NÚRIA CADENES PARLA DE LA SEUA PODEROSA NOVEL·LA 'EL BANQUER'

Foto: Jesús Císcar, El País

Al suplement Quadern d'aquesta setmana parlem amb Núria Cadenes amb motiu de l'eixida de la primera novel·la de l'escriptora i periodista barcelonina, El banquer (Edicions de 1984, 2013), la seua poderosa i ambiciosa novel·la basada en la vida del negociant mallorquí Juan March. Ací teniu l'enllaç de la conversa, espere que la transcripció haja estat capaç de transmetre com d'agradable i profitós va ser el diàleg.

POETES SOTA LA CREUETA: JOSEP GONZÀLEZ CLOFENT

Tot i tenir una certa producció poètica, i haver guanyat algun premi, com ara el Bru i Vidal de la Vila de Sagunt per Regla de tres, un poemari dens, de digestió lenta però amb multiplicitat de lectures, publicat per Brosquil l'any 2005, Josep Gonzàlez Clofent (Mascarell, 1962) és un gran desconegut de la literatura catalana. De fet, la primera notícia que tenim de la seua producció és a través d'un poemari publicat a través del portal literari castellonenc El Pont de les lletres, Cavall trencat, un seguit de poemes valuosos que corren el perill de passar desapercebuts, com la resta de la seua obra. 

La clau d'aquesta invisibilitat rau, en gran part, en el tarannà de l'autor, gens donat a aparèixer per cenacles i actes literaris o a conrear la presència en capelletes o plataformes mediàtiques. El fet de viure a Perpinyà, des de fa temps, on administra una residència d'ancians, contribueix també a alimentar aquesta distància (deliberada, en gran part) amb el món que rodeja la literatura. Una actitud gens estranya en algú que concep l'escriptura com un acte de solitud on la difusió i el lector passen, en certa forma, a un segon terme. "Els qui el coneixen asseguren que, a les nits, no deixa d’escriure poemes en una vella màquina Olivetti, sense guardar-ne més que una única còpia", escrivia fa poc el poeta Josep Lluís Abad sobre aquest "estrany poeta".

Més enllà d'aquesta actitud (Per amor a l'art s'anomenava el seu primer llibre, editat el 1989), hi ha la seua producció recent, aliena al circuit de premis tan devaluat els darrers temps, llançada a la xarxa en busca (o no) de lectors. D'aquell Cavall trencat, us he seleccionat dos poemes trobe que significatius per acostar-s'hi al seu món poètic. 

XVIII

En l’intermedi de totes les tardors,
els sondejos de la premsa en diumenge:
els genets poderosos perden fulles,
hi ha un verí de vent que les habita.
Mires la pàl·lida mort estesa sobre els dies,
la insuportable marea de la vida
que tix penya-segats en el cervell,
la cavalcada en va de tots els ancestres.
Tot és igual, com un hipòdrom insomne
sense herba, sense públic, sense cavalls;
anacrònic i estrany com una peülla solta,
trist i absurd com certs discursos de neu.
La mort avança sense competidors,
seca com un riu de crisantems a la teua vora
i respires el putrefacte alé de les magranes,
les apostes corruptes dels capitans.
Ja no creus en el sistema pobre,
en la lenta davallada de les conviccions.
Galopes a pleret contra els nous horitzons
i t’imagines ales en la crinera eixuta.
S’han cansat els soldats com l’hematòcrit
que fou aigua, desolada creix la malaltia.

En la recòndita cova del cataclisme
els teus ulls s’omplin de palmeres i roses.

XXI

Quan el llamp incessant de la paraula
s’aclama als núvols de rent i aigua,
la vida esdevé paradigma de la terra,
boca esquinçada en batalles de gesmils.

Ací roman la farina i el blat dels somnis,
en aquesta despensa de bronquis nus
reclamant el somriure dels nenúfars
que desconeixen la suor del teu ventre.

Crineres de fil d’aram travessaran idees,
la llum de la teua pena enfosquirà
per sempre els semàfors lliures,
les voreres trairan les tulipes grogues.

I serà dissabte o un dia vulgar de versos.
Un malson d’agulles cobrirà el cel
de grisos estranys i pensaments incerts
a l’hora exacta de la cursa suprema.

El galop repetirà rítmicament itineraris
com una espiral de freixes fonent-se freda.

HI HA FUTUR

Em disposava a escriure aquesta setmana de la notícia del nostre entorn que més m’havia impactat, l’expulsió del secretari de finances del sindicat CCOO a les Comarques Centrals, Jesús Picazo, per un forat en direcció a la seua butxaca de 110.000 euros. Com a afiliat al sindicat (per qüestions sentimentals, més que una altra cosa: la selva tropical periodística sempre ha estat aliena a les lleis laborals generals), la notícia em va provocar un efecte demolidor i desmoralitzador, la sensació que la podridura institucional està tan estesa, la ronya tan apegada a les parets i al sòl, que no alçarem mai el cap com a societat. La sensació que no hi ha futur, que no eixirem mai del clot, que la laxitud ètica i moral és de tal magnitud (l’anguniós “tots fan el mateix” i el repugnant “jo faria igual”) que mai acabarem d’alçar el cap.

