dilluns, 26 gener de 2015

MINIECONOMIA


Un dels vicis més repugnants dels antics esquemes polítics que tant està costant desterrar és la manera en què la política institucional aprofita qualsevol dada objectiva per martiritzar el llenguatge i fer interpretacions a favor d'obra. Les dades d'ocupació, com les recents conegudes de l'Esquesta de Població Activa (EPA) s'empren com l'indicador més destacable per diagnosticar la situació. És la qüestió, lògicament, més sensible i que més preocupació genera.

I les darreres dades són objectivament positives (una baixada interanual del 6,3% al País Valencià, un 2,61% a Xàtiva), però, a hores d'ara, no justifiquen que s'afirme que estem eixint de la crisi. Més encara quan de l'EPA resten exclosos desenes de milers dels nostres joves més dinàmics i brillants, que han hagut de buscar en l'estranger el que no tenien ací. I entre els que s'han quedat, el que s'està donant és una degradació de les condicions laborals -en horari, prestacions i salaris- que els polítics i alguns experts disfressen de repartiment del treball sobre la idea que alguns han de treballar menys per poder treballar quanta més gent millor.

És l'entronització del mini-job (literalment, minitreball; col·loquialment, un treball de merda). Amb això, les xifres es maquillen, molts ciutadans que abandonen els cues de l'atur senten un alleujament temporal, però la pobresa i les desigualtats continuen en augment. És una solució extremadament peresosa i mediocre a la crisi, a més de falsa, perquè l'estratègia mini-job condueix inexorablement a crear una mini-economia, un miratge insostenible, la demolició de l'estat benestar i la capacitat de producció i consum d'un país. En lloc de cercar nous models i buscar l'excel·lència i la qualitat, es genera una ingent i baratíssima mà d'obra amb la qual insistir en les mateixes carències i errades. És la diferència entre els mini-treballs graciables d'Alfonso Rus (per cert: diuen que a la futura Tele-Rus ofereixen 500 euros per jornada completa) i iniciatives privades com ara La Colectiva, l'espai de co working per a joves professionals que ja porta un temps funcionant a Xàtiva. Que una tendència o altra resulte hegemònica ens dirà si hem eixit o no del clot. La resta és propaganda.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 24-01-2015)

dilluns, 12 gener de 2015

ORGULLOSOS DE PEP


Si t'ho mires sense xovinismes ridículs, no hi ha massa motius pels quals els valencians -i filant una mica més prim els xativins- ens hem de sentir orgullosos. Els estalviaré els detalls al respecte perquè són ben coneguts. Per això, personatges tan sans, intel·ligents i dotats i que han generat tants beneficis per a la col·lectivitat com Pep Gimeno Botifarra són tan valuosos. He de confessar que encara no havia vist el documental d'Albert Montón sobre la seua figura que s'estrenà dijous a la nit al Canal 33. Un circumstància que, juntament amb el fet que TV3 coproduïa la cinta, condueix a una reflexió que també els estalviaré.

Deia que no l'havia vist. I la dimensió de la seua història, que coneixes però continua impactant-te, el seu tarannà, la manera d'interactuar amb les persones, la reacció de gent molt diversa en les xarxes socials després de veure l'emocionant documental, m'han deixat en un estat de commoció positiva. A banda d'haver fet una tasca impagable per conservar la nostra música d'arrels, Botifarra és un d'aquells personatges que transmet una visió positiva del País Valencià, algú que des de la senzillesa ha fet una tasca que ningú no acabava de valorar en el seu moment, ni tan sols la gent gran a la que Pep enregistrava per conservar les cançons i després poder cantar-les. Aquell patrimoni no tenia valor. Fins que algú ho va traure de les catacumbes i, amb el temps, tornà a ser patrimoni viu i valorat. Pels grans i pels joves. Gràcies, entre d'altres coses, a les seues extraordinàries dots com a cantant i com a comunicador.

