dilluns, 20 octubre de 2014

MAYUBA


Sempre m’han generat dubtes les visites a casa nostra de xiquets sahrauís organitzades amb la millor voluntat del món per les associacions d’amistat amb aquell poble, víctima perenne d’un conflicte amb Marroc petrificat pels interessos de les grans potències i per la irrellevància espanyola. No em fan dubtar els viatges en sí, on els menuts almenys poden gaudir d’uns dies en un entorn agradable, amb bona alimentació i tot allò que necessiten i una mica més. Moment, a més, de resoldre problemes de salut. Ben mirat, allò que se’n duen. Però em fa dubtar precisament la tornada, el destí incert als campaments de refugiats d’Algèria. A una realitat dolorosa i sense futur després de tastar un petit tros de cel.

Mayuba va vindre al Genovés, als anys 90, en un d’aquells programes de vacances. I es que va quedar: amb el consentiment dels seus pares biològics, va ser adoptada per una família local. No tindria que tornar als camps de Tinduf més que de visita. La jove va estudiar una carrera, filologia àrab. I, amb 23 anys, com tants altres joves, hagué de marxar per treballar, a Londres. Un futur incert però veritablement més esperançador que el que haguera tingut a Algèria, entre els pàries (uns de tants) del planeta. La resta de la història és coneguda: Mayuba fou reclamada pels seus pares biològics, amb l’excusa de la propera mort d’una àvia. Ara, roman retinguda per la família sahrauí, amb el suport del Front Polisari, generant un enorme drama humà i un conflicte diplomàtic de primer ordre. Diuen que per raons religioses. Potser. En tot cas, un pas en fals, un colp a la imatge d’una causa amb defensors entre nosaltres.

M’acut la imatge d’una xiqueta sahrauí acollida per uns familiars. Era una nena d’una bellesa feridora. Ara deu ser tota una dona. Em pregunte què en deu pensar de la situació de Mayuba. De la lluita estèril del seu poble. De tot plegat. D’un dolor individual parit d’una ferida col·lectiva. Drama sobre drama. Perquè la decisió dels pares biològics de Mayuba de deixar marxar la filla per donar-li un futur degué ser duríssima. Però fer marxa enrere, a meitat del camí, quan Mayuba ja és adulta, retenint-la contra la seua voluntat, és inacceptable. I posa en perill les últimes engrunes de solidaritat.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV)

dimecres, 15 octubre de 2014

'LA MIRADA DEL COCODRIL', DE JULI ALANDES, A XÀTIVA

lilaluchs Photography
A mig camí entre la novel·la negra i les històries d'espies i mercenaris en indrets exòtics, ens arriba la darrera obra de Juli Alandes, l'escriptor de Castelló de la Ribera, La mirada del cocodril, publicada dintre de la col·lecció Crims.cat de l'editorial Alrevés i que el proper divendres dia 17 d'octubre tindrem el gust de presentar a la Llibreria La Costera (20,00 hores).


En la línia dels actes conjunts que ja hem fet, ens comprometem a fer una presentació anàrquica i divertida. La novel·la, que es llegeix en un sospir, i la seua deliciosa heterodòxia ho mereixen. Alandes en estat químicament pur, que ja és. Ací us posem l'enllaç d'una entrevista que li férem per a EL TEMPS, perquè aneu fent boca. Si veniu, sereu ben rebuts.

HEROIS DEL CÒMIC PER A ADULTS


Aquesta setmana publiquem un reportatge sobre els temps heroïcs del còmic per a adults, la trajectòria en els anys 80 i 90 com a editors de Josep Toutain i Josep Maria Berenguer, promotors de capçaleres mítiques per a un parell de generacions com ara 1984 i El Víbora. Ací mateix teniu l'enllaç.

dimarts, 14 octubre de 2014

GERMÀ AIRE: PERDUTS EN L'ESPAI INTERIOR



En la secció músical d'EL TEMPS reparàvem fa unes setmanes en el debut dels inclassificables Germà aire, Ball del cel (Famèlic, 2014). Ací teniu l'enllaç amb la ressenya. I baix, un tast.

dilluns, 13 octubre de 2014

CARTA A FELIP VI



Vaja per davant, Majestat, que no tinc cap tipus d’animadversió personal envers vostè, la qual cosa no puc dir de són pare, el rei anterior. Ja no li dic res si parlem del seu parent llunyà, Felip V. També l’he de felicitar per la rapidesa en contestar, a través d’un portaveu, la invitació d’un grup polític valencià –molt minoritari, s’ha de dir– que el convidava a vindre al País Valencià, jurar els Furs, i passar per Xàtiva, la meua ciutat, per fer un acte de desgreuge per les atrocitats comeses pel seu antecessor, abans esmentat.

També m’ha sorprès agradosament que el seu portaveu haja reconegut que l’abolició dels Furs, el 1707, va suposar la liquidació de l’autogovern valencià. Bé, no diu això, però estic segur que ens entenem. Més dubtós és que amb l’Estat de les autonomies i el procés constitucional tot això s’haja corregit, com suggereix la Casa Reial. En part, sí. Formalment. En la pràctica, tanmateix, aquest ha estat un país molt sotmés a interessos exògens, més concretament als del conjunt de l’Estat i, sobretot, del seu centre polític econòmic. Una submissió que ens ha eixit ben cara i que, malauradament, ha tingut a la pròpia classe dirigent indígena com a còmplice i, moltes vegades, com a actora activa i genuflexa. En sóc conscient que d’això vostè no en sap massa, ni forma part del seu exigu negociat. Si fórem Catalunya i País Basc seria una altra cosa. Però no. De València supose que el que més li interessa és el cas Undargarín.

En realitat, aquesta carta pública és per agrair-li que no vinga. Perquè ja no afegeix res, ja no toca. L’arquitectura de l’Estat, incloent el càrrec que acaba d’heretar, està en la base de la crisi institucional, de l’estat dels privilegis. Cal replantejar-ho tot, amb Catalunya dins i sense. I, no s’ofenga, en el resset la monarquia és una de les institucions prescindibles. Jurar els Furs tindria sentit en un altre moment, no ara. I per acabar, baixet, així entre nosaltres, li diré una altra cosa: agraïsc la negativa per un altre motiu. Fa molt de temps, el nostre alcalde estava disposat a canviar dignitat per visita turística. O disculpes per capgirar el quadre del seu avantpassat, supose que aquesta història sí la coneixerà. Millor evitar les temptacions. Salut! (Que la República ja vindrà si vol).

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 11-10-2014)