diumenge, 22 març de 2015

SUSANA DÍAZ: LA DONA QUE PODIA I (POTSER) SABIA


Vaig a reconèixer d'entrada que la jugada de la presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz, d'avançar les eleccions autonòmiques em va semblar molt bruta i, a més a més, una errada. La primera consideració la mantinc: el comportament d'Izquierda Unida com a soci de govern no justificava les apel·lacions a l'estabilitat i a la necessitat d'anar a les urnes. Una traveta. I pensava que era una errada perquè anul·lava un possible soci de govern que segurament necessitaria. Perquè de cap manera pensava que Díaz seria immune a la davallada del bipartidisme arreu de l'Estat.

La dirigent socialista va decidir el que va decidir perquè, d'alguna manera, confiava en les seues forces, més que en les del partit -els resultats li han donat la raó- i perquè segurament pensava que l'ascens de les formacions emergents, almenys de Ciutadans, jugava al seu favor. El PP ha pagat el desgast del govern titella de Mariano Rajoy i, a més, hi havia una alternativa de dretes satisfactòria per al votant conservador emprenyat, la qual cosa és un avís  seriós també per al PP valencià. I respecte del PSOE andalús, Díaz ha surat sobre els casos de corrupció i sobre el desgast que Podemos sembla sotmetre arreu de l'Estat els socialistes. Ha servit de dic de contenció a la formació de Pablo Iglesias i l'efervescent Teresa Rodríguez molt per sobre del que seria raonable pensar. 

I, a més, es beneficia de la dilapidació que Podemos està fent amb Izquierda Unida. Si Díaz ha sacrificat els pactes amb aquesta formació és perquè d'alguna manera sabia que estava sentenciada, o quasi sentenciada. Contemplada avui, quan tot encaixa, sembla una jugada lògica, però els 47 diputats socialistes escapaven de qualsevol previsió sensata o raonable. Heus ací el mèrit innegable de la jugada, la brutal seguretat exhibida per aquesta dona, la capacitat d'especular amb totes les variables. 

Avançant les eleccions es podia haver suïcidat políticament. Però ha eixit triomfadora, podrà governar en solitari, fent pactes puntuals (ni Podemos ni Ciudadanos van a regalar res abans de les generals) i s'albira com un referent estatal del PSOE, el relleu si el dèbil lideratge de Pedro Sánchez naufraga. O fins i tot abans. Seria moment, llavors, de revisar algunes previsions estatals, com ara empats a quatre bandes i variables en aquell sentit. Un tema que mereix una reflexió molt, però que molt assossegada, per no contaminar la visió amb fenomens que potser tenen una lectura en clau estrictament andalusa que se m'escapen.

Projeccions valencianes? Són difícils. Si de cas, Podemos ha tret 15 diputats en unes eleccions de veritat, on es juguen les garrofes, i no en unes europees. Al País Valencià el resultat podria ser igual o millor. L'esfondrament dolorós i, en molts sentits injust, d'Esquerra Unida, una formació que sempre paga de més per les seues errades. Potser també podem concloure que hi haurà una enorme davallada del PP, a mans de les seues misèries i de la pressió de Ciudadanos. Les males perspectives d'UPyD, que està pagant la supèrbia de no voler anar de la mà de Ciudadanos. Els resultats de PSPV-PSOE i Compromís són més difícils de preveure. Potser algú a Blanqueries s'haja fet il·lusions ja, però aquesta perspectiva s'ensorra només encetar el joc de les diferències. O això sembla.

dilluns, 9 març de 2015

Del poder a casa


Potser alguns dels lectors, supose que poquets, ho recorden: l'any 1996, mà a mà amb Luís Martínez Quinteiro i amb l'ajut d'un grapat de joves periodistes locals, publicàrem un modest llibre sobre les eleccions municipals a Xàtiva, l'any 1995, que portaren Alfonso Rus a l'alcaldia de la ciutat. El volum s'anomenava Del sueño al poder i va caure malament entre alguns dels dirigents del partit que havia passat a l'oposició. Potser perquè interpretaven que l'operació glorificava un canvi de govern. Més aviat, radiografiava la campanya electoral fent una ullada als programes electorals, els actes i moviments previs i el perfil dels candidats. També s’analitzava el tractament dels diferents mitjans de la campanya.