S’albirava un article negríssim. I la culpa, té nassos, va ser del cansament: aquell diari de dimecres el vaig deixar per acabar. La sensació, segurament, hauria estat diferent en arribar a les pàgines d’esports, a la història, que segurament tots coneixeran ja, del xiquet Alejandro Rodríguez Macías, un joveníssim jugador canari de futbol de cinc anys que es va interposar en una discussió entre l’entrenador i l’àrbitre dient-los una frase d’incontestable sensatesa: “No discutan, que quiero jugar”. La lliçó és sensacional, un cant al sentit comú, tot i que Alejandro el que segurament pretenia no era fer de casc blau, sinó reprendre el partit. I no anem a ser tan càndids d’elevar l’anècdota a categoria, però dóna peu a pensar, si tens un bon dia, que si un nanet li pot donar una lliçó al podrit món del futbol, ¿per què no creure que les noves generacions no poden refer el camí i millorar el que nosaltres hem fet malament?

He vist tard la història d’Alejandro. Tot just el dia que els diaris obrien amb la notícia que, per fi, un banquer xafarà la presó. No un banquer qualsevol, sinó l’ex president de Caja Madrid Miguel Blesa, un tipus amb el mèrit fonamental d’haver compartit pupitre amb José Maria Aznar. Ho sent molt però és una bona notícia. En un país on els “alejandros” no abunden, sinó els dolents i els mediocres, un missatge contra la impunitat s’agraeix. Hi ha futur.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 18-05-2013)

LA PERPLEXITAT CANVIA DE VORERA

Rafael Maluenda, el patriota de la pastilleta

A la columna setmanal de La Veu del País Valencià fem una interpretació en positiu i una mica agosarada sobre els darrers episodis de revifament per part del PP del fantasma de l'anticatalanisme. Un enfocament bastant diferent al catastrofisme i la sensació de derrota que ha acompanyat el nacionalisme valencià al llarg del temps. Ací mateix teniu l'enllaç. Podeu dir la vostra.

PAÏSOS DE PAPER: A PROPÒSIT DE LA CRÍTICA

Hi ha diverses maneres d'afrontar la crítica literària, però per resumir, i a grans trets, hi ha un corrent que assumeix una certa tasca de fiscalitzar la producció, la de posar èmfasi en les disfuncions de la creació literària en prejudici de les troballes i les virtuts de l'obra. En favor d'aquesta visió la recerca de cànons literaris més exigents i rigorosos. Passa que, com bé diu el crític Francesc Calafat en el pròleg de Països de Paper. Notes sobre literatura (Editorial Afers, 2013), que d'això va aquesta entrada, "(...) la virulència, sense filtres, pot convertir el glossador en un fiscal contumaç (...) cosa que li faria perdre de vista els altres papers del judici".

En contra d'això, prossegueix, "(...) no és cap idea descabdellada concebre els escrits com un joc de contrapesos que, segons com i quan, es poden decantar en una direcció o en una altra. Un crític ha de descriure i ponderar allò que llig, però procurant que el més important no siga la part valorativa, perquè una crítica decantada només cap a aquest costat, amb l'elogi apegalós o amb la falç en la mà, pot ser un pastís o una sagnia, però pot tenir poca rellevància". Aquest criteri ha estat al llarg del temps el principi rector de la llarga tasca de Calafat com a crític i comentarista literari que, de forma oportuna, s'arreplega en l'antologia abans citada. Crítiques, conferències o textos dispersos, en bona part pertanyents al suplement literari d'El País, Quadern, però també a El Temps, Caràcters, Avui, Ínsula o l'Illa, entre d'altres.

El volum incita i enriqueix la lectura d'obres dels nostres clàssics, als quals se'ls dedica bon part del metratge, però també serveix per conèixer obres contemporànies que resulta enriquidor afegir al disc dur, algunes editades ja fa un temps, complint el que ha de ser, al meu parer, la tasca primordial de la crítica, donar a conèixer els llibres que paga la pena llegir. Calafat condueix el vaixell per aigües no tèrboles, amb una prosa eficaç i llegidora , que no obstant això no deixa sense apuntar els dèficits i carències de les obres en anàlisi. El crític, a més, sol oposar a la nostra literatura uns altres referents, en un joc d'espills no sempre afalagador per als de casa.

En acabant, la visió global en llegir el llibre és que els nostres clàssics sostenen amb suficiència les comparances amb les obres coetànies. Però la poesia i, sobretot, la narrativa actual, tot i els progressos i l'aparició d'un cert número d'obres notables els darrers temps, són el fruit d'una literatura encara en construcció, no del tot sòlida, vacil·lant, malgrat les bones veus que presenta. Un "sí, però...", constructiu i engrescador, però també realista. Fet i fet, el llibre serveix per avaluar la tasca d'algú que, no debades, és un referent crític a casa nostra. Algú que ha fet la seua faena: sense estridències, alié a una certa crítica egocèntrica i autoreferencial, però que no deixa d'assenyalar els buits. Fent crítica, també, i això ja és una interpretació meua, per omissió. Tampoc és que siga important això: allò rellevant és que Països de paper és una incitació a la lectura. A les bones lectures. Com el mateix al·ludit escriuria, objectiu acomplit.