dimecres, 26 novembre de 2014

LA INCOMODITAT DE LA TRINXERA


La revista Caràcters em va proposar fer un article (que podia ser d'acord, desacord, rèplica o el que fóra) arran de la idea llançada per Valentí Puig que el principal problema de la cultura catalana és el nacionalisme (català). Aquest és el text resultant, publicat en el número 68 de la publicació.
Començarem per algunes veritats incòmodes. Quan Valentí Puig i alguns altres diagnostiquen els mals que afecten la cultura catalana i els atribueixen directament al nacionalisme (català, és clar) hi ha una part de l’argumentació que no es pot llançar alegrement al fem. Malgrat l’efervescència política dels darrers temps –parlem de Catalunya, específicament–, manquen lectors i consumidors de cultura catalana. I el nivell d’exigència –d’uns i d’altres, de consumidors i productors– és manifestament millorable en termes generals. Hi ha, és cert, autocomplença i una discutible promoció de la mediocritat en prejudici del rigor i l’excel·lència. Hi ha una cultura catalana d’allau, descaradament mainstream, que prima el vessant quantitatiu, l’oportunitat, el consum acrític i les modes de temporada. La publicació de desenes –tal volta centenars– de títols absolutament prescindibles al voltant de la hipotètica independència de Catalunya i l’efemèride del 1714, fent el tap a unes altres novetats ben interessants –fins i tot d’aquests mateixos temes–, no projecten precisament una imatge de cultura amb dimensió europea.
Alhora, hi ha al subsòl una producció feta amb rigor i criteri, capaç de generar obres i traduccions de les quals ens podem sentir orgullosos. Però els problemes descrits abans em fa l’efecte que desborden les fronteres catalanes: una ullada a les llistes dels llibres més venuts, els hàbits lectors i la producció editorial (o musical!) a Espanya proporciona diagnòstics molt semblants. I vicis institucionals i mediàtics sorprenentment analògics. És cert que una cultura més gran, que engloba també allò que es fa en castellà a Catalunya –ningú pot oblidar que Barcelona és un dels epicentres de producció editorial en espanyol– té més potencial de crear excel·lència i projecció cap a l’exterior. Però la comparativa no serveix per alimentar la idea d’una cultura depauperada, autocomplaent i banal pels designis erronis de la hidra nacionalista (catalana).
Hi ha argumentacions, fet i fet, que s’acomoden a una realitat imaginada. La hipòtesi que la cultura catalana eixiria guanyant dintre de l’Estat i amb un marc de relacions més amable, estaria “sustentada en una idea d’Espanya que no existeix ni sembla haver d’existir en un futur”, escrivia Pere Calonge en aquestes mateixes pàgines en una assenyada i equilibrada ressenya a propòsit de la publicació de L’os de Cuvier (Destino, 2004), de Valentí Puig. Ras i curt, en un Estat espanyol que s’haguera pres seriosament el seu caràcter plurinacional i pluricultural, promotor de l’intercanvi, la traducció i la projecció cap a l’exterior de la producció literària de les altres llengües, respectuós i conscient –socialment i política– de la riquesa que aporta la diversitat al conjunt, el debat es produiria en uns altres termes ben diferents. No cal descriure quin és el marc real.
Com deia Joan Fuster –a qui, per cert, Valentí Puig crucificava amb el mateix escàs rigor i la mateixa bilis fòbica que criticava dels altres– “sóc nacionalista en la mesura que m’obliguen a ser-ho”. O siga: amb errors i encerts, excessos i oblits, les institucions catalanes han hagut de fer el paper de salvaguarda de la llengua i la cultura, de la seua projecció, que l’Estat no tenia cap intenció de fer. Si a Espanya la promoció interior i exterior de les cultures perifèriques en llengua pròpia haguera estat una prioritat –o almenys una línia argumental– parlaríem en uns altres termes. Però el ben cert és que la producció cultural en llengua no castellana és contemplada com una mena de cabuderia, d'anomalia capritxosa, una deslleialtat a la "lengua común", un acte deliberat d'incomunicació.
Socialment, no s'entén que un escriptor o un grup de música desenvolupe la seua carrera en català o basc existint la possibilitat de fer-ho en castellà (els lletraferits i músics valencians que fem la tasca en valencià en sabem molt d'això). Els diners públics destinats a educació i cultura en llengua pròpia –més encara en projecció internacional– es consideren malbaratats, una inversió "contra" l'espanyol, una idea projectada des dels mitjans de comunicació i des de les forces polítiques espanyoles que ha penetrat en el teixit social. Però ningú qüestionaria mai el que fa l'Estat amb la promoció de la cultura i la llengua espanyoles.