Aquelles eleccions foren històriques no perquè les guanyara Rus, sinó perquè significaven un canvi en la ciutat. Algunes de les raons d’aquell canvi les explicàvem, de manera superficial, em sembla. També hi havia perfils dels candidats. I anècdotes que dibuixaven el tarannà de cadascú. De la crònica d’un acte electoral, amb la visita de l’aleshores portaveu del PP al Congrés de la comissió de justícia i interior, Federico Trillo, escrivíem: “En la comparecencia con los periodistas, a los que Trillo trata de manera cordial y sin marcar distancias, Rus juega con su Rolex. El reloj se pasea por la muñeca de su propietario y Trillo observa la escena entre divertido y atónito. Unos minutos antes, para completar el cuadro, se había hecho referencia al Ferrari del fogoso cabeza de lista popular”.

El traç podia ser més gruixut, més intencional, però amb aquelles pinzellades es dibuixava perfectament qui era el nou alcalde de la ciutat. Qui el comprova ho sabia. Vint anys després, cadascú té la seua pròpia concepció del que han estat aquestes dues dècades, amb els encerts, que els ha tingut, i amb les errades. La balança, per a mi, es decanta en un sentit que els lectors ja coneixen. I, en tot cas, vint anys en el poder són una eternitat, com ho demostra la degradació que està experimentant el PP els darrers anys. Al meu gust, són 12 anys més del que seria recomanable.

Els somnis de Rus, tret d’un molt concret, es materialitzaren. Ha gaudir del poder. L’ha exercit. Crec que ja és l’hora de marxar a casa pel bé de la ciutat. L’última paraula, però, la tindran les urnes.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 07-03-2014) 

diumenge, 22 febrer de 2015

QÜESTIÓ DE LLAMBORDES


Correré el risc que alguns lectors, veïns del Carrer la Reina o usuaris d'aquella via, pensen que sóc un nostàlgic recalcitrant o, directament, un imbècil. Va en el sou. Però rebentaré si no deixe per escrit que l'actuació a aquell carrer, asfaltant les llambordes (adoquins, en llenguatge col·loquial), és una de les actuacions urbanístiques més errònies, estúpides i injustificables que ha fet l'actual equip de govern de Xàtiva, del PP. En té unes quantes més.


Moltes de les intervencions a la ciutat mampreses per Alfonso Rus han estat en la direcció de convertir indrets amb sabor i personalitat en llocs despersonalitzats, sense encant. Entre les més erràtiques, hi ha la intervenció en la Plaça la Seu, un bonic i rústic racó de Xàtiva convertit en una cosa impersonal, lletja. Tampoc no ha resultat massa brillant la intervenció a l'entorn de la Plaça la Bassa. Ni a la Plaça Sant Jaume. Construir un teatre de nova planta, quan al centre històric hi havia una instal·lació que podia acollir-lo, n'és un altre exemple. Asfaltar les llambordes de l'Albereda, també. Enquitranar el carrer la Reina, arrasant l'únic element característic d'aquesta via, és el penúltim episodi d'una política estèticament absurda en una ciutat com Xàtiva, amb una dimensió patrimonial i històrica que al PP local sempre li ha vingut gran. Mai no han entés el tipus de ciutat que tenien entre les mans. La vulgarització total és quasi impossible, però si els deixaren 20 anys més, qui sap.


Curiosament, el regidor del ram, Vicente Parra, segons conta Levante-EMV, no coneixia ni compartia el sentit de l'actuació. Tot apunta a una decisió unilateral de l'alcalde, el típic dirigent que ubica l'automòbil i la seua cultura de dominació de l'espai urbà en el centre de totes les decisions. Una afirmació que seria injusta si hagueren mostrat més valentia en el projecte de peatonalització del centre històric. Però els cotxes continuen sent els reis d'una Plaça del Mercat que es mereix un altre tractament, una altra manera de presentar-la als visitants, si és que alguna vegada hem contemplat seriosament això de tindre turistes.


L'asfaltat de les llambordes del carrer la Reina no és una anècdota, és una categoria, el símbol d'una manera de governar. Trobe que ja em tingut prou d'això.


