Però si continuen en els seus càrrecs, i l’electorat oblida, s’haurà contribuït a fer més infecta la llacuna democràtica i estarà definitivament estesa la flaire a impunitat que arriba des de Castelló. Per als polítics, clar, no per a la resta de desgraciats sense padrins ni bateig.

(Publicat a l'edició de La Costera de Levante-EMV, 16-05-09)

Píndoles

Píndola 1.
Atiar i preveure durant dies els xiulits al lo-lo-lo-lo i escandalitzar-se després. Definició d'hipocresia.

Píndola 2.
El triplet blaugrana seria com un dit enorme en el forat d'un cul blanc. Em sent cruel i il·lusionat com un xiquet.

Píndola 3.
Sóc, crec, un culé amb volença valencianista. Per una injustificable mala consciència miraculosament esborrada aquests dies. Misèries de la condició humana.

Píndola 4.
Un regal a un polític és tan innocent com la mà que sosté la pistola. Camps està vestit i tranquil. Però imputat.

Píndola 5.
En català no existeix el terme "cohecho". És "suborn", directament. I tot s'entén molt millor.

Píndola 6.
Sense saber-ho, ni voler-ho, Rus ha proporcionat pegament, autoestima i cohesió a una comunitat mal avinguda de gilipollas.

Píndola 7.
Segons alguns, una xiqueta de setze anys no pot decidir autònomament si vol avortar. El revers obscur: els pares poden d'obligar-la a tindre un fill no desitjat. Segons com es formule, canvia molt la cosa.

ELOGIS I OBJECCIONS ALS NEONS

Hui mateix he trobat una generosa ressenya sobre Els neons de Sodoma al bloc de Vicent Baydal, a qui no tinc el gust de conèixer, www.ventdcabylia.com/, on em dóna les gràcies per la novel·la (gràcies a tu, per llegir-la), però on aporta també una objecció que comença a ser recurrent: a molts lectors se'ls hi fa curta i s'hagueren estimat més desenvolupament de personatges i situacions.

Prenc nota. De fet, és la mateixa sensació que he tingut amb diferents novel·les, on hauria agraït més que s'estirara més dels fils narratius. I òbviament, hi ha llibres (i pel·lícules) on sobra la meitat del text. És cert allò que diuen les mares: millor passar-se que no arribar? O convé anar amb el fre per no contar coses reiteratives o poc interessants? És difícil saber on està la dosi justa. Motiu de debat literari on podem parlar de casos en un i un altre sentit. Si us abelleix, ací mateix.

EL XIC TRIST I SOLITARI ENS HA DEIXAT

Des de fa més d'una dècada, cada volta que la seua figura escanyada i lànguida feia alguna aparició pública, ens féiem creus per la seua supervivència. Avui, Antonio Vega, el xic trist i solitari, a qui fa molt de temps se li feien homenatges pel que puguera passar, ha tallat el darrer fil de vida.

Resten, això sí, les seues cançons, amb Nacha Pop o en solitari, les complexes elegies a l'amor i l'existència, d'èxit mainstream relatiu, estrany en un món d'immediatesa, de felicitat postissa i ballarina. La chica de ayer (una de les cançons en castellà amb més versions, incloent una de prou inesperada de Gigolo Aunts), Lucha de gigantes, El sitio de mi recreo, Se dejaba llevar por ti...

Un senyor que deixa enrere aquelles cançons i unes altres no ens ha de generar llàstima ni commiseració. La majoria de nosaltres, en el darrer alè, deixarem alguna petja genètica, algun record que, en passar tres o quatre generacions, s'esborrarà. Antonio Vega, sobreviurà amb les seues melodies. Serà molt més que aquella figura fantasmagòrica d'un cèlebre festival retransmés per televisió. Ja ho crec que sí. Almenys per a mi.

CAU UN MITE

La vida és una contínua caiguda de mites, un procés dolorós que s’enceta en la infantesa i que acaba, en el crepuscle de l’existència, amb el cinisme i el descreure, amb el relativisme que destrossa les conviccions sense matisos, com a companys del viatge final. Valga aquesta introducció, un tant críptica, com a recurs per a no entrar en matèria a les braves, per no donar impressió d’apressament i precipitació. Però si el que va passar ahir al plenari no ho veig amb els ulls propis no m’ho crec: Alfonso Rus, l’home i empresari fet a ell mateix, el polític desimbolt, de verb diarreic i irreflexiu, el dirigent popular que diu les coses que ningú no s’atreveix a dir, que no es talla un pèl, macarró i perdonavides, més xulo que una manifestació de huits, més castís que el barri de Chamberí sencer, aquest senyor, qui ho anava a dir, va desaparèixer del plenari de l’ajuntament de Xàtiva poc abans de donar entrada a les mocions i, per tant, d’arribar a debatre el seu femer dels insults i desqualificacions cap a la comunitat educativa i adjacents, més coneguts com els “aleshores-gairebé”.

