RUS BROFEGA... ALGÚ CAVALCA

Els discursos amb contingut i ambientació bròfega d'Alfonso Rus acabaran per ser un gènere periodístic, o fulletonesc, o una barreja de monòleg exterior, amb escenografia de míting, amb un sainet polític, si això és possible. Motiu d'estudi. Rus vomita el que pensa molta de la seua gent, dels seus votants. Per això el públic riu amb gana.

Rus és un polític brofegant, populista, un espècimen perfectament catalogat. Hi ha molts, a dreta, sobretot, i esquerra. L'edat, pensaven alguns, matisaria els seus impulsos cap a l'insult, cap a la desqualificació. Però comença a parlar, la gent riu, ell se solta, s'anima i expulsa per la boca fils de merda que s'emboliquen i fan una pilota compacta, una mandonguilla putrefacta preparada per a la degustació dels seus ditingits auditoris. I alguns li farem voltes a la qüestió. I els xativins de l'exil·li encolliran els muscles cada volta que algú, en saber la procedència, cite al bròfec amb escàndol. I com li poden votar? Segona arreplegada de muscles.

A Silvio Berlusconi també li voten, perquè, com Rus, aprofita l'anticulturalisme radical i el menyspreu per l'àmbit acadèmic, que no controlen, per confeccionar una paella costumista i pastosa, amb l'arròs esclatat, que és molt del grat d'un sector de la població. Ací no trobareu enllaços cap a les darreres brofegades, ni fotografies, però podeu trobar això ben fàcilment. El que Rus puga dir ja ens ho sabem, amb lleugeres variacions

I dubte molt que la seua difusió degrade la imatge del personatge entre els seus. Ben al contrari: estan contents perquè algú s'atreveix a dir el que molts pensen. Mentre, alguns dirigents faran una ganyota i pensaran "no sé yo si esto será muy de centro pero me lo estoy pasando súper-chupi con este tipo pueblerino que habla ese valenciano tan gracioso". O sea.

No li féu més voltes. Rus brofega perquè encara té alguna cosa contra la que brofegar. Perquè algú encara cavalca. Aquesta nit estic positiu. O innocent.

EL PELOTÀS DEL MILITAR IL·LUSTRAT

A casa fa molt de temps que veiem Pasapalabra, un concurs de Tele 5 on es premia la riquesa lèxica dels concursants i els seus coneixements de cultural general (en castellà, clar). Però l'últim mes, la cosa havia guanyat interés de forma exponencial: un militar professional, de nom José Manuel Lucía, arrasava amb els seus contrincants, un darrere d'un altre, amb una eficàcia brutal. Rivals que, per exigències del guió, han estat sempre dones, i ací la cosa dóna per a lectures que no toquen.

Tanmateix, a l'hora de la veritat, d'aconseguir completar el panell i dur-se la grossa, José Manuel Lucía es quedava a les portes, a una o dos paraules, la majoria de vegades a causa del seu punt feble, la manca de coneixements en cinema i literatura. A voltes, també, per l'ànsia de trobar un terme excesivament complicat.

Així, programa rere programa, desfent els nervis de l'audiència i donant peu a especulacions de carrer de l'estil que José Manuel es deixava guanyar per fer més sucós el pot (uff! Teories de la conspiració: l'esport nacional). Fins arribar a la seua compareixença número 37, on, aquesta volta sí, el concursant, ja un dels més famosos de la història de la televisió, va poder completar el panell sencer. Per fi.

ELS NEONS TIREN EN LA FIRA

Després de les presentacions, tocava fer signatures a la Fira del Llibre de València. Va ser diumenge. I el millor símptoma que la novel·la està funcionant és que s'esgotaren davant els meus ulls els exemplars d'Els neons de Sodoma de la caseta del nostre amic Sento Beguer. Fins i tot vaig signar un parell d'exemplars de Si no ho dic, rebente, un fet que em va generar una satisfacció especial (el primer fill és el primer fill...).