Hi ha la visió, en el millor dels casos, d'un bilingüisme perfecte i harmònic que no fa necessari promocionar la cultura catalana de forma tan decidida, que veu l'intent d'equilibrar el panorama, amb prioritat per al català, la llengua del país, com un excés nacionalista. Potser a Valentí Puig, Albert Boadella i alguns altres els agradaria més el model del País Valencià traslladat a Catalunya, on la creació i la cultura en català ha sobreviscut en la incomoditat de la trinxera, malgrat els atacs, la marginació i el torpedeig de dues dècades de govern del PP. Un menysteniment matisat una mica els darrers temps davant l'evidència que, sense la producció "nacionalista", per entendre'ns, la cultura en llengua pròpia seria un erm absolut, un vestigi folklòric. El somni humit de l'Espanya autonòmica i monolingüe.


dimarts, 25 novembre de 2014

MIQUEL SERRA: VIATGE ONÍRIC PER ABANS DE DORMIR


Fa unes setmanes ressenyaven en EL TEMPS un dels discos més inquiets i subjugants de la temporada, La felicitat dels animals (Foehn Records, 2014) del mallorquí Miquel Serra, un artefacte parit amb la col·laboració dels Oliva Trencada Pep Toni Ferrer i Michael Mesquida. Ací teniu l'enllaç per escoltar-lo. I ací mateix, la ressenya

dilluns, 17 novembre de 2014

CIUTAT A LA DERIVA

Foto: Portal de Xàtiva
El pitjor que li pot passar és perdre o difuminar els seus principals potencials. Això, a grans trets, és el que li ha passat a Xàtiva. El tema del comerç no és fàcil d'abordar. La ciutat disposava fa anys d'un teixit important, anquilosat però susceptible de ser renovat, que servia com a pol d'atracció. Els hàbits socials canvien irremeiablement, ens agrade o no: el model de centre comercial per comprar, sopar i anar al cinema s'ha instal·lat per quedar-s'hi. Però les ajustades dimensions de Xàtiva, tot just podien haver-se aprofitat per ser imaginatius i potenciar el nucli històric com a centre comercial i d'oci. En comptes d'això, el comerç local s'engolí amb entusiasme un projecte de centre comercial a l'ús que centrifugava els visitants i els convidava a no xafar la ciutat. Després, ompliren els polígons industrials que potser haurien pogut acollir empreses productives amb noves superfícies comercials. Més competència per al comerç urbà.

Com a contrapartida, una política d'esdeveniments continus els caps de setmana, molts d'ells útils i ben enfocats, localitzats al bell mig de la ciutat, però que no solucionaven el problema a llarg termini. Ara, el comerç tradicional es mor per una diabòlica combinació de crisi econòmica i falta de model. I molts consumidors, fins i tot xativins, fugen a Carcaixent perquè, ja posats, i per uns quilòmetres més, allà troben un centre comercial de més categoria. O siga: la cosa no rutlla ni dins ni fora. Jugada redona.

Carcaixent, que ningú s'enfade, no és una ciutat amb grans al·licients. El centre comercial tenia un sentit. A Xàtiva, s'ha deixat passar l'oportunitat de fer alguna cosa diferent perquè, veritablement, la nostra és una ciutat única. Tirar del patrimoni, de l'activitat turística, i d'una programació cultural paral·lela potent, per atraure visitants, podia ser també un bon instrument per revitalitzar el comerç. No era fàcil. Però resulta terriblement revelador que el comentari més usual entre els turistes siga "quina llàstima que açò no es conega més". Símptoma que aquella política de disparar a tort i dret, però sense sentit global, ha deixat la ciutat a la deriva.

Davant el desastre, fa un temps aparegué una nova associació de comerciants (XACEX) que ha entés que la seua funció no és riure les gràcies de l'alcalde de torn. Qui sap si encara hi ha temps. 

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 15-11-2014)

divendres, 14 novembre de 2014

DESMUNTANT LA CULTURA 'HIPSTER'


La publicació del llibre del periodista Víctor Lenore Indies, hispers y gafapastas. Crónica de una dominación cultural (Capitán Swing, 2014) obrí un intens debat, ja latent des de fa anys, sobre l'elitisme, vicis i defectes d'aquella visió de la cultura. D'això vam publicar un reportatge fa un parell de setmanes a EL TEMPS que ara teniu disponible a la web. L'enllaç, ací mateix.

dimecres, 12 novembre de 2014

GENER: MÚSICA PER ABANS DE L'APOCALIPSI



A la web d'EL TEMPS ja podeu llegir la crític que férem a propòsit del magnífic treball de debut de Gener, El temps del lloc (Mésdemil, 2014), un d'aquells treballs importants que apareixen de tant en tant, magníficament composat, cantat i arranjat, i que no s'hauríeu de perdre. En aquest enllaç teniu la crítica. I ací baix, un tastet, en versió nua, crua i colpidora de "Visc a una ciutat al voltant d'un riu sec".