Rus va eludir l’enfrontament -un mite menys amb què arribar a la maduresa- amb l’excusa d’una visita de la consellera d’Agricultura, Maritina Hernández, que no estava programada a les agendes i prèvies que reben els periodistes per part del servei de premsa de l’ajuntament. El mateix recurs de tirar de l’agenda, o inventar-se-la, que el president Francisco Camps va emprar per deixar plantada a l’oposició parlamentària per no parlar dels seus celebèrrims vestits, ombra en el seu expedient, clau en el taüt de la seua hipotètica carrera política a Madrid. Però de Rus, marbre davant les dificultats, polític de raça, hauríem esperat que plantara cara i, de pas, que es ratificara en les seues gràcies desgraciades. A les proves: que se sàpiga, això mai no li ha restat ni un vot. A què ve ara eixir corrent?

Sense l’alcalde, lògicament, no hi hagué debat, malgrat l’intent volenterós de Roger Cerdà. I Vicent Parra va tancar la qüestió amb l’ignominiós argument que el respecte que li deu a Rus li fa donar per bo tot el diga o faça el seu cap. Bo saber-ho, perquè això vol dir que també li sembla bé que Rus el pose de cop i volta.

En acabar, com va palesar Cristina Sunyer, allò veritablement preocupant és que els acòlits de l’alcalde són els primers a riure-li les gràcies. I Rus se sent crescut i legitimat. Per això és tan estrany que haja deixat passar l’oportunitat de refermar-se i fer bullir de nou la salsa. Potser ha estat una casualitat. O que en el PP creuen que fins ací arriba la riuada. Ho sabrem ben prompte.

(Publicat a Levante-EMV, 09-05-2009)

UNA EXPERIÈNCIA AMB ELS ROLLING

Un de les raons per les quals no envie a pastar fang el canal de pagament, i més com està el pati, és per coses com aquesta: dijous i divendres hem pogut gaudir a casa, en sessió consecutiva, si això existeix, del documental que va realitzar Martin Scorsese sobre els Rolling Stones: Shine a light (2008).

Formalment, la proposta no és trencadora: un concert filmat, ja s'han fet molts altres, on s'intercalen imatges i declaracions de diferents èpoques dels Rolling. Si fa no fa, com a documental és molt més interessant No direction home, la pel·lícula que el director va fer al voltant de Bob Dylan. Però Shine a light té uns altres objectius: l'acostament en clau espectacle a una banda mítica del rock, d'una longevitat malèfica, amb un desplegament tècnic brutal que atrapa tots els detalls rellevants.

Per a fer-ho, Scorsese no escull un gran estadi, hàbitat natural de la banda, sinó un concert benèfic, organitzat per la família Clinton, en el Beacon Theatre de Nova York. I distribueix per la sala un grapat de càmeres operades per alguns dels millors directors de fotografia de Hollywood. El resultat, després de passar per la taula de muntatge i pel filtre de Scorsese, és majestuós.

Clar que el concert filmat també té la seua gràcia. Si ens evadim del detall d'un públic extremadament cool (no oblideu el caràcter benèfic de l'actuació), amb senyores i senyoretes esplèndides a les primeres fileres, capaces de ballar sense transpirar, la pel·lícula ens acaba exposant a una enorme complicitat amb aquells quatre paios, que podrien ser els nostres pares, incapaços de renunciar al contacte amb el públic. "Ens encanta el que fem", resumeix Keith Richards, a mode d'excusa.

I això és nota: Mike Jagger ratifica el seu pacte amb el dimoni (enorme, per cert, en la interpretació de Sympathy for the devil), fent una demostració de vitalitat a cada tema que a mi em deixaria moribund; Charlie Whatts no perd en cap moment el ritme, tot i que bufa en algun moment, com a mostra de cansament, i Richards i Ron Wood transmeten la idea, a força d'increïble entusiasme, que preferirien suïcidar-se abans de deixar de tocar.

El concert no és redó: hi ha moltes concessions (admetent que Browm Sugar, Satisfaction i etcètera s'han de tocar per ous) que fan millorable el repertori, i Wood i sobretot Richards tenen alguns daltbaixos. Però el resultat està molt lluny del suposat patetisme que se li atribueix a aquesta banda geriàtrica.

Sumeu moments antològics com els fragments com a vocalista de Keith, l'aparició en l'escenari d'un dels grans del blues, Buddy Guy, a qui Richards regala una guitarra, l'alegria infantil de Jack White per compartir escenari amb els seus ídols o el clima sexual entre Jagger i Cristina Aguilera. Llàstima no haver-la gaudit en el cinema.

