dilluns, 15 de juny de 2015

APRENENTATGE



Comença una nova etapa a Xàtiva. Amb un canvi de govern que, per necessitat, capgira una visió presidencialista i absoluta de la gestió per una altra de mancomunada, a tres, amb un equip municipal al qual les qüestions s'hauran d'acordar i debatre. I sotmetre, també, en la mesura del que siga possible, al vist-i-plau ciutadà. Tothom en aquest procés ha d'ensenyar-se coses. El nou govern dirigit per Roger Cerdà, Miquel Lorente i Cristina Sunyer té per davant un procés d'aprenentatge. És cert que amb alguna matèria avançada ja pel que fa al coneixement de l'ajuntament i del seu funcionament.

Han de desenvolupar també habilitats socials, de convivència. Hi ha una tendència natural a considerar les desavinences polítiques com un desastre, un caos, un guirigall. Però la confrontació d'opinions forma part intrínseca de la convivència. Passa a les parelles. A les comissions falleres. A les reunions de veïns. La clau és transformar la diversitat en acord i síntesi, en cessió mútua, en reconeixement d'errades. En evitar recordar allò que l'altre ha fet malament. El retrovisor és un instrument pervers a l'hora de gestionar qualsevol tipus de relació. Els desacords i les diferències s'han de canalitzar, l'energia negativa s'ha de transformar. I no passa res, es pot fer. I és infinitament millor que la dictadura d'una persona acatada críticament pels seus fidels. Una actitud que s'acaba pagant.

El nou govern ha d'aprendre també a digerir les crítiques ciutadanes o del gremi periodístic, a separar el gra de la palla (l'aportació constructiva de l'escopinyada llançada a través de les xarxes) i a no veure conspiracions mediàtiques o personals a cada moment. Per salut personal i en benefici del funcionament de la ciutat. Els nous governants hauran d'estar preparats per al moment en el qual s'articularà una oposició dura per part del PP, una vegada acabada la seua reconstrucció i, esperem, regeneració. I contestar sense autoritarisme ni supèrbia, amb arguments, sent conscients que, algun dia, poden tenir raó en alguna cosa.

Construir un nou model de ciutat no serà ràpid, ni senzill. Hi haurà errades. Però no és poca cosa saber quines coses no s'han de fer.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 13-06-2015)

dilluns, 1 de juny de 2015

DIALOGAR, PARTICIPAR, CREAR

Miquel Lorente, Roger Cerdà i Cristina Sunyer. Foto: Diario.es
Com ha quedat absolutament diàfan a través dels darrers resultats electorals locals, l’ànsia de canvi que hi havia a la ciutat de Xàtiva era més gran fins i tot del que molts podien preveure. Segurament, els darrers esdeveniments associats a l’alcaldia i la Diputació han acabat de reblar el clau, però és evident que els populars ja tenien perdudes les eleccions. Els ajustats resultats de 2011, molt abans d’haver eixit a la llum el que sabem ara, en són la prova. La gent volia unes altres formes, sí. Una altra gestió, també.

S’obri una nova etapa, amb majúscules. El final de les majories absolutes imposa un nou escenari de diàleg i col·laboració entre unes forces que, amb matisos, crec que comparteixen molts punts en comú. I que han de compartir responsabilitats en funció del seu recolzament electoral. Les tres formacions que han protagonitzat l’oposició, PSPV-PSOE, Esquerra Unida i Compromís, haurien d’estar presents en les tasques de govern. Representen sectors ciutadans i visions que han de tenir la seua veu. Que han de participar. I també és el moment que la ciutadania abandone el seu paper passiu i no delegue còmodament en els seus representants. La faena a fer és immensa. I s’ha d’escoltar totes les opinions. Fins i tot la de Ciutadans, que tot i la distància ideològica també representa una pulsió de canvi. El PP, mentrestant, s’ha de regenerar, aprendre de les errades i adoptar una línia d’oposició sensata i constructiva.

Sobre aquestes bases, s’ha de començar a crear un nou model de ciutat. Analitzar les iniciatives que funcionaven o els projectes que tenien sentit de l’anterior govern (culminar una veritable peatonalització del centre històric) i incorporar els nous elements (és urgent evitar la gentrificació), amb la complicació afegida que no se sap quin és l’estat econòmic real. I tampoc què hi ha baix de les catifes, que s’han d’alçar: no per revenja, sinó per transparència.

Atraure activitats econòmics productives i innovadores i fer un foment intel·ligent del turisme i les seues infraestructures, amb la col·laboració necessària de la iniciativa privada. O definir un model de Fira d’Agost inclusiu i renovat. Tot això no es podrà fer de la nit al matí. I serà difícil. Un repte enorme. Però també il·lusionant.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 30-05-2015)

dilluns, 18 de maig de 2015

LA MEUA CIUTAT



Quan vaig arribar a Xàtiva, el 1977, el barri Nord-Oest, que segurament no es deia així, no estava asfaltat. I des de ma casa, en un cinquè pis d'un edifici a uns metres de Vila Cantó, es veia el Castell, encara sense il·luminar. No tenia coneixença prèvia de la ciutat. Mon pare havia nascut i crescut a un poble de l'Horta Nord. Ma mare, a un poble de La Manxa. I la meua germana Raquel i jo, a Madrid, en un barri treballador, quasi als afores, des d'on era visible la serra. Canviàrem la vista de les neus llunyanes a l'hivern pels pins de la Creueta. Racons nous. De la Gran Vía a l'Albereda. De La Vaguada, un immens solar per passejar i jugar, fins que fou ocupat per un gran centre comercial, als camps de futbol de terra propers a les finques d'El Retorno. Dels edificis despersonalitzats al barri de Sant Feliu i el Raval.

