dilluns, 18 d’abril de 2016

LA REPÚBLICA NO ÉS ETA


Li pese a qui li pese, la recuperació de la memòria històrica no és un exercici nostàlgic, sinó una qüestió de necessitat i higiene democràtica. Fruit del silenci i la impunitat decretat per la Transició sobre segons quines coses, les noves generacions no tenen ni idea de qui era el general Franco ni del que representava. No pocs dels nostres joves pensen que va ser un president que guanyà unes eleccions i que està envoltat d'unes vagues connotacions negatives, no saben exactament per què. Desconeixen que hi havia un govern legítim, escollit a través de les urnes, que fou enderrocat per la força de les armes per una dreta que no volia esperar a les següents eleccions. Fou un colp d'Estat. Un alçament militar.

Quan alguns ajuntaments, com ara el de Xàtiva, exhibeixen simbòlicament una senyera tricolor, el 14 d'abril, estan fent un exercici de memòria històrica. Un recordatori i, al mateix temps, una reivindicació de la legitimitat democràtica. I quan el delegat del govern insta a retirar les banderes republicanes acusant als consistoris que les penjaven de "provocació", "sectarisme" o d'estar atiant la confrontació, s'està arrogant, de manera inconscient, o no, el paper d'hereu del franquisme, de preservador del silenci espès i boirós que s'ha volgut bolcar sobre l'alçament, Franco i la posterior dictadora construïda sobre la por i la repressió. 

La II República, amb totes les seues mancances i el bagatge d'enfrontaments interns entre l'esquerra, fou un període democràtic, emanat de la voluntat popular, que representà avanços importants en matèria educativa i de drets. I les barbaritats comeses en la guerra per uns i altres no invaliden aquest fet. Per una anomalia inèdita en un país democràtic, es vol amagar una part del passat perquè a alguns no els va bé. Els mateixos que mantenien els honors a Franco i que ens deixaren ofegats de corrupció, sectarisme i hipoteques terribles. Però per molt que s'empenyen, amb el seu discurs retorçut i indecent, la República no és ETA, quelcom de vergonyós i repugnant que cal oblidar i vèncer i traure de les places i carrers. Ni es pot igualar de cap manera al Franquisme.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 16-04-2016)

dilluns, 7 de març de 2016

GEGANTS DE GEL XATIVINS

L'Illa de Xàtiva
La recent lectura d’una estupenda novel·la de Joan Benesiu, Gegants de gel (Periscopi, 2015), m’ha fet retrobar-me amb una anècdota històrica de la nostra ciutat, el fet que Xàtiva haguera donat nom durant molt de temps a la Terra de foc. Benesiu conta la història d’un grapat de personatges que, per diverses circumstàncies, acaben tot just en els confins del món, en un territori que, temps ençà, portava el nom de Xàtiva gràcies al cosmògraf xativí Diego Ramírez de Arellano. El mariner, recordat amb un carrer de la capital de la Costera, formava part d’una expedició entre 1618 i 1619 patrocinada per Felip III amb l’encàrrec de trobar un pas entre el Pacífic i l’Atlàntic al sud de l’estret de Magallanes. 

Ramírez cartografià la zona i la batejà en honor a la seua ciutat. Més d’un segle més tard, l’inefable Felip V, no content amb haver arrasat la ciutat a sang i foc, féu esborrar aquella denominació, associada a un poble que li havia estat rebel. Cap al 2009 es recuperà un manuscrit de Ramírez que posà de nou en òrbita aquesta història. I l’illa de Xàtiva també batejava un documental sobre les comarques centrals realitzat per Rafel Carril i estrenat l’any 2010.

Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis (Beneixama, 1971), ja havia guanyat el premi ciutat de Xàtiva amb la seua primera obra narrativa. I en Gegants de gel conta aquella anècdota, que li arriba via Toni Cucarella. Curiosament, la novel·la nasqué amb el títol Els passejants de l’Illa de Xàtiva, però passà injustament desapercebuda. Fins que l’escriptor Manuel Baixauli la reivindicà públicament i es tornà a reeditar (magníficament) amb un altre títol. Els xativins podríem pensar que no tenim sort, perquè el llibre ha esdevingut un d’aquells miraculosos èxits de crítica i públic, un exemple de literatura de qualitat (molta, de veritat) però que també ha obtingut el favor dels lectors, fonamentalment a Catalunya. Sent honestos, però, aquest segon títol resulta molt més ajustat i poètic. Més suggeridor. La vida és així. Valguen en tot cas aquestes ratlles com a (honesta) incitació a la lectura de Gegants de gel.


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 05-03-2016)

dimarts, 23 de febrer de 2016

GOVERNAR LA JUNGLA


Tot i ser una mica allargassada, per dimensions, Xàtiva hauria de ser una ciutat relativament fàcil de regir pel que fa al trànsit rodat. No és així perquè la cultura de l'automòbil està tan estesa que és ja molt difícil de reconduir. Fins i tot per a trajectes objectivament curts, la gent prefereix estressar-se buscant aparcament. Uns hàbits que fan fins i tot de Xàtiva una jungla d'asfalt, un maldecap per als governants. Però tot just les ciutats que són capaces d'introduir nous hàbits de mobilitat destaquen entre la resta per la seua habitabilitat i atractiu. Una operació que requereix tenir clares les prioritats i els interessos que hi ha joc.

La perversió d'un sistema com l'ORA és que, sobre el paper, la seua és una funció de facilitar l'accés a les zones comercials. Però en ser un servei privatitzat entra en joc un interès que no té a veure amb el dels comerciants, els clients, els residents o els usuaris de l'automòbil. Perquè una empresa gestione l'ORA se li han de garantir uns marges de beneficis, la qual cosa explica que les ratlles blaves acaben estenent-se més enllà de les zones comercials. Les necessitats de la ciutat acaben sent un negoci.

