dimarts, 29 juliol de 2014

TAURINS

"El Cordobés". Foto: ABC
Farà uns vint anys d'això però sembla que haja passat un mil·leni sencer. Per raons de treball, durant un curt període de temps vaig tindre un cert contacte professional amb la festa dels bous. Feia informació comarcal i, almenys una vegada a l'any, coincidint amb la Fira d'Agost de Xàtiva, t'havies d'arremangar i endinsar-te en aquell món, estrany per a mi, quasi inaprehensible, barreja de tradició, negoci, espectacle, iconografia de l'Espanya eterna i maltracte animal. Eren els anys, també, de les cròniques del mestre Joaquín Vidal en El País, les peces de crònica periodística de major qualitat literària de la premsa espanyola. Tan bones que molts les llegíem pel plaer de la prosa, sense interés per la informació que contenia.

Per aquell temps, ens convocà el malguanyat i enyorat Enrique Grau, aleshores empresari de la Plaça de Bous de Xàtiva, amb una notícia d'àmbit estatal: Manuel Benítez "El Cordobés" -l'autèntic, el genuí, el pare- reapareixia a la capital de la Costera després d'una fotracada d'anys sense torejar. La roda de premsa fou en una finca perduda entre Alacant i Múrcia -crec recordar- se suposava que després de torejar unes vaquetes. El mestre, sembla, se sentí còmode. Perquè, tres hores després, els informadors, morts de fam, esperaven que començara aquella trascendent compareixença informativa. A prop de les quatre, el propietari de la finca, apiadant-se dels informadors, tragué unes faves crues i un pernil digne dels deus de l'Olimp. El mestre s'apropà amb un subaltern.

- Manué, prueba la hava!
-Hava? Hava? Con este jamón tu quiere que pruebe la hava?
Es va posar cec a pernil. Com tots. Era plat gairebé únic.

Aquella va ser, efectivament, una notícia d'àmbit estatal. Però ja no recorde com va quedar la tornada del torero als rogles. Tampoc és que m'interesse: mai no he tornat a veure una correguda. Ni he vist bous al carrer. No m'agraden gens, però tampoc no tinc clar que s'hagen de prohibir. M'ha vingut tot això al cap perquè aquest estiu potser faré un reportatge sobre la polèmica. I també perquè Vicente Ruiz "El Soro" repareix a Xàtiva després de vint anys i trenta-set visites al quiròfan. Amb 52 anys, tornarà a jugar-se la vida. Un inabastable misteri. Tan gran com la coberta gal·làctica de la plaça xativina.


(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 26-07-2014)

dilluns, 28 juliol de 2014

LES 'BALLARINES' DE FUSTER


Arran de la publicació en Tres i Quatre del volum de la correspondència de Joan Fuster amb la "generació dels 60", els Jaume Pérez Muntaner, Lluís Alpera, Vicent Àlvarez, Alfons Cucó, Joan Francesc Mira, etcètera, que el mestre de Sueca engrescava dient-los "ballarines", vam fer aquest reportatge per al setmanari EL TEMPS. Ací mateix teniu l'enllaç.En la foto, amb Vicent Pitarch i la seua esposa i Jesús Huguet, en un congrés d'història el 1971,

dilluns, 14 juliol de 2014

LA GENT DE LA PILOTA GRAN


La pressió és aclaparadora. El fútbol forma part de la dieta mediterrània com el tomato o la cervesa. Ocupa els mitjans de comunicació, les instal·lacions esportives i els somnis dels xiquets. Alguns, per alçada, per convicció o per afició, escullen la pilota gran. I fa dècades que alçaren un club modest de bàsquet a Xàtiva pel qual passà molta gent -de la ciutat i els voltants- i que proporcionà algunes alegries a la reduïda però fidel parròquia.

Moltes d'aquelles persones es reuniren diumenge passat a l'antic pavelló de voleibol per iniciativa de l'incansable Richard Prats, algú que ha fet de la pilota gran i de l'esport en general una forma de viure. Hi hagué jocs per als xiquets, un partit de pares contra fills, una paella gegant de Galbis i una muntanya de productes en benefici de la Societat Protectora d'Animals de Xàtiva (SPAX). I, com a plat fort del dia, abans lògicament que la paella produira els seus efectes de genèfica sopor, hi hagué el moment estel·lar de la jornada, amb un partit entre antics jugadors.

Hi havia moltes absències, però sobre la pista alguns dels històrics del club. Els veterans i els súperveterans, movent l'anatomia amb les limitacions del volum adquirit i la manca de pràctica, però demostrant que la classe no es perd. Dos o tres tampoc havien perdut el tir. Alguns comparegueren amb una forma envejable. Els canvis foren continus: la calor ofegava i els genolls i pulmons reclamaven dosificació. Però hi hagué competitivitat, empentes, defenses aferrissades -rememorant vells temps-, faltes personals i un marcador final d'empat, molt adient a l'esperit de la jornada.

Hi havia ganes de jugar i retrobar-se. De recuperar les velles anècdotes de la cistella que pujava a maneta, dels desplaçaments, dels partits amb màxima rivalitat, de les picabarablles internes, de les jugades típiques de cadascú, la finta de tal, el bot de qual, el tir d'aquell. Es parlà dels presents i, inevitablement, dels absents. Ho passaren bé. I potser hi haurà més trobades, a un altre nivell més modest. Sense tans seguidors i seguiment com el futbol, però la gent de la pilota gran també contribuí a l'esport de Xàtiva i a dignificar el nom de la ciutat. Sé que no és una gran notícia, però l'altre dia es juntaren. I activaren la màquina de records.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 12-07-2014)

divendres, 4 juliol de 2014

L'AGRAÏDA I INESPERADA CONVIVÈNCIA AMB IRINA


Arriba un moment en què els teus propis llibres es converteixen en material aliè, en una cosa que ja no és teua, de la que escoltes o llegeixes desenes d'interpretacions que et sonen bé o malament però que, en certa forma, són legítimes. És l'apropiació del lector. Amb El meu nom no és Irina (Andana, 2013) no anava a ser una excepció. Passa que, per circumstàncies, totes positives, la convivència amb Irina s'ha perllongat en el temps, s'ha fet duradora. Ha transcendit més enllà del que sol ser habitual en les meues novel·les.

Però l'estranyesa és la mateixa. Per això em costa escriure de la novel·la. Feia dies que volia agrair públicament els premis, el Samaruc i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Són premis agradosos, perquè no et presentes, sinó que es donen a les obres publicades l'any anterior. No vull insistir sobre això: molt agraït. Als llibreters i als meus companys d'ofici.

Però, per sobre de tot, volia parlar de la recepció. Internet et connecta com mai als lectors. Però no hi ha res com el contacte directe. I les característiques de la novel·la m'han servit per connectar directament amb centenars de lectors i lectores, visitant, de la mà d'Irina, molts centres educatius públics i concertats. De zones urbanes i rurals. D'àmbits valencianoparlants i castellanoparlants. Un frec profitós, més per a mi que per a ells. Superant una doble sensació d'estranyesa, perquè era la meua primera incursió en un gènere que pretenia desgeneritzar una mica en tant que volia evitar -en total acord i sintonia amb l'editor, Ricard Peris- fer una novel·la ÚNICAMENT per a joves. Però m'havia d'enfrontar amb ells.

L'experiència, per rara, per inesperada en algú que mai havia pensat en fer un llibre així, no pot ser més enriquidora. Els joves fan la crítica sense subterfugis ni eufemismes, el que m'ha permés detectar amb tota precisió els punts febles de la novel·la, sobre els que no puc parlar sense desbudellar una mica l'argument. Com que hi ha possibles futurs lectors, ja m'ho perdonareu, però puc avançar que la proposta trontolla, tot just, quan suposadament s'acosta més als joves. Altrament, no jugar amb referents coneguts per a ells actua en contra del relat de ciència-ficció, el que em resulta una mica dolorós perquè és una de les meues parts preferides. No sempre és així, per sort. I el final també és un altre element de debat, amb una resolució que sol trencar-los els esquemes. Ací hem polemitzat molt perquè, precisament, el final m'agrada molt. De vegades els convenç. En altres ocasions, no.

Globalment, la novel·la els atrau (no a tothom), però allò interessant  és que, tot just la part final, més complexa, més adulta, més crua, amb més capes, és la que més ha agradat els lectors de totes les franges d'edat. És significatiu. Això i que un comentari molt estés fóra que els havia semblat una proposta "diferent", que tractava amb total respecte a la seua intel·ligència. No sóc pedagog, ni professor en exercici, ni editor, però pense que escriure per la franja bona i interessada de la classe, sense pretrendre atrapar amb ximpleries els més endarrerits o desganats, ajuda, precisament, a engrescar els bons lectors i contagiar-ne a alguns més.

Fet i fet, si haguera d'invocar de nou Irina -un personatge d'aquells que encara em pregunte de quin racó del disc dur va eixir, perquè mai ho he sabut-, si haguera d'escriure de nou sobre ella o en una col·lecció juvenil, seria més directe, encara, més cru i complex, menys divagatori sobre la naturalesa dels adolescents. Com deia l'escriptora Rachel Carter, en un article per a New Republic, no s'ha de demanar disculpes per escriure el que els anglosaxons anomenen Young-adult fiction. 

El que s'ha de fer és escriure les novel·les el millor que podem i sabem, posant-hi el mateix esforç que en un volum per a adults. És el camí per a una agraïda i inesperada convivència amb públics de diferents edats. O com deia algú en un debat sobre la novel·la negra, no s`ha d'emprar el gènere com a pretext peresós per no escriure assenyadament, amb esforç i voluntat d'estil. 

dilluns, 30 juny de 2014

SER DE XÀTIVA



T'adones que va canviant a poc a poc la temperatura perquè, a primera hora del matí la jaqueta ja no és operativa. I s'acaba el curs i ja no et creues, de camí a l'estació, amb els grups d'estudiants del Simarro o el Claret, sempre els mateixos: la jove sudamericana que va sola, les bessones magrebines, la parelleta agafada de la mà, les quatre o cinc xiques que parlen totes alhora, el grup d'adolescents amplots i contemplatius, vestits de forma idèntica... El trajecte és més solitari i anodí. Hi ha una persona dormint en el banc d'un parc i és la segona o tercera vegada que la veus. Fa por, la situació.

Volia escriure del contrast entre l'indigent i l'ambient prevacacional, entre la gent despenjada i un cert esperit hedonista per combatre la sensació de depressió col·lectiva. Ben mirat, no hi ha molta cosa més a dir: la gent sobreviu com pot del mal de butxaca. I del cap. Del bombardeig de brutícia informativa, el bany de realitat. Llavors, qui sap si la memòria actua com a mecanisme de defensa.

La Nit del Ros, amb uns amics, vaig assabentar-me de l'existència en Facebook del grup "No eres de Xàtiva si...". Participàrem una mica d'un joc on la infantesa i l'adolescència, la joventut fins i tot, fan de refugi. Rosendo, Casa Xulla (o Ca Chulla), els mediterranis, les pipes a l'Albereda, la discoteca La Nit, l'antiga Plaça de Bous, l'estrena d'Star Wars al Gran Teatre, la mona regolada, els recreatius, Bixquert, la Font del Lleó, l'esmorzar de Fira, la coca en llanda, les Catalinetes... El llistat és interminable. I, el que resulta més interessant, moltes de les referències són transversals, comunes, compartides, vivències que reivinquen amb el mateix entusiasme habitants de les zones del puntet i els barris populars, com si hi haguera insospitables punts de convergència en el plànol.

Aquesta espontània manifestació de l'orgull de ser d'Aixàtiva -escrit així, sense cursiva- no ens traurà de pobres. No solucionarà els problemes. Però a alguns ens ha fet somriure i ens ha transportat a aquell terreny reconfortant i confortable que és la infantesa. O a una joventut blindada, idealitzada, plaent. No és poca cosa, escolteu.

Dedicat a Josep Lluís Fitó, amic, company, persona lluitadora i xativí de cap a peus


(Publicat a l'¡edició comarcal de Levante-EMV, 28-06-2014)