El fet és que sembla que el llibre està colze a colze amb altres volums d'escriptors valencians (no comparem amb els foranis, que a vosaltres us entrarà el riure i a nosaltres la depresió) amb trajectòries molt més reeixides i llargues, cas de Vicent Usó, Josep Ballester o Francesc Bayarri (www.diariosigloxxi.com/texto-ep/mostrar/20090428151116). Si no passa res, diumenge tornarem a signar exemplars.

REBAIXES? QUE SIGUEN DE VERITAT

Lorin Maazel continuarà un temps més al front de la direcció musical del Palau de les Arts. I assegura que es reduirà "significativament" els seus emoluments que, segons s'ha publicat, podrien estar al voltant dels quatre milions per tres anys. Ho fa per la crisi. Què bé. Ho dic sense ironia. Sembla ser un grandíssim director. I ell mateix assegura que no volia deixar l'orquestra sense guia.

Clar que, posats a fer rebaixes, la superintendenta del Palau, Helga Schmidt, que també cobra una pasta, podria seguir el mateix camí. No ho farà. I ningú li obligarà a fer-ho. Més complicat encara està reduir les despeses del monstre, una instal·lació per a cultura d'èlits (que s'ha de fer) però amb un embolcall caríssim. Això ja no té remei, perquè no hi haurà demolició.

Però tampoc voldria donar la sensació que estic apuntant cap a les despeses en cultura. De la mateixa forma que Patxi López i Núñez Feijoo apunten a l'aprimament de les administracions basca i gallega (de la seua fixació contra les respectives llengües ja en parlarem un altre dia), tothom sap que la Generalitat Valenciana és una màquina de generar ocupació inútil, de crear xarxes clientelars, de gastar diners en absurditats com Terra Mítica.

L'administració dels centenars d'assessors inútils, dels cotxes oficials de regidor de València en amunt, dels saraus, del luxe impúdic... Potser seria l'hora de les rebaixes de veritat: els guardians de la ortodòxia estatal apunten a la multiplicació d'administracions com un dels càncers de l'economia, trets en el cap de l'Espanya de les autonomies, i perdoneu. Ningú no parla de les diputacions provincials, instruments inútil, herència del franquisme creadora de cacics i monstres (no cal noms, veritat?), i autèntic INEM dels partits.

Si fóra veritat que arriben les rebaixes ja tindrien feina. Però tot es quedarà en un gest de Maazel. Induït o no. Misèria.

L'HORA DE PENSAR

Com qualsevol que té menuts a casa, i el que això implica de tindre segrestat una part de l’oci audiovisual en benefici d’espais infantils, prèviament seleccionats, això sí, en acabar el dia te n’adones que a l’hora de dormir, o de llevar-se del llit, en comptes de tindre al cap alguna melodia fillola dels teus gustos adults et persegueixen sense treva ni misericòrdia desenes de tonadetes per a infants. La darrera melodia no desitjada que m’està fent la ment com un pastís fa referència a un programa infantil on els personatges són una mena de detectius que, davant qualsevol problema, canten alegrement que és l’hora de pensar (en la solució) en comptes de rebolcar-se en la incertesa. Potser per això, se m’ocorre suggerir, en plena Fira del Llibre, un parell de lectures que, precisament, m’han fet reflexionar i pensar en una ona diferent a les habituals sobre problemàtiques els valencians tenim plantejades. Els llibres, de recent publicació, són Realisme i nació (Un assaig de filosofia impura), d’Antoni Defez (2009, 3i4), i El morfema ideològic (Onada edicions, 2008), de Josep Àngel Mas.

El volum de Defez aborda el tema de les nacionalitats, des d’una vessant filosòfica, per arribar a la conclusió que no és suficient definir una nació per la suma d’ítems més o menys essencialistes com la llengua i la cultura pròpia, la religió o un determinat RH; és precís sumar una massa crítica suficient per sostenir-la. La idea, ben armada teòricament, té conseqüències a casa nostra: segons això, el País Valencià, malgrat disposar d’una minoria conscienciada, no es pot considerar una nació pròpiament dita. A algú li semblarà una conclusió agosarada, però ens du a contemplar la realitat tal i com és i no com hauria d’haver estat, o com creguem alguns que hauria d’haver estat. Un motiu per a la reflexió.