THE DRONES - Havilah

Existia la possibilitat que amb el canvi de guitarrista, The Drones, la banda de blues-rock (i garage) australiana liderada per Gareth Liddiard modulara el seu salvatgisme, la capacitat intrínseca per conduir els seus oients per camins polsegosos, aspres, bruts. Aqueixa intencionalitat brutal de produir desassossec traduïda en discos com The Miller's Daughter (2005), Wait Long By The River And The Bodies Of Your Enemies Will Float By (2005) o el magistral Gala Mill (2006).

Així, de fet, es llegia a les entrevistes amb Liddiard prèvies a la publicació de Havilah (ATP-Discmendi, 2009). És veritat. El so de la banda ens arriba ara més límpid, menys inassequible, menys colpidor. Però eliminada en part la capa de brutícia, el plus de brutalitat que els feia atractius, la capacitat de The Drones per escopir-nos als oïts resta incòlume.

De vegades, ni tan sols necessiten de l'electricitat (autopista acústica cap a la cruesa explorada abans a Gala Mill amb temes com el genial Work for me, cantat per la desaprofitada veu de la baixista Fiona Kitschin), sinó de la cadència de la veu aiguardentosa de Liddiard i dels seus textos incòmodes. Difícil destacar algun tall concret. Però, d'alguna forma, l'evolució, que existeix, inclou una mena de reivindicació de les cançons al marge de la major duresa o no de l'embolcall.

Podria ser que s'estigueren fent majors. I d'ací la concesió d'acabar el disc amb un tall de country-pop quasi luminós, Your Acting's Like The End Of The World, sobre el final de la vida cómoda dels darrers temps. Un cançó ideal per desfer-se de l'opressió i l'ofegament a què The Drones ens sotmet. Alguna cosa ha canviat.

Però a canvi de perdre part del seu encant salvatge, els australians han fet el seu millor disc (i la seua pitjor coberta, dit siga de pas). Per això em devora la frustració de no saber si els podré vore en directe alguna vegada. Una oportunitat, molt propera: el dia 29 de maig al Primavera Sound, a Barcelona. Un dia marcat a l'agenda amb unes altres obligacions i devocions. I el meu dimoniet, enviat directament des d'Austràlia, no deixa de provocar-me per fer-li cas a les meues vísceres. Vorem.

LA FIRA DEL LLIBRE: BALANÇ PERPLEX

Diumenge dia 3 de maig contribuïm a tancar la Fira del Llibre de València. Donada la bona acollida, fem una nova sessió de signatures a la caseta de Sento Beguer. Compartim espai amb Llucià Vallés, qui presenta La memòria del silenci, premi Ciutat de Torrent. Francesc Mompó (escriptor i blocaire, natural d'Olleria, collons quins records de joventut!) i Mercè (també blocaire) ens donen suport moral i material i fan l'estona molt agradosa.

A l'altra banda de la caseta, a l'espai de Brosquil, estan el meu amic Jordi Sebastià i Carles Cortés, a qui per fi pose cara en directe i em proposa molt amablement algun negoci per terres del Sud. Molt agraït. Un matí molt bonic on encara flota en l'ambient l'exhibició majestuosa del Barça al Bernabeu. El dia és esplèndid.

Xarrem de futbol, però també de llibres, de vendes, de cobertes. A través de Vallés i Mompó, professors i escriptors, m'assabente de coses sobre el món editorial i els instituts. A Llucià el busquen els ex alumnes per a que els signe el llibre. És edificant. Però passa pel tràngol horrible de no recordar el nom d'un d'ells. Després em passarà a mi amb Pilar, professora de l'Escola de Magisteri, i és horrible perquè els seus grups llegiren Si no ho dic, rebente. Aiiiiii!!!

Me'n torne a Xàtiva. Abans, intercanviem llibres i signatures entre els presents i Jordi i servidor tenim la conversa recurrent sobre la miserable, i cada volta més, professió periodística. A l'eixida del recinte, sona per megafonia una de les meues cançons preferides, So fast, so numb, de REM. I per la nit m'assabente que, finalment, Els neons de Sodoma ha estat entre els llibres més venuts en valencià. El matís de la llengua és important. Però s'ha d'estar content.

Dídac, a més, es recupera com un campió d'una xicoteta intervenció a l'ull que li han fet aquesta setmana. No hi ha res, absolutament res, capaç d'enterbolir aquest moment. I millor si ho deixem així, amb un vel de perplexitat.

UN PLANASSO

En el bloc dels amics de A ta mare va que fumes (per cert, una de les millors denominacions blogaires del món mundial), he trobat aquest planasso. Els dos darrers discos d'Eva Dénia (amb accent tancat), una de les grans veus de la música valenciana, són homenatges molt encertats en quant a repertori i arranjaments a Carlos Jobim i Brassens, i Clara Andrés va fer un dels debuts més imponents que es recorda a València, música d'autor passada pel filtre pop amb molt bons temes. Del tercer component del cartell no us puc donar referències directes.