Ciutats ben diferents. Al Madrid de la meua infantesa hi havia veïnes amb la fotografia de Franco al saló. Un porter, "el señor Nico", amb molta mala llet. I un col·legi bastant autoritari.     Poc temps per copsar l'essència. El suficient per adonar-se'n d'haver arribat, en el viatge des de ponent a llevant, a un lloc amb personalitat pròpia, amb una llengua que molts pares no volien parlar als seus fills però que persistia amb tossudesa. Que tenia un cantant que ja no vivia allí però que havia atrapat, com un follet, en una vella cassette. Gràcies a Raimon vaig saber que la nostra societat venia d'un silenci, que havia oblidat els seus orígens i que en ella regnava el consum i el culte als diners. L'amo i la pedra. Lluites de lledons i un col·legi a tocar de la natura. Al poc de temps, la gran ciutat era ja un record llunyà que no movia ni un bri de nostàlgia. Si de cas, algun lleu sospir per una veïna nicaragüenca que vivia enfront. Li deien Sandra.

La infantesa fou tot això. I la falla Sant Jaume. I els juniors Llum i Sal de l'església de la Mercè. I el Gran Teatre, el Cinema Avenida, les pipes de gira-sol en un banquet, els recreatius, les partides de xapes, burro va i les fogueres de barri fetes de rebutjos. Apague els ulls, imaginàriament. I faig un salt en el temps. Contemple la ciutat on em vaig criar. Que em va fer feliç i em va emprenyar. Que em va fer créixer, professionalment, i em va fer fugir. La ciutat que m'atrau i m'espanta, segons èpoques. La meua ciutat, passe el que passe. Un d'aquells dies, de molts, que done gràcies als meus pares per haver-la escollit per viure.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 16-02-05)

dilluns, 4 de maig de 2015

PUTREFACCIÓ

Foto: Carles Francesc/El País
Hi ha persones que han tardat anys en assumir que el càncer de la corrupció portava anys estenent-se. Potser era perquè l'economia anava bé, o li anava bé a molta gent. O perquè és més còmode fer com si això no ens afectara. Hi ha, fins i tot, qui admetia obertament que la diferència entre un corrupte i un no corrupte era la posició de joc. Una visió cínica. El ben cert és que el País Valencià pud des dels anys llunyans de Terra Mítica i el contracte amb Julio Iglesias de l'IVEX. Temes que sols interessaven als no votants del PP. I no a tots. Després, ha anat surant la corrupció municipal i allò tranquil·litzador era pensar que tots els partits estaven involucrats, la qual cosa elimina els matisos i les magnituds.

Amb la crisi econòmica, la percepció ha canviat. Perquè amb les butxaques buides la vida es mira d'una altra manera. I el saqueig a què s'estava sotmet l'administració clama al cel quan es retallen serveis bàsics. El pacte implícit es trenca. Personalment, però, quan ha arribat l'esclat definitiu, la meua capacitat d'indignació havia tocat sostre, d'alguna manera. Com ara la capacitat de sorpresa. Als periodistes ens arriben corrents subterranis, remors, informacions sense contrastar, impressions. Quan esclatà el cas Noos, per posar un exemple, vaig recordar que un parell de persones de diferents àmbits m'havien advertit que Undargarín tenia la cara de ferro, que això acabaria malament. De Gürtel podria dir el mateix. O de les caixes d'estalvi. Intueixes la magnitud del desastre, el saqueig. Fins que un dia emergeixen els papers que confirmen les sospites. T'entristeix però no t'indigna. Ja estaves indignat, prèviament.

I quan creus que ja estàs vacunat, sorgeix un cas de corrupció al costat de casa, com qui diu. Esperaves que algun dia sorgira alguna cosa, però el grau de putrefacció, la proximitat de la pudor -sobretot la proximitat- provoca sensacions noves, percepcions inèdites. Quan veus que la teua ciutat és epicentre d'una trama corrupta, formada per persones que coneixes de ben a prop, les defenses que has anat creant deixen de ser efectives. És com començar de nou. T'envaeix la impotència i la indignació. El fàstic. I penses què més ha de passar perquè els teus veïns desperten i prenguen consciència. Prompte sabrem si el despertador ha sonat.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 02-05-2015)

dijous, 23 d’abril de 2015

'EL RETORN DE L'HONGARÈS', D'ANNA MONER, A XÀTIVA


S'ha fet esperar però, per fi, tenim l'esperada segona novel·la d'Anna Moner, El retorn de l'Hongarès (Edicions Bromera), una obra que aprofundeix en les capacitats demostrades en la precedent Les mans de la deixebla, publicada en la mateixa editorial. D'aquesta nova novel·la, publicàvem fa poc una complida ressenya al digital Núvol

I aquest dissabte, dia 25 d'abril, a la Llibreria la Costera de Xàtiva, a partir de les 19,30 hores, tindrem el plaer de presentar el llibre amb la presència de l'autora. No cal dir que sereu benvinguts i que farem per passar una estona ben agradosa parlant d'un llibre que fou premi Alfons el Magnànim i que hauríeu de llegir.