El llibre de Mas, precisament, es mou en aquesta línea: com a treball de recerca filològica, amb derivacions socials, es preocupa en definir les coordenades de l’ús del valencià en compte de traçar una nova línia de combat lingüístic. La conclusió, també molt ben argumentada, és a grans trets, i perdoneu la síntesi excesiva, que els parlants escullen les seues variants lingüístiques en funció de paràmetres ideològics, una idea que de forma intuïtiva vagava en l’ambient però que Mas ordena i sistematitza de forma eficient i acurada tot i evitant caure en el parany de marcar què s’hauria d’haver fet, en temps pretèrit, per evitar una situació que, com a poc, sembla anòmala. El que em du a pensar que, a hores d’ara, sobren barricades i manquen instruments d’anàlisi per comprendre la nostra realitat. Perquè si no és així, mai no podrem aspirar a modificar-la.

(Publicat al setmanari El Punt, 26-04-09)

JURE QUE A AQUEST XIC NO EL CONEC...

Els primers comentaris dels lectors a propòsit d'Els Neons de Sodoma estan sent prou encoratjadors. Hi ha qui li agrada més Si no ho dic, rebente, qui troba a faltar un poc més de llenya al mono, com en l'anterior (la sinceritat sempre és d'agrair) però també reflexions elogioses sobre Els Neons a propòsit de l'humor, la creació de personatges, el final (això està bé, perquè quasi a ningú li agradava com acabava Si no ho dic..), etcètera. Clar que, de moment, parlem d'amics i coneguts. A la xarxa he trobat una crítica d'un blogger que jure per la pipa de William Faulkner que no conec de res, que m'ha deixat de pedra. El bloc: novelanegracatalana.blogspot.com/. I l'enllaç: novelanegracatalana.blogspot.com/2009/04/xavier-aliaga-els-neons-de-sodoma.html

SIGNATURES, PRESENTACIONS I ALTRES HISTÒRIES

Demà diumenge conclou la setmana gran, la primera i més intensa presa de contacte d'Els Neons de Sodoma amb els seus lectors: serà a la Fira del Llibre, on signarem exemplars a la caseta d'Els llibres de Sento, amic llibreter de Torrent, a partir de les 18,00 hores, compartint espai amb Salvador Company i el seu Silenci de plom. A la mateixa hora, malauradament, que un interessant debat al voltant de l'existència o no d'una nova generació de narradors (ja en parlarem), amb excel·lents escriptors com ara Francesc Bodí, Urbà Lozano i el lluent debutant Xavi Sarrià. Llàstima.

Abans, però, tinguérem les primeres presentacions. Dimecres a València, juntament amb la resta de novetats de 3i4. Bon ambient, prou gent i molts amics, sota els bons oficis de Joan Garí, que presentà la novel·la, a mode de provocació, quasi com l'arribada de l'apocalipsi sexual i mandarra. Que sí, però vaja, haguérem de fer algun matís. La gran triomfadora: Núria Cadenes, amb una posada en escena alterada i fresca que inicitava a la lectura del seu AZ.

Divendres de vesprada, Xàtiva, Lliberia la Costera. Partit a casa, amb el camp ple, i l'afició predisposada, victòria quasi segura. Entre d'altres coses, perquè presentava un monstre de l'escena, l'actor i poeta Elies Barberà, amic des de la infantesa. Estigué imperial i aconseguí que llibre i escriptor semblaren més interessants del que són. Vaig quedar més ample que un titot. I tot haguera estat redó si no s'hagués reproduït la pijtor situació possible en una signatura de llibres: l'oblit de noms d'alguns coneguts (les meues disculpes, de nou, Vicenta, Xavi i Jordi... els nervis i ser un puto desastre). Minuts de suor fred i ofegament.