Sols això ja mereixeria la nostra admiració. Fins i tot en el cas hipotètic que Pep fóra un malcarat. O un orgullós. Passa que, a més a més, és una persona estupenda, senzilla, treballadora, gens presumptuosa, amb els peus a terra. Un ambaixador impagable de la ciutat i el seu país, algú que ens ajuda a espolsar-nos la caspa. Contemples el documental, l'emoció i l'estima que transmet, el que diuen sobre Pep a les xarxes socials, i et sents orgullós de Botifarra, de viure a la mateixa ciutat. Un plaer i una satisfacció, un goig per ser xativí, difícils de descriure. 

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 10-01-2014)

dimecres, 7 gener de 2015

ANTONIO VEGA: 'BIOPIC' MUSICAL QUE NO PARLA DE MÚSICA



Més que per la polèmica generada, m'acoste al documental sobre el músic Antonio Vega (Madrid, 1957-2009), Tu voz entre otras mil, dirigit per la periodista Paloma Concejero, tractant d'esbrinar que hi havia darrere de les cançons, musicalment parlant. Conèixer alguna cosa més a banda de la llegenda negra d'aquell xic "triste y solitario" a qui cada cert temps se'l donava per mort a causa d'aquell aspecte cadavèric fruit de la seua relació amb l'heroïna i que acabà baixant els braços a causa d'un càncer.

La pel·lícula, que té aspectes notables (una bona narrativa, una certa concepció estilística ressenyable), resulta globalment decebedora. Molt de walk on the wilde side, la qual cosa és evident, molt d'enquadrament estètic, molta reflexió etèria, molta anècdota, però, com ha ressaltat la família, hi ha una atenció molt minsa a allò que fa de Vega un músic irrepetible, un dels millors autors de la música popular espanyola de les darreres dècades. D'una cançó mítica com "La chica de ayer", encara escrita per a Nacha Pop, se'ns explica, per exemple, que fou concebuda a la platja de la Malvarosa, s'especula qui podria haver estat la musa, però no es dedica ni un sol segon a quines eren les influències, què escoltava Antonio Vega en aquell moment, com es va gravar, com es va gestar el seu imponent riff inicial.

De la resta de cançons, hi ha una mica d'interpretació dels textos a través dels testimonis, fins i tot de la seua mare, quan parla de "Se dejaba llevar por ti". I algunes més. Gent que testimonia que, efectivament, era un gran músic. Un espectador verge en la seua obra es pot fer una idea a través de la banda sonora, però res més. Quin fou el llegat de Nacha Pop com a grup? O d'Antonio Vega, com a solista?

En el creuament de camins que degué ser la producció del documental, l'equip decidí retratar a la persona més que al músic, la qual cosa posa l'accent en les seues addiccions i contradiccions, en el ionqui de caràcter difícil i no en l'autor de "Lucha de gigantes", "El sitio de mi recreo" o "Una décima de segundo", cançons que, per cert, van sonant sense ser retolades. Potser siguen manies gremials, però el documental, formalment valuós, amb moments d'innegable pegada estètica i emocional, es decanta per la via efectista, per la biografia malditista. Però Antonio Vega era alguna cosa més que això. I aquest enfocament acaba tenint la perversitat de no fer justícia a allò que el farà passar a la posteritat. Ben mirat, una putada.

dimecres, 24 desembre de 2014

REGAL MUSICAL DE NADAL


Enguany, en comptes d'un text nadalenc, en aquest blog us regalem als lectors una selecció d'una desena dels millors temes en català de l'any que s'acaba. Del sud i del nord, de terra endins i de mar enllà. Que els gaudiu en salut i bona companyia. Bon Nadal i millor any als lectors d'aquest espai, les xarxes socials i les publicacions on escric les meues coses.






















divendres, 19 desembre de 2014

EL "RESSET" SOCIAL


La política heretada de la Transició ja no serveix. No funciona més que per als interessos d'uns pocs. Però els ciutadans, la societat, també ha d'operar molts canvis en actituds i comportaments. La transformació no vindrà donada piramidalment. D'això parle en la columna de La Veu del País Valencià. L'enllaç, ací mateix.