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 21-02-2015)

dimecres, 11 febrer de 2015

'LA CONQUISTA DEL OESTE' DE NÈSTOR MIR ARRIBA A XÀTIVA



Fa unes quantes setmanes, vaig rebre la telefonada del polifacètic Nèstor Mir, músic, promotor del segell Malatesta i algunes coses més. Em va anunciar la presentació del seu primer llibre, La conquista del Oeste o la muerte de Uli Zuma, de títol suggeridor, publicada pel mateix segell. I va sorgir la idea de presentar-lo a Xàtiva en companyia de Miquel Àngel Landete, Senior. Tot i que darrerament estic prou contingut, per manca de temps, sempre m'ha agradat fer d'amfitrió a Xàtiva dels llibres que pense que són interessants. Vaig dir-li que sí de seguida. Sense llegir-lo. I la vaig encertar.

Perquè La conquista del Oeste és un d'aquells llibres que té un punt d'ambició, que conta les coses de forma desestructurada, en aquest cas com un homenatge gens dissimulat a Los detectives salvajes de Roberto Bolaño. Perquè la música en forma part intrínseca de la proposta (Senior i el mateix Mir hi apareixen com a personatges, però no tan sols ells) i perquè és un d'aquells llibres amb món interior, amb una història que únicament ens podia contar la persona que l'ha escrita.

Doncs bé, el moment de presentar el llibre a Xàtiva ha arribat: serà demà dijous, dia 12 de febrer, a les 19,30 hores, a la Llibreria la Costera. Us esperem.


dilluns, 9 febrer de 2015

MALEÏTS BIBERONS


Hi ha un perfil d’activista social bastant particular i que es repeteix amb certa freqüència, aquelles persones que dediquen tots els seus esforços a una causa concreta, quasi sempre digna d’elogi. Aquesta gent viu el seu activisme amb furor, són hiperactius i porten molt malament que es qüestionen els seus mètodes o conviccions. Això és el que vaig pensar en veure l’arreplegada de signatures contra el llibre Víctimas de la lactancia materna. Ni dogmatismos ni trincheras siguiendo las indicacions de la OMS, del pediatra castellonenc José María González Cano, un professional del Hospital general de Castelló. La tesi bàsica és que les indicacions per perllongar la lactància fins als sis mesos i més enllà presenta problemes per l’estil de vida de moltes dones que s’incorporen al treball. Aleshores, donar pit es converteix en molts casos en una carrera d’obstacles. O siga, no es tracta d’un llibre contra la lactància materna, sinó contra una pràctica inadequada de la mateixa.

La reacció dels i les prolactància ha estat exagerada i contraproduent per a ells. El metge suspengué la presentació del seu llibre però ha aconseguit a canvi un ressò mediàtic brutal. El provocador títol ha jugat a favor de la polèmica, però el debat no hauria de caure en el buit, no es pot despatxar de manera lleugera. I, al meu criteri, hauria d’obrir una reflexió sense histerismes sobre la pressió poc raonable que reben les dones envers la lactància materna. Jo en sóc partidari d'aquest tipus de lactància, perquè genera un vincle especial entre mares i fills i té efectes positius que seria llarg d’explicar i que tothom coneix o hauria de conèixer. Però tot i ser una opció òptima, tampoc es pot iniciar o perllongar a qualsevol preu. L’inici de la lactància és dur, difícil, i moltes dones se senten mal quan, pel que siga, no aconsegueixen donar de pit malgrat haver-ho intentat amb un enorme cost físic i psicològic. Se’ls hi diu que ho han fet malament, que és fàcil, però la vida és molt més complicada. Fins i tot vaig observar una actitud displicent d’una matrona davant una dona que havia decidit donar biberó.

Conec dones que han donat pit molt de temps, que no n’han donat gens perquè no han pogut o no han volgut, que han donat quatre mesos perquè tenien que tornar a treballar. A cap d’elles se l’ha de traumatitzar per la seua decisió o les seues circumstàncies. Té raó el metge: els dogmes i trinxeres són mala cosa. I estem fets a donar la raó únicament a aquell que diu fil per randa el que volem escoltar.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 07-02-2014)