Una mala estona de veritat compensada per la visió del semblant satisfet dels desconeguts, els amics, la família i els llibreters, Carles i Cristina, els quals no recordaven una presentació tan nombrosa a la llibreria des de la visita de Laura Gallego, la súper-vendes. Això està molt bé. Però millor si no aprofundim en les comparacions.

I per la nit a Genovés, al local de l'Associació 9 d'Octubre. Va fer la introducció l'amic Pepe Toni, qui va trobar un grapat de similituds entre el seu poble i el Vilaroglet versió Neons. Algunes eren certes. El millor argument possible per despertar l'interés entre l'audiència, comparativament més concorreguda que a Xàtiva (parlem d'un indret molt més menut). Després, Elies repetí actuació. I xarràrem i signàrem també un bon grapat de llibres. Una estona extremadament agradable. Ens anarem a casa cansats i contents. Com comentava Elies, de tornada, "sols per estes coses, paga la pena escriure". Çò mateix vaig pensar.

ELS NEONS JUGUEN A CASA

Divendres vinent, dia 24 d'abril, farem la presentació d'Els neons de Sodoma a Xàtiva,a la llibreria La Costera, a les 20,00 hores, cerimònia literaria que serà oficiada pel gran actor i poeta Elies Barberà, qui promet que no serà una presentació a l'ús. Després, copeta.

Però no serà l'única actuació a la nostra comarca: divendres mateix, a les 22,00 hores, farem una presentació a Genovés, organitzada per l'Associació Cultural 9 d'Octubre. Serà al Carrer Sant Isidre 12.

I també estem tancant un bolo a l'Alcúdia de Crespins, organitzat per Josep Manel, distingit seguidor d'aquest bloc.

ENTREVISTA D'EL TEMPS

Ací vos passe l'enllaç de l'entrevista conjunta www.eltemps.net/art2.php?sec_id=cult, una conversa gravada, més bé, que ens han fet a Núria Cadenes i a un servidor al setmanari El Temps a propòsit dels nostres nous llibres. Si algú té accés a la versió en paper, les fotos i les maniobres per dissimular la diferència d'alçada entre els dos són impagables.

THE CRYING LIGHT - Antony and The Johnsons

Antony Hegarty juga amb un avantatge: té una veu andrògina, poc usual, que el converteix en un artista únic, un músic de culte potencial. Però a una veu així cal buscar-li l'embolcall que li faça justícia. I'm a bird now (2005) el va donar a conèixer fins convertir-lo en un referent de la modernitat i, això és secundari, en una icona gai. Hi havia en això algun component d'esnobisme, però també una obra musical de gran emotivitat, d'esplèndides cançons de pop cameral, l'entorn, crec, on la seua veu troba un hàbitat propici.

D'aleshores ençà, Antony ha col·laborat amb nombrosos músics, com ara Björk, o les germanes de CocoRosie, però ha trigat en oferir un nou treball en solitari. L'esperat disc és The Crying Light (Rough Trade, 2009), i ací s'ha acabat ja el període d'observació i les sospites suspicaces: el disc és una enormitat, un prodigi de sensibilitat i habilitat per a les textures, per a una instrumentació elegant i justa, en els límits del jazz, que acarona les històries d'esperança, de solitud o de necessitats afectives, l'univers de l'autor.

Her eyes are underneath the ground, el tall inaugural, dóna la mesura del protagonisme del piano i la veu, d'un ambient a voltes ofegós que troba el contrapunt en l'intimisme positiu d'Epilepsy is dancing o en la vitalitat de Kiss my name. Alguns dels molts encerts de l'àlbum, com ara One dove, on el complement amb la veu trencadissa d'Antony és un saxofó majestuós.

Una primera part del disc suficientment gratificant. El millor, però, ve després: l'ambientació medievalista i la veu trobadoresca de The crying light, a l'estil dels exquisits Would-be-goods, o la tremenda Another world. "I need another place, I need another world, this ones realy go...", canta Antony com en un lament, abans d'abordar la més dramatitzada Daylight and the sun. Potser manquen uns anys per avaluar aquest disc amb propietat. De moment, però, ens sembla una obra mestra. Un treball imprescindible que vola més alt fins i tot que els precedents.

PRESENTACIÓ LLIBRES 3i4

El dia 22 a València, al Centre Octubre de Cultura Contemporània, es presenten les novetats de 3i4 i, entre elles Els Neons de Sodoma i la resta d'obres guanyadores dels premis Octubre 2008. Si algú està per allà i vol acostar-s'hi serà rebut amb els braços oberts.

RECITACIÓ DE JAUME PONS

Avui us convide a veure al gran Jaume Pons, jove poeta mallorquí, en plena acció d'una de les seues potentíssimes recitacions. El fragment correspon a una actuació a L'Horiginal de Barcelona.

MAD MEN

Deia el gran Rafael Azcona, en alguna entrevista poc abans de morir, que el guió havia de passar desapercebut en l’engranatge d’una pel•lícula. Passa això amb els bons guions, quan l’escriptura és una peça més d’un trencaclosques ben resolt. I també amb els guions dolents que fan davallar miserablement les pel•lícules. Hi ha casos, tanmateix, on la qualitat del text és tan evident que la mà de l’escriptor salta de la pantalla i se’ns incorpora a la ment com l’embrió d’un alien s’apega als rostres de les víctimes. No per l’esforç de l’escriptor de reivindicar-se a través de diàlegs postissos o artificiosos, sinó per haver aconseguit la difícil naturalitat, la costosa versemblança narrativa. Per ací, em pense, anaven els trets de l’argumentació d’Azcona.

La darrera ocasió en què el text d’una pel•lícula, en aquest cas d’una sèrie de televisió, m’ha fet gaudir com un porquet en un fangal ha estat amb la segona temporada de Mad Men, el premiadíssim serial de la factoria del productor i guionista Matthew Weiner, el responsable d’una altra producció de culte, Los Soprano. Si parle de Mad Men és perquè estic convençut que aquesta obra mestra ha passat desapercebuda per la seua emissió al canal de pagament Digital +. La història d’una agència de publicitat de Nova York als anys seixanta se sosté no sols pel treball d’escriptura: hi ha una ambientació supèrbia, que es pot aconseguir amb diners, un treball d’interpretació excel•lent, i això ja més difícil, i una direcció molt hàbil. Un mecanisme de rellotgeria per presentar-nos el perfil més agre dels executius d’èxit, els seus dubtes i misèries, o les seues adiccions, l’alineació de la dona de classe alta, condemnada i avorrida a les tasques de la llar, i la misogínia cap a les femelles del lloc de treball, normalment secretàries disposades a no menysprear l’atractiu físic per escalar laboralment. La cara oculta del american way of life de la dècada dels seixanta, esbossat a pel•lícules com Las Horas. La definició i posada en escena dels conflictes és notable, però també la creació de personatges, partint del protagonista, el suposament gèlid i infalible Don Draper (un esplèndid Jon Ham), qui se’ns va humanitzant a poc a poc.

Ho deixe ací. La sèrie és superlativa per tot això però gràcies a la base d’un treball de guió mil•limètric, rigorós en la definició i acotació dels conflictes, al seu desenvolupament, i a uns diàlegs on es diu més del que sembla, on les emocions s’oculten, no es palesen teatralment, on el caràcter dels personatges es defineix a través de pinzellades imperceptibles. Estic segur que a Azcona també li agradaria. Atents a possibles reposicions.
(Publicat al setmanari El Punt,12-04-09)

LA SÍNDROME DE LA URBANALITZACIÓ

De vegades manca que algú amb la capacitat intel·lectual i el instruments adients explore determinades situacions que s'intueixen però que ningú no s'ha parat a explicar encara. Amb el tema de les perverses conseqüències de la mundialització en l'urbanisme, en la tipologia de les ciutats, passa alguna cosa semblant. El primer en posar un poc d'ordre, tipificació i termininologia en l'assumpte ha estat un professor de la Universitat Autònom de Barcelona, Francesc Muñoz, amb el seu llibre Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales (Gili Gaya, 2008).

