dilluns, 8 de febrer de 2016

XÀTIVA, EN MODE FUTUR

Foto: Prats i Camps

Si alguna cosa es pot extraure en positiu d'aquests terribles dies en què Xàtiva s'ha convertit en epicentre informatiu per una qüestió tan desagradable com la corrupció és que la ciutat ja havia passat pàgina políticament, havia expulsat de les institucions a un alcalde sota sospita. D'això fa set mesos. La capital de la Costera, en el seu conjunt, fa temps que està en mode futur. Balbucejant, tractant de trobar el seu espai en la competitiva guerra entre ciutats per la singularitat, per l'atractiu. Cercant un model adient i sostenible econòmicament. Amb una particularitat molt important: un nivell de participació de la ciutadania i del precari teixit social deixat per dues dècades de russisme totalment insòlit.


Un camí amb paràmetres totalment diferents. Pel canvi d'actors i perquè les prioritats i les regles del joc també han canviat. Als afectats els semblarà injust, però els índex de tolerància han canviat exponencialment: els nous governants hauran de gestionar els diners públics observats amb una lupa de molts augments. La ciutadania no està disposada a passar ni una. Fins i tot les bases dels partits -més exigents i vigilants que als acòlits de dreta- tampoc no estan disposats a que els seus propis dirigents traspassen determinades línies. I això, es mire com es mire, és bona cosa

Un model de futur, tanmateix, requereix el concurs i el consens majoritari de la ciutadania. Els votants del PP, una bona part, també expulsaren Rus i els seus, els retiraren la confiança. Però la mentalitat del russisme, la capa de ferum que deixen tants anys de servilisme i intercanvi de favors, de política banal i espectacular, de populisme barat, no va a ser senzill extirpar-la. I ací és on entra la política. Els votants de dreta mereixen una altra cosa que, per lògica, no pot ser construïda amb les estelles de l'arbre podrit. La reacció del PP local als fets fou lamentable. Ni un gram d'autocrítica. Ni un bri de contrició, tret d'alguna lectura aïllada.


Xàtiva mereix una oposició digna que no pot ser aquesta. Amb gent jove i preparada, no contaminada amb la filosofia del vassallatge del russisme. Amb ideologia, això faltava, però també amb noves idees i maneres. Potser és massa demanar: en l'era Rus la gent amb aquell perfil o mai s'hi acostà o abandonà, tard o d'hora, el vaixell popular. Ha de ser ara. O deixar el buc en mans dels cadells del braç en alt.


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV)

dilluns, 25 de gener de 2016

VÍTOL FEIXISTA

Les fotografies de Franco i José Antonio, en el Casino Gran de Canals
En algun moment, en un esmorzar informal i distès al Casino Gran de Canals, amb motiu de les festes patronals i l’anomenat “Primer vítol”, sona l’himne d’Espanya. Alguns dels assistents, potser socis d’aquesta entitat privada, fan la salutació feixista. Hi ha també vítols a Francisco Franco. De fet, des de temps immemorial, el retrat del dictador i el de José Antonio Primo de Rivera, presideixen el Casino, que es resisteix a llevar-los amb l’imbatible argument que “han estat allí sempre”, la qual cosa es pot traduir en què “no els llevem perquè en realitat volem que estiguen on estan”. Més clar, aigua. Hi ha vídeos del moment als quals es pot apreciar que a molts dels assistents tot plegat els sembla molt divertit. Fins i sot se sent com, per darrere, algú li dedica el guirigall neofeixista a l’alcalde, Joan Carles Pérez, de Compromís.

La lectura és evident: com ara Compromís i uns altres partits i entitats de Canals havia demanat la retirada dels retrats, si no volien caldo, allà anaven un parell de tasses. Alguns porten molt malament que governe l’esquerra, primera evidència. Al marge d’això, però, com aquell “primer vítol” és un acte “privat”, el món de la festa té el pretext per no pronunciar-se. Passa que el silenci, en aquests casos, suposa donar per bons els fets. Els festers farien bé d’exigir que un grapat de nostàlgics d’una etapa negra de la nostra història no posaren les urpes en uns actes festius que pertanyen a tot el poble. I si no, traslladar l’acte a un escenari que no siga el bastió de la dreta més recalcitrant i filofeixista. Deixar passar els fets és atorgar normalitat a una anomalia democràtica que no admet coartades ni excuses com ara que és un acte informal i festiu. Si aquell és el concepte de festa i distensió, no vull ni pensar quan la cosa es pose seriosa.