Les noves mesures impulsades pel regidor de mobilitat, Miquel Lorente, són benintencionades i van en la bona direcció. Fer gratuït l'aparcament els dissabtes de vesprada és una bona notícia per al comerç. I si en un futur l'ajuntament és capaç de redactar un nou plec de condicions que elimine zona blava en nuclis bàsicament residencials, també s'estarà actuant en benefici de la ciutadania. Però la contradicció continuarà latent mentre l'ORA continue dependent de la gestió (i els beneficis) de les empreses. I això va per a llarg perquè els recursos dels ajuntaments no permeten incorporar nous treballadors municipals o donar serveis deficitaris. En algun moment, tanmateix, els governs progressistes hauran de combatre el mantra que les privatitzacions de serveis beneficien els ciutadans. Depén. Moltes ciutats estan demostrant ja que l'aigua és un recurs que s'encareix en mans de les empreses. Però, per tornar al principi, en temes de mobilitat hi ha un marge de millora que és cosa dels ciutadans. Si no renuncien al cotxe per anar a la cantonada, no podrem exigir un trànsit i una ciutat habitables. Amb ORA privada, pública o gestionada pels 4 Fantàstics

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 20-02-2016)

divendres, 19 de febrer de 2016

LA 'LECTURA OBLIGATÒRIA' DE CARLES DURÀ

Carles Durà fotografiat per Pau Durà.
La portada de la primera novel·la de Carles Durà, Lectura obligatòria (Tabarca, 2015), pot generar un cert engany: presentada en una col·lecció juvenil, amb una portada atractiva però que remet als llibres d'institut, en un sentit ampli, el llibre no sols és per a joves. Més que això, és una història que s'adreça a tot tipus de lector. I és una novel·la amb personatges i ambientació en un institut, però no és una novel·la d'institut. I és una història que comença amb les trampes de les xarxes socials (una fotografia íntima penjada a la xarxa), la qual cosa et fa pensar que abordarà alguna d'aquelles qüestions conjunturals que tant apareixen en el gènere, però, en realitat, va més enllà de les històries (si són d'amor, millor) encaixades amb fòrceps en alguna temàtica social.

Durà, que prèviament havia publicat poesia, és professor de llengua i literatura. I ha estat un docent que s'ha preocupat de la mena de lectures que arribaven als alumnes, que ha reflexionat sobre la possibilitat de canviar una mica les inèrcies, tractar als joves com a persones amb intel·ligència i capacitat lectora, no com a ramat que cal donar de pasturar en un prat especial. Aquesta novel·la també serveix per continuar el debat al voltant d'aquesta qüestió de la iniciació a la lectura i les lectures obligatòries dels centres educatius. Perquè, literàriament, tracta d'anar més enllà, intenta posar capes. Salvador Company ho explica magníficament en aquesta ressenya del digital Núvol.



De Lectura obligatòria, de la seua història i de tot el que suggereix la novel·la, us parlarem en la presentació oficial que tindrà lloc a la Llibreria Tres i Quatre (Centre Octubre de Cultura Contemporània, Carrer Sant Ferran 12), el proper dimarts 23 de març, a les 19,00 hores. Us esperem.

dilluns, 8 de febrer de 2016

XÀTIVA, EN MODE FUTUR

Foto: Prats i Camps

Si alguna cosa es pot extraure en positiu d'aquests terribles dies en què Xàtiva s'ha convertit en epicentre informatiu per una qüestió tan desagradable com la corrupció és que la ciutat ja havia passat pàgina políticament, havia expulsat de les institucions a un alcalde sota sospita. D'això fa set mesos. La capital de la Costera, en el seu conjunt, fa temps que està en mode futur. Balbucejant, tractant de trobar el seu espai en la competitiva guerra entre ciutats per la singularitat, per l'atractiu. Cercant un model adient i sostenible econòmicament. Amb una particularitat molt important: un nivell de participació de la ciutadania i del precari teixit social deixat per dues dècades de russisme totalment insòlit.


Un camí amb paràmetres totalment diferents. Pel canvi d'actors i perquè les prioritats i les regles del joc també han canviat. Als afectats els semblarà injust, però els índex de tolerància han canviat exponencialment: els nous governants hauran de gestionar els diners públics observats amb una lupa de molts augments. La ciutadania no està disposada a passar ni una. Fins i tot les bases dels partits -més exigents i vigilants que als acòlits de dreta- tampoc no estan disposats a que els seus propis dirigents traspassen determinades línies. I això, es mire com es mire, és bona cosa

Un model de futur, tanmateix, requereix el concurs i el consens majoritari de la ciutadania. Els votants del PP, una bona part, també expulsaren Rus i els seus, els retiraren la confiança. Però la mentalitat del russisme, la capa de ferum que deixen tants anys de servilisme i intercanvi de favors, de política banal i espectacular, de populisme barat, no va a ser senzill extirpar-la. I ací és on entra la política. Els votants de dreta mereixen una altra cosa que, per lògica, no pot ser construïda amb les estelles de l'arbre podrit. La reacció del PP local als fets fou lamentable. Ni un gram d'autocrítica. Ni un bri de contrició, tret d'alguna lectura aïllada.


Xàtiva mereix una oposició digna que no pot ser aquesta. Amb gent jove i preparada, no contaminada amb la filosofia del vassallatge del russisme. Amb ideologia, això faltava, però també amb noves idees i maneres. Potser és massa demanar: en l'era Rus la gent amb aquell perfil o mai s'hi acostà o abandonà, tard o d'hora, el vaixell popular. Ha de ser ara. O deixar el buc en mans dels cadells del braç en alt.


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV)