dimecres, 13 agost de 2014

L'ALTRA FIRA


Tafanege amb una peresa infinita i una similar falta d’expectatives un dels programes de la Fira d’Agost que s’acosta. Tots els anys hi ha alguna cosa que m’interessa, ja fora cas, però en general la programació és previsible i estandaritzada, sense trets distintius, més enllà dels clàssics del bestiar, Bruno Lomas i les motos. El programa és més o menys el mateix que es pot veure en les festes majors d’un poble gran d’Àvila o Conca, per dir alguna cosa, tot i que entenc que algú li puga fer il·lusió veure Hombres G i Dani Martín. No és el cas. Des de fa uns anys, visc fires enfocades a les trobades amb els amics, al gaudi dels menuts: les atraccions, les prades, firar-los... Alguna eixida nocturna aïllada, per sopar, o per anar a algun concert, quan el festival indie de Fira encara rutllava.

La sort és que, en el subsòl, encara habita un teixit ciutadà actiu i profitós que fa coses al marge de la somnolenta i ensopida cultura oficial. Els encarregats d’animar la programació són el col·lectiu Fira de Xàtiva, amb un concepte firer molt més arrelat a la terra i amb un lema molt il·lustratiu: “Enguany em quede a la Fira”. Cant improvisat, amb Pep Gimeno Botifarra i Feliu Ventura (per cert: algú hauria d’explicar el sectari veto en les albaes oficials a Josep Manel Cháfer Gallo), microteatre, concursos de truites i coques -que d’engolir i fartar ja hi ha uns altres a la programació oficial- o un concert enfocat a la jovenalla conscienciada -però l’altra de segur que també ho passaria d’allò més bé- el dia 16 al pavelló Francisco Ballester amb Quim Sanç, Smoking Soul’s, Arrap, Sva-ters i Pirat’s Sound Sistema. I un plat sucós per al dia 15: l’espectacle sobre Estellés parit pel músic Borja Penalba i l’actor Francesc Anyó. El vaig poder veure als Premis Octubre: cada peça acabava amb un bram entusiasta del públic. I encara més: la periodista cultural Carla González em va dir als premis Ovidi Montollor que volia organitzar un concert firer al pati de casa dels pares. Dit i fet. Serà el 18 d’agost i en el cartell, els magnífics Sitja, una formació que barreja el folk amb uns altres gèneres. I Crocanti, dels quals no tenim referències però que, coneixent la sensibilitat de Carla, seran dignes de veure. Hi ha molta vida al marge de la Fira institucional. 

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 09-08-2014)

dilluns, 4 agost de 2014

IMPRESCINDIBLES

FOTO: Mikel Ponce
La principal incògnita respecte de les properes eleccions municipals a Xàtiva ja no existeix: a través del setmanari L’Informador, l’alcalde, Alfonso Rus, anunciava la intenció de tornar a presentar-se. En cas d’aconseguir l’alcaldia, el també president de la Diputació acomplirà -i superarà- les dues dècades com alcalde. El marc legal li ho permet. I, s’ha de suposar, el seu partit també. És una decisió interna que, si es fa de forma democràtica –¿farà primàries el PP xativí?– no admet objecció. Ja s’ho faran. La seqüència del que ha passat els darrers temps, tanmateix, és digna de ser revisada.
Abans de l’anunci, ha hagut de produir-se l’enèsima renúncia a la presidència del València. Rus s’havia vinculat a un projecte de compra del club, de matriu russa no podia ser d’una altra manera– que abans de la decisió final ja no volia saber res del polític xativí. Un altre tren que passa. Políticament, però, les coses li han anat una mica millor: la darrera crisi de govern a la Generalitat ha acabat amb el principal rival de Rus en el partit, Serafín Castellano, fora del Consell, en una plataforma de projecció externa però nul·la projecció interna com la delegació del Govern. Les crítiques que el president provincial li dedicava al president i líder del seu partit, Alberto Fabra, cessaren. Havia esclatat la Pax Pepera.


Vol dir això que la porta està oberta per repetir com a president de la Diputació. El requisit, en tot cas, seria ser alcalde de Xàtiva. Sent regidor en l’oposició també podria optar-hi, però és dubtós que algú que ve de perdre unes eleccions –la reforma que vol fer el PP per atorgar l’alcaldia al partit més votat sembla que no arribarà a temps– tinga força suficient per continuar sent baró provincial. El resum és que Rus ha d’anar a per totes. I això significa aprofitar totes les eines a l’abast: la inclassificable performance de l’assemblea del CD Olímpic, amb la telefonada salvadora al messies que acceptà sacrificar-se pel bé del club, s’ha de llegir en clau electoral de Xàtiva. Però es demostra que la militància del PP i els socis de l’Olímpic creuen que no hi ha ningú més amb la capacitat suficient. I no s’ha generat l’alternativa o no se l’ha deixat créixer. Un problema, a mitjan termini. Per al partit i per al club: com deia el mateix Rus, els cementeris estan plens d’imprescindibles.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV amb el títol "L'anunci", 02-08-2014)

dimarts, 29 juliol de 2014

TAURINS

"El Cordobés". Foto: ABC
Farà uns vint anys d'això però sembla que haja passat un mil·leni sencer. Per raons de treball, durant un curt període de temps vaig tindre un cert contacte professional amb la festa dels bous. Feia informació comarcal i, almenys una vegada a l'any, coincidint amb la Fira d'Agost de Xàtiva, t'havies d'arremangar i endinsar-te en aquell món, estrany per a mi, quasi inaprehensible, barreja de tradició, negoci, espectacle, iconografia de l'Espanya eterna i maltracte animal. Eren els anys, també, de les cròniques del mestre Joaquín Vidal en El País, les peces de crònica periodística de major qualitat literària de la premsa espanyola. Tan bones que molts les llegíem pel plaer de la prosa, sense interés per la informació que contenia.

Per aquell temps, ens convocà el malguanyat i enyorat Enrique Grau, aleshores empresari de la Plaça de Bous de Xàtiva, amb una notícia d'àmbit estatal: Manuel Benítez "El Cordobés" -l'autèntic, el genuí, el pare- reapareixia a la capital de la Costera després d'una fotracada d'anys sense torejar. La roda de premsa fou en una finca perduda entre Alacant i Múrcia -crec recordar- se suposava que després de torejar unes vaquetes. El mestre, sembla, se sentí còmode. Perquè, tres hores després, els informadors, morts de fam, esperaven que començara aquella trascendent compareixença informativa. A prop de les quatre, el propietari de la finca, apiadant-se dels informadors, tragué unes faves crues i un pernil digne dels deus de l'Olimp. El mestre s'apropà amb un subaltern.

- Manué, prueba la hava!
-Hava? Hava? Con este jamón tu quiere que pruebe la hava?
Es va posar cec a pernil. Com tots. Era plat gairebé únic.

Aquella va ser, efectivament, una notícia d'àmbit estatal. Però ja no recorde com va quedar la tornada del torero als rogles. Tampoc és que m'interesse: mai no he tornat a veure una correguda. Ni he vist bous al carrer. No m'agraden gens, però tampoc no tinc clar que s'hagen de prohibir. M'ha vingut tot això al cap perquè aquest estiu potser faré un reportatge sobre la polèmica. I també perquè Vicente Ruiz "El Soro" repareix a Xàtiva després de vint anys i trenta-set visites al quiròfan. Amb 52 anys, tornarà a jugar-se la vida. Un inabastable misteri. Tan gran com la coberta gal·làctica de la plaça xativina.


(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 26-07-2014)

dilluns, 28 juliol de 2014

LES 'BALLARINES' DE FUSTER


Arran de la publicació en Tres i Quatre del volum de la correspondència de Joan Fuster amb la "generació dels 60", els Jaume Pérez Muntaner, Lluís Alpera, Vicent Àlvarez, Alfons Cucó, Joan Francesc Mira, etcètera, que el mestre de Sueca engrescava dient-los "ballarines", vam fer aquest reportatge per al setmanari EL TEMPS. Ací mateix teniu l'enllaç.En la foto, amb Vicent Pitarch i la seua esposa i Jesús Huguet, en un congrés d'història el 1971,

dilluns, 14 juliol de 2014

LA GENT DE LA PILOTA GRAN


La pressió és aclaparadora. El fútbol forma part de la dieta mediterrània com el tomato o la cervesa. Ocupa els mitjans de comunicació, les instal·lacions esportives i els somnis dels xiquets. Alguns, per alçada, per convicció o per afició, escullen la pilota gran. I fa dècades que alçaren un club modest de bàsquet a Xàtiva pel qual passà molta gent -de la ciutat i els voltants- i que proporcionà algunes alegries a la reduïda però fidel parròquia.

Moltes d'aquelles persones es reuniren diumenge passat a l'antic pavelló de voleibol per iniciativa de l'incansable Richard Prats, algú que ha fet de la pilota gran i de l'esport en general una forma de viure. Hi hagué jocs per als xiquets, un partit de pares contra fills, una paella gegant de Galbis i una muntanya de productes en benefici de la Societat Protectora d'Animals de Xàtiva (SPAX). I, com a plat fort del dia, abans lògicament que la paella produira els seus efectes de genèfica sopor, hi hagué el moment estel·lar de la jornada, amb un partit entre antics jugadors.

Hi havia moltes absències, però sobre la pista alguns dels històrics del club. Els veterans i els súperveterans, movent l'anatomia amb les limitacions del volum adquirit i la manca de pràctica, però demostrant que la classe no es perd. Dos o tres tampoc havien perdut el tir. Alguns comparegueren amb una forma envejable. Els canvis foren continus: la calor ofegava i els genolls i pulmons reclamaven dosificació. Però hi hagué competitivitat, empentes, defenses aferrissades -rememorant vells temps-, faltes personals i un marcador final d'empat, molt adient a l'esperit de la jornada.

Hi havia ganes de jugar i retrobar-se. De recuperar les velles anècdotes de la cistella que pujava a maneta, dels desplaçaments, dels partits amb màxima rivalitat, de les picabarablles internes, de les jugades típiques de cadascú, la finta de tal, el bot de qual, el tir d'aquell. Es parlà dels presents i, inevitablement, dels absents. Ho passaren bé. I potser hi haurà més trobades, a un altre nivell més modest. Sense tans seguidors i seguiment com el futbol, però la gent de la pilota gran també contribuí a l'esport de Xàtiva i a dignificar el nom de la ciutat. Sé que no és una gran notícia, però l'altre dia es juntaren. I activaren la màquina de records.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 12-07-2014)