L’Ajuntament de Canals tal vegada podria fer més, com algú ha dit, però aquestes coses no se solucionen des de dalt, més aviat és contraproduent. Si el Casino Gran fa el que fa és per manca de pressió popular i social. No ha hagut cordó sanitari. Així les coses, a les persones de dretes de Canals que es consideren demòcrates, fins i tot als socis moderats de l’entitat, caldria preguntar-los si se senten representats en aquells vídeos. Si és així, si tot això no els incomoda, no cal demanar-los res més. 

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV)

dimarts, 12 de gener de 2016

LLUMS DE COLOR GRIS


La festa de Nadal és un temps per als més menuts que els adults aprofiten per fer una sana i vivificadora regressió. Dies en teoria de treva, de llums de colors i bons propòsits. D'un esperit menys crispat. Teòricament. Alguns, els mateixos que celebren qualsevol innovació vinguda dels Estats Units, han tret les urpes davant les novetats que els nous governs progressistes de València o Madrid hi han introduït. En el cas de València, amb un matís: les ja celebres reines magues republicanes havien estat concebudes per una entitat privada que volia recuperar així l'esperit de la Segona República. L'alcalde, Joan Ribó, es limità a rebre els participants en l'acte.


El dia de Reis, hi hagué la cavalcada tradicional. I tots haurien d'estar contents. Però ja se sap que en la política-porquera que tenim, s'aprofita tot. I diversos dirigents populars i altaveus mediàtics s'agafaren a la innovació amb una sobreactuació bastant patètica, amb un llenguatge en alguns casos delictiu. Amb un discurs reaccionari contra les dones. Les llums de color de Nadal esdevingueren d'un gris fosc i cendrós. De poques llums, si voleu.


A Xàtiva, mentrestant, qualsevol xativí que haguera estat hivernant dos anys i despertara ara, no haguera notat la diferència del canvi de govern. El betlem monumental continuà presidint l'Albereda, la il·luminació comercial fou semblant (o igual, no ho sabria dir) i la cavalcada dels Reis d'Orient, potser menys nodrida i brillant, però suficient per a una ciutat com la nostra, s'esponjà tant com sempre per fer condir la desfilada. No és una crítica. El betlem atrau milers de visitants, és un element d'animació comercial per a un comerç castigat, com tots, per la llarga crisi. Fet i fet, potser s'ha de preservar de la gestió del PP la capacitat de tenir el centre de la ciutat en ebullició caps de setmana i festes de guardar. Fent, això sí, unes altres coses. I revisant el que s'haja de revisar.


Per exemple, pel que fa al turisme. Obrir els monuments el cap de setmana és un pas inexcusable que ha tardat massa temps. És un bon inici. Però per generar el turisme sostingut i sostenible que li vindria molt bé a la ciutat -hi ha qui pensa que ja està bé així- s'han de fer moltes més coses encara. I els mesos i les oportunitats passen. Apagades les llums de colors, s'ha d'anar per faena. 


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 09-01-2016)

dilluns, 14 de desembre de 2015

ENTRE DUES RELIGIONS


Els comportaments socials tenen un punt molt curiós de gregarisme i conservadorisme. Sobre el paper, la nostra és una societat que ha girat l'esquena al catolicisme militant. Falten vocacions. I quasi tots els catòlics de menys de 50 anys no apareixen mai per les esglésies. Però el percentatge de gent que continua celebrant batejos i comunions o es casa davant d'un retor que llança un incomprensible sermó concebut fa mig segle continua sent aclaparadorament majoritari. Celebrem processons i peregrinacions de tot tipus, li portem flors a la Mare de Déu per Sant Josep, felicitem el sant i, en arribar Nadal, muntem el Betlem farcit d'elements religiosos.


La religió és encara molt present, però sempre que no moleste, com si ens haguérem quedat amb la corfa, amb allò que ens interessa per raons de gaudi i d'oci, o perquè volem continuar les tradicions, sense importar-nos la substància i la implicació del que estem celebrant. Hi ha moltes excepcions a la regla social, gent que viu el seu catolicisme amb fonaments sòlids tot i que, de vegades, no estiga d'acord amb els designis de l'Església. Però aquesta actitud general bastant banal i superficial (quantes famílies se'n recorden del catecisme una vegada formalitzada la festa de la primera comunió?) forma part de la liquiditat i evanescència de les noves societats, amants de la immediatesa, del gaudi sense compromís. Som conservadors de les nostres tradicions però, paradoxalment, abracem en fons i forma, amb intensitat, qualsevol tradició que arribe amb el segell de les barres i estrelles passades pel cinema.


El Pare Noel i els Reis d'Orient cohabiten per decret -generant una nova raça de conservadors: els ateus-republicans que promocionen ses majestats per contraposició- i abans de visitar els nostres difunts celebrem Halloween perquè els fa il·lusió als menuts. Tan sols faltava el Black Friday. Qualsevol dia, obrirem en canal un polit al forn coincidint amb el 4 de juliol a major glòria dels pares fundadors dels Estats Units i, sobretot, del nostre senyor capitalisme. Tot siga per passar per caixa. Amb qualsevol excusa. M'estendria una mica més, però he de mirar els horaris de la nova d'Star Wars. Pels xiquets, ja saben, perquè els fa il·lusió. Que no pare la festa.