En ell, Muñoz en parla dels fronts marítims o dels centres de negocis que són iguals a tot arreu, de la remodelació dels centres històrics segons els cànons que el turista hi espera trobar, de les inquietants i clòniques urbanitzacions en filera... Fenomens, tots, que despersonalitzen les ciutats i les deixen sense els seus trets d'identitat. Curiosament, com s'explica al llibre, molts d'aquests procesos tenen lloc en la carrera desesperada de les ciutats per potenciar la seua marca, però com que hi adapten models d'uns altres llocs, en una mena de copy-page global, els espais generats acaben per ser banals. D'ací el brillant i explicatiu concepte d'urbanalització.

Muñoz aporta la tesi però, a més, exemplifica l'alternativa: aquelles ciutats que potencien els seus trets i les seues característiques específiques seran més atractives i es constituiran en pols d'atracció més efectius. Una crida d'atenció potent i necessària sobre la deriva urbanística global, il·lustrada amb exemples d'espais a Barcelona, Londres, Buenos Aires i Berlin, però extensibles a ciutats i situacions ben properes.

L'AZ DE NÚRIA CADENES

Ahir em va telefonar Núria Cadenes , redactora de cultura d'El Temps, amb una proposta suposadament "estrambòtica" a propòsit de l'eixida al mateix temps a l'editorial 3i4 d' Els Neons de Sodoma i del seu recull de contes AZ, guanyador del premi Ciutat d'Elx de narrativa. Una entrevista per al setmanari a duo: jo a ella i ella a mi. Però per raons de tancament, s'havia de fer hui i, lògicament, m'havia de llegir AZ a corre-cuita i preparar l'entrevista. Accepte, per descomptat. Entre avançar la feina que havia de fer el dia següent, l'hora del bany de Dídac, preparar el sopar i deixar-me caure, li faig una llegida d'urgència, més bé d'emergència, al llibre de Núria.

Tot i que la lectura no es fa en les condicions físiques i psicològiques més adients, AZ m'enganxa. M'identifique amb la forma de contar, amb la temàtica. La Núria més càustica s'imposa a la Núria més reivindicativa i composa vint-i-sis narracions breus, algunes molt breus, on es barregen, segons les necessitats, el realisme màgic, el costumisme o l'humor negre, amb algunes dosis colpidores de gamberrisme pur i dur que no desvetllaré. Una galeria de personatges fascinant on no manca alguna referència identificable i esborranys de possibles grans novel·les.

Parlem de tot això, però en compte de dues entrevistes successives fem una xerrada. La conversa és enriquidora i agradable. I totsdos descobrim que, a més d'haver nascut el mateix any, tenim afinitats en la forma de fer literatura, en els referents. No manca la sessió de fotos conjunta on jo tinc totes les de perdre: Núria és alta i afavorida i jo sóc un creuament entre Àlvaro Vitali i Emili Piera sols que sense arracada ni entrades. La vida és així. A Núria la deixe escrivint. Li dec una lectura amb més sossec del seu llibre. I aleshores llegireu ací mateix una ressenya com cal.

