dilluns, 18 de maig de 2015

LA MEUA CIUTAT



Quan vaig arribar a Xàtiva, el 1977, el barri Nord-Oest, que segurament no es deia així, no estava asfaltat. I des de ma casa, en un cinquè pis d'un edifici a uns metres de Vila Cantó, es veia el Castell, encara sense il·luminar. No tenia coneixença prèvia de la ciutat. Mon pare havia nascut i crescut a un poble de l'Horta Nord. Ma mare, a un poble de La Manxa. I la meua germana Raquel i jo, a Madrid, en un barri treballador, quasi als afores, des d'on era visible la serra. Canviàrem la vista de les neus llunyanes a l'hivern pels pins de la Creueta. Racons nous. De la Gran Vía a l'Albereda. De La Vaguada, un immens solar per passejar i jugar, fins que fou ocupat per un gran centre comercial, als camps de futbol de terra propers a les finques d'El Retorno. Dels edificis despersonalitzats al barri de Sant Feliu i el Raval.

Ciutats ben diferents. Al Madrid de la meua infantesa hi havia veïnes amb la fotografia de Franco al saló. Un porter, "el señor Nico", amb molta mala llet. I un col·legi bastant autoritari.     Poc temps per copsar l'essència. El suficient per adonar-se'n d'haver arribat, en el viatge des de ponent a llevant, a un lloc amb personalitat pròpia, amb una llengua que molts pares no volien parlar als seus fills però que persistia amb tossudesa. Que tenia un cantant que ja no vivia allí però que havia atrapat, com un follet, en una vella cassette. Gràcies a Raimon vaig saber que la nostra societat venia d'un silenci, que havia oblidat els seus orígens i que en ella regnava el consum i el culte als diners. L'amo i la pedra. Lluites de lledons i un col·legi a tocar de la natura. Al poc de temps, la gran ciutat era ja un record llunyà que no movia ni un bri de nostàlgia. Si de cas, algun lleu sospir per una veïna nicaragüenca que vivia enfront. Li deien Sandra.

La infantesa fou tot això. I la falla Sant Jaume. I els juniors Llum i Sal de l'església de la Mercè. I el Gran Teatre, el Cinema Avenida, les pipes de gira-sol en un banquet, els recreatius, les partides de xapes, burro va i les fogueres de barri fetes de rebutjos. Apague els ulls, imaginàriament. I faig un salt en el temps. Contemple la ciutat on em vaig criar. Que em va fer feliç i em va emprenyar. Que em va fer créixer, professionalment, i em va fer fugir. La ciutat que m'atrau i m'espanta, segons èpoques. La meua ciutat, passe el que passe. Un d'aquells dies, de molts, que done gràcies als meus pares per haver-la escollit per viure.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 16-02-05)

dilluns, 4 de maig de 2015

PUTREFACCIÓ

Foto: Carles Francesc/El País
Hi ha persones que han tardat anys en assumir que el càncer de la corrupció portava anys estenent-se. Potser era perquè l'economia anava bé, o li anava bé a molta gent. O perquè és més còmode fer com si això no ens afectara. Hi ha, fins i tot, qui admetia obertament que la diferència entre un corrupte i un no corrupte era la posició de joc. Una visió cínica. El ben cert és que el País Valencià pud des dels anys llunyans de Terra Mítica i el contracte amb Julio Iglesias de l'IVEX. Temes que sols interessaven als no votants del PP. I no a tots. Després, ha anat surant la corrupció municipal i allò tranquil·litzador era pensar que tots els partits estaven involucrats, la qual cosa elimina els matisos i les magnituds.

Amb la crisi econòmica, la percepció ha canviat. Perquè amb les butxaques buides la vida es mira d'una altra manera. I el saqueig a què s'estava sotmet l'administració clama al cel quan es retallen serveis bàsics. El pacte implícit es trenca. Personalment, però, quan ha arribat l'esclat definitiu, la meua capacitat d'indignació havia tocat sostre, d'alguna manera. Com ara la capacitat de sorpresa. Als periodistes ens arriben corrents subterranis, remors, informacions sense contrastar, impressions. Quan esclatà el cas Noos, per posar un exemple, vaig recordar que un parell de persones de diferents àmbits m'havien advertit que Undargarín tenia la cara de ferro, que això acabaria malament. De Gürtel podria dir el mateix. O de les caixes d'estalvi. Intueixes la magnitud del desastre, el saqueig. Fins que un dia emergeixen els papers que confirmen les sospites. T'entristeix però no t'indigna. Ja estaves indignat, prèviament.

I quan creus que ja estàs vacunat, sorgeix un cas de corrupció al costat de casa, com qui diu. Esperaves que algun dia sorgira alguna cosa, però el grau de putrefacció, la proximitat de la pudor -sobretot la proximitat- provoca sensacions noves, percepcions inèdites. Quan veus que la teua ciutat és epicentre d'una trama corrupta, formada per persones que coneixes de ben a prop, les defenses que has anat creant deixen de ser efectives. És com començar de nou. T'envaeix la impotència i la indignació. El fàstic. I penses què més ha de passar perquè els teus veïns desperten i prenguen consciència. Prompte sabrem si el despertador ha sonat.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 02-05-2015)

dijous, 23 d’abril de 2015

'EL RETORN DE L'HONGARÈS', D'ANNA MONER, A XÀTIVA


S'ha fet esperar però, per fi, tenim l'esperada segona novel·la d'Anna Moner, El retorn de l'Hongarès (Edicions Bromera), una obra que aprofundeix en les capacitats demostrades en la precedent Les mans de la deixebla, publicada en la mateixa editorial. D'aquesta nova novel·la, publicàvem fa poc una complida ressenya al digital Núvol