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 12-12-2015)

dimecres, 9 de desembre de 2015

UNA LITERATURA DE TOT L'ÀMBIT LINGÜÍSTIC


Arran d'un article que vaig escriure en El Temps, fruit d'una sèrie de reflexions acumulades, "Sobre l'escàs (o no) flux literari en català", al qual parlava del desconeixement (mutu i amb matisos) que existeix entre la literatura catalana feta a Catalunya, País Valencià i les Illes, Caràcters em demana que reble una mica el clau de la reflexió. Abundar sobre el tema és oportú i profitós perquè en la mesura que aprofundeixes trobes més zones de claror. A més a més, aquell article s'escriví abans de fer-se efectiu el canvi polític a País Valencià i les Illes, la qual cosa ens situa, hipotèticament, en un altre escenari.


La tesi de partida era que la visualització dels autors valencians a Catalunya és deficient, minsa. I que, amb matisos, el flux del nord cap al sud, tot i que una mica més àgil, també presentava problemes. El director literari de Bromera, Gonçal López-Pampló resumia la qüestió en una entrevista a Núvol: "És veritat que sovint costa que els llibres d'autors valencians i d'editorials valencianes tinguen una presència 'normal' a Catalunya. A l'inrevés també passa, tot i que amb menor intensitat". Hi ha moltes proves d'aquell desconeixement. L'any 2010, Lolita Bosch publicava l'antologia Veus de la nova narrativa catalana (Empúries), amb 41 textos d'autors nascut després de l'any 1965. Al volum sols s'incloïa un de valencià. D'illencs hi havia algun més, la qual cosa s'explica pel fet que molts estableixen la seua residència a Barcelona. La mateixa antologadora reconegué públicament que la selecció era millorable. La foto fixa, en tot cas, era injusta amb la qualitat de la narrativa en català al País Valencià.

Darrerament, a més, he pogut constatar, a través de converses, actes o articles, que el coneixement que tenen molts autors catalans dels seus homòlegs valencians és més aviat epidèrmic, clarament insuficient, fruit potser de les inèrcies o de la manca de curiositat. Hi ha alguns fets, tanmateix, que no permeten fer un diagnòstic concloent. Alguns dels premis més importants concedits enguany a Catalunya -dos sobre obra publicada- han anat a parar a autors valencians: el Creixells per a Manuel Baixauli, el Lector de l'Odissea a Raquel Ricart i el premi Llibreter a Joan Benesiu. El primer d'aquells autors és un dels pocs valencians no residents a Catalunya amb una trajectòria visible i sòlida al Principat.


Tot just, Benesiu rebé el premi per un llibre publicat a Edicions del Periscopi, un segell integrat dintre de l'associació de petites editorials independents, Llegir en Català. La referència no és gratuïta perquè aquestes editorials han incorporat bastants autors valencians i illencs als seus catàlegs i han demostrat una important sensibilitat al respecte, per la qual cosa emeteren un escrit matisant de manera oportuna el contingut de l'article publicat en El Temps. Hi ha més àmbits transversals. Les noves generacions poètiques, a través d'antologies o de trobades, han bastit nombrosos ponts i han transcendit els àmbits territorials d'una manera admirable. Es tracta, a més, d'una generació molt activa, que munta actes arreu de tot l'àmbit lingüístic i que fins i tot ha posat en marxa iniciatives editorials amb un flux d'autors normalitzat i irreprotxable. La mateixa revista digital Núvol, citada adés, és un exemple d'integració i atenció a la realitat literària de tot l'àmbit lingüístic, en la línia del que ha estat sempre la trajectòria, com a difusor i editor, de Bernat Puigtobella.

L'activitat generada a l'entorn de la novel·la negra catalana també em sembla paradigmàtica en aquell sentit. Editorials com Llibres del Delicte o la col·lecció d'Alrevés Crims.cat, integrades en Llegir en Català, hi han incorporat autors no catalans, de la qual cosa puc donar testimoni directe. I els festivals de novel·la negra de tot l'àmbit lingüístic han esdevingut un exemple de transversalitat territorial. Els primers passos es donaren a Catalunya. Però l'exemple s'està estenent: la programació de la darrera edició de València Negra i el premi concedit a la catalana Anna Maria Villalonga (millor novel·la en català del festival) és la mostra que s'estan obrint saludables vies de trànsit en ambdues direccions.