L'INSTITUT DE RAIMON

Tots els actes d’homenatge tenen una càrrega emotiva. Però hi ha homenatges amb tentacles insondables. Va ser el cas del reconeixement que l’institut Josep de Ribera de Xàtiva, li va fer a Raimon, el seu ex alumne més notable, sense dubte, en el marc del 75 aniversari del centre. Raimon va tornar al lloc on començaren a forjar-se les seues inquietuds, la seua pulsió per la música, la seua rebel•lia contra un règim que segellava les vies d’expressió i de creació. De tot allò se’n parlà. Però el més significatiu va ser el contacte amb els actuals alumnes. Entre Raimon i la jovenalla de primer de batxillerat que el va escoltar hi ha un abisme de vivències, una franja invisible, però tangible, entre aquells que creixeren sota la dictadura i unes generacions que no tenen, ni de lluny, aqueix tipus de referents.
Allò emocionant, però, és que, durant una estona, un grapat de criatures preguntaven amb ànsia amb un dels protagonistes d’aquells anys, a un destacat membre de la resistència i de l’afany de llibertats, per qüestions com ara la censura, la por, la repressió, les dificultats per a la creació... Ho feien de forma insistent, com si foren incapaços de processar en les seues ments que, durant un temps, no es podia cantar o escriure allò que es volia. No donaven crèdit. I preguntaven. I tornaven a preguntar. I ho feien amb respecte i consideració, posant en qüestió els prejudicis adults i el menysteniment cap a les presents generacions. De tal forma que l’abisme es convertí en fina escletxa: entre el jove auditori i l’artista es va crear un clima de complicitat. Raimon els hi va donar el braç i ells, amb la inconsciència dels setze anys, s’hi permeteren fins i tot entrar en el terrenys de la intimitat més rabiosa sense que l’artista se sentira envaït.
Va ser un exercici de sincer homenatge a un artista amb una trajectòria supèrbia, amb pocs matisos. De professors emocionats però també d’alumnes amb el descobriment escrit en el rostre. Però també un exercici de memòria, de compartir amb aquells que no ho podérem viure les esperances i les hipoteques dels anys negres. A aquella jovenalla, a la gran majoria, com a poc, ja no els hi podran vendre cap cabra avariada: contemplaran el franquisme, almenys alguns dels seus aspectes, com el que va ser. S’entén que els conservadors no vulguen que se’n parle. Remou les entranyes, tanmateix, pensar que alguns pretesos progressistes també posen pals a les rodes sota el pretext dels consensos, de la transició i la convivència. Babaus útils o malintencionats. Calen més moments emotius i encoratjadors com el viscut aquesta setmana a Xàtiva. Foto: Perales Iborra.
(Publicat al setmanari EL PUNT, 05-04-09)

ELS NEONS DE SODOMA AVANÇAMENT EDITORIAL

Edicions 3i4 publica aquest llibre guardonat amb el Premi Octubre Andromina de Narrativa
A 'Els neons de Sodoma' (3i4) es parodien les novel·les esotèriques i també es mostra una realitat rural del País Valencià en decadència. Tot comença amb un misteri: la imatge de Sant Roc desapareix de l’església del poble. Aquest fet produeix un daltabaix al poble: és el detonant perquè els ciutadans de Vila-roglet, on s'ambienta la novel·la, s'enfrontin amb els fantasmes del present i del passat. També hauran d'afrontar les seves pors personatges com el cínic inspector encarregat del cas, una deprimida periodista que cobreix la informació o el vell rector amb problemes d'agnosticisme. Llegir ací l'inici: www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/neons.pdf

"ELS NEONS DE SODOMA" JA TREU EL CABET

Per fi, Els neons de Sodoma ja treu el cabet, ja té dents i comença a caminar. Ja té forma, portada, dedicatòria, text, i diuen que en uns dies estarà a les llibreries. A algunes llibreries, m'imagine. I ja no hi ha marxa enrere. Ja no queden galerades ni correccions que fer-ne. El llibre ja no és del seu autor, és de vosaltres, els potencials hipotètics lectors. No amague que una funció d'aquest bloc era tindre contacte directe, saber les formes en què heu fet vostra la lectura, heu gaudit, us heu emprenyat, o us han donat ganes de tornar a la llibreria demanant la devolució dels diners. La qüestió és aprendre. Ara no hi ha una novel·la, sinó tantes lectures com li féu, tantes opinions i parers. Una història que anirem contant.