I aquest dissabte, dia 25 d'abril, a la Llibreria la Costera de Xàtiva, a partir de les 19,30 hores, tindrem el plaer de presentar el llibre amb la presència de l'autora. No cal dir que sereu benvinguts i que farem per passar una estona ben agradosa parlant d'un llibre que fou premi Alfons el Magnànim i que hauríeu de llegir.

dilluns, 20 d’abril de 2015

XÀTIVA, ALS PAPERS

A l'esquerra, Marcos Benavent. Parra, Betoret i Rus. Els temps feliços (?)
Als inicis del russisme es feia valdre la tesi que el tarannà volcànic i expansiu de l'alcalde -deixem-ho així- era un valor per a Xàtiva en tant que permetia que la ciutat tornés a estar de moda. Si parlen d'Alfonso Rus, parlen de la ciutat. I això, intrínsecament, era bo. Qui signa aquestes ratlles ha dedicat uns quants articles al llarg del temps a denunciar aquesta actitud i a deixar palés que, tot just, l'efecte és el contrari.

La identificació de Xàtiva amb Rus ha esdevingut un forat negre, un marcador indesitjable. No sols per a la gent progressista del País Valencià, sinó també per a persones de tot tipus que no s'identifiquen amb el discurs barroer, simplista, simplificador, demagògic i populista, en la pitjor de les accepcions, de l'alcalde. Com a últim bastió de defensa, alguna gent de dretes que no era de la ciutat m'argumentava que Rus tenia prestigi com a bon gestor, que la manera de dur l'Ajuntament de la ciutat i la Diputació era modèlica. Les factures als calaixos acabaren amb el mite del "gran gestor" econòmic. El desfasament en obres com el CCX, la Ciutat de l'Esport o la Plaça de Bous polvoritzen la imatge d'una administració sensata de la ciutat. A l'hora de vendre fum, esdeveniments d'usar i tirar, el PP s'ha mostrat eficient. En la gestió de llarg recorregut, no.

Rebatut això, els fidels insistien en la "magnífica gestió" econòmica de la Diputació de València. Evidentment, una diputació no té les obligacions econòmiques i les hipoteques d'un ajuntament o de la mateixa Generalitat. Sent benèvols, es podia concedir el benefici del dubte. Però l'encanteri, com tota la resta d'encanteris, s'ha fet miques. Els darrers mesos, el goteig d'informació sobre possibles casos de corrupció relacionats amb Diputació ha estat continu. Fa uns dies, Rus i els seus tractaven d'atribuir tot el frau en l'empresa de l'ens provincial, Imelsa, al seu responsable, el xativí Marcos Benavant. Passa que els mecanismes de la política rarament funcionen així i tot apunta a què la cúpula coneixia les maniobres en l'obscuritat. Ahir, es feia públic un possible cas corrupció pels contractes en carreteres de la Diputació. La diputada d'Esquerra Unida Rosa Pérez avançava que això sols era la punta de l'iceberg...

Rus i, per extensió, Xàtiva, als papers. El PP ho ha aconseguit.
(Publicat al diari Levante-EMV, 18-04-2015)

dilluns, 30 de març de 2015

L'ENQUESTA

Institut Josep de Ribera: Foto: Portal de Xàtiva

Des dels món del periodisme sovint ens queixem de la manca de cultura política de la nostra societat, de l'escassa implicació, sobretot dels joves, amb els assumptes públics. Això és una constant històrica. Però el descrèdit -ben guanyat- de la política, la separació de la societat, ha tingut curiosament l'efecte d'una certa repolitització, tot i que siga per cansament, per les ganes de canviar les coses. La política, al centre del tauler. I això interessa tothom. O hauria d'interessar tothom, sobretot als futurs votants.


Aquesta setmana coneixíem una molt curiosa iniciativa pedagògica de l'IES Josep de Ribera, la confecció d'una enquesta a càrrec d'alumnes de batxillerat sota la supervisió de tres professors del departament de geografia i història. El que més crida l'atenció és la seriositat i abast del treball: 400 persones enquestades (403, per ser més precisos) per a una població de quasi 30.000 habitants és un mostreig molt més ampli del que solen emprar algunes enquestes que es veuen publicades als mitjans de comunicació.

I més enllà dels resultats electorals que es desprenen, la intenció de vot enregistrada segons les zones de la ciutat, el detall amb el qual es parla de les expectatives de vot i de variables com ara simpatia política, recordatori de vot, auto-posicionament ideològic o el percentatge d'indecisos -molt alt, un 34%, la qual cosa els fa introduir matisos en l'informe de les dades-, mostre la intenció de fer un treball rigorós. Així mateix, s'ha de destacar que l'enquesta no sols atén a qüestions com ara la intenció de vot, sinó que, en una línia també rigorosa, analitza també la valoració que en fan els ciutadans de la situació de la seua ciutat i de la gestió del govern.

Atés el resultat que dóna l'enquesta, que no anem a comentar, alguns partits han criticat el treball i han acusat els promotors de manipular els alumnes. Però em conten que alguns d'aquells alumnes confessen que, abans del treball, apenes coneixien la majoria dels actors que es presentaven a les eleccions. Potser tampoc no havien reflexionat sobre la importància d'unes eleccions locals. El debat de sempre: la política ho impregna tot però que en alguns àmbits se'n parle està molt mal vist. Sobretot per aquells que governen. Vostès mateixos.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 28-03-2015)