La xarxa també ens proporciona zones de claror. Els món blocaire, ocupat en bona part per escriptors i escriptores, ha tingut també un important efecte de difusió interterritorial. Noms catalans com els de Jesús Tibau, Olga Xirinacs, Salvador Macip i molts altres han aconseguit eixamplar lectors al País Valencià gràcies als seus blocs. I del sud cap al nord, Francesc Mompó, Vicent Baydal, Josep Porcar o Josep Manel Vidal també s'han donat a conèixer (modestament) al Principat. Els blocs de ressenyadors, escriptors o no, també han anat fent feina donant a conèixer llibres interessants que estaven fóra (o quasi) del circuit de mitjans convencionals. Ara mateix tinc la percepció que la sobrealimentació de la xarxa, el soroll immens i el microbloggin potser dificulten el trànsit o el fan més confús, però aquell és un debat que desborda el contingut d'aquest article.

Mentrestant, al País Valencià la recepció d'autors catalans tampoc no és bona, sobretot d'alguns dels autors de qualitat. Però és una mica millor que a l'inrevés. Entre d'altres coses per la gran capacitat d'emissió mediàtica del Principat, pel pes dels premis o per militància lingüística i nacional dels lectors valencians: si un autor català publica al País Valencià encara té esperances d'obtenir algun ressò. Els valencians que publiquen a Catalunya no solen tenir-ho gens fàcil i han de viure de l'empenta de periodistes i mitjans molt conscienciats. El triplet Baixauli-Ricart-Benesiu pot ser un punt d'inflexió? Veurem. Hilari de Cara, un veterà poeta illenc guanyador del Carles Riba d'enguany, expressava el desig que el premi servira per difondre la seua poesia a Catalunya. Hem d'esperar que siga així. Altrament, la barcelonina Mireia Calafell ha aconseguit el Lletra d'Or publicant a una petita editorial de Catarroja, Perifèric. Símptomes de normalitat que qüestionen les visions més pesimistes.


Feta la panoràmica, hauríem de llançar una mirada cap al futur. A l'acte de lliurament dels darrers premis de la crítica dels escriptors valencians, la vicepresidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Gemma Pasqual, vingué a dir que tal vegada la construcció política dels Països Catalans siguen una entelèquia, però això no implica que s'haja de renunciar a construir un mercat cultural. Dit d'una altra manera, cal una veritable literatura de tot l'àmbit lingüístic, en la qual l'origen o l'escriptura en una variant lingüística o una altra no siga obstacle -tema delicat que mereix un tractament a banda- per al flux i l'intercanvi. Una literatura integradora i oberta, desperta i atempta a tot el que es fa en el mateix àmbit lingüístic. Per aconseguir això és necessari que els actors que treballen en aquella direcció tinguen les coses fàcils. I ací és on entren les noves administracions. Pel que fa al País Valencià, és imprescindible bastir un àmbit comunicatiu, a través de la recuperació de la ràdio i la televisió públiques, i reforçar la nostra llengua en l'àmbit privat. Cal recuperar una certa indústria audiovisual per garantir l'intercanvi amb la resta del domini lingüístic i per facilitar la promoció en l'exterior dels autors valencians. Cal generar ajudes a la creació obertes a tot el domini i, més important, generar presència amb suport institucional als esdeveniments més significatius, ja siga a través d'un espai català a la Fira del Llibre de València o d'un espai valencià a la diada de Sant Jordi, per posar els exemples més evidents.


Un altre factor d'apropament hauria de ser el corredor mediterrani. Les gairebé quatre hores en tren que separen Barcelona de València (el tema de les Illes és a banda) són un mur que dificulta la realització d'actes, presentacions o la presència mediàtica. Aquell mur de cristall no ha impedit que es vagen fent coses, però el lector convindrà amb nosaltres que unes comunicacions més ràpides multiplicarien, segurament, la quantitat i la qualitat dels intercanvis.


La normalització de les relacions entre administracions seria també un pas de gegant perquè comportaria una col·laboració més natural i efectiva en uns altres àmbits. I tampoc no serà fàcil. A Catalunya hi ha una concentració d'esforços en el procés independentista que bandeja unes altres qüestions. I a València hi ha tot un exèrcit mediàtic i polític esperant qualsevol senyal d'acostament a Catalunya per començar a disparar. Hem de suposar que els nous governants valencians han après algunes lliçons del passat, però tampoc no podem estar segurs. El dia que la Generalitat Valenciana concedisca una distinció honorífica a Jaume Cabré -posem per cas- fent-lo propi, i fent abstracció del soroll polític i mediàtic de la dreta, trobe que haurem avançat moltíssim en el reconeixement dels escriptors valencians al Principat.


Però ha d'haver també un esforç per ser presents a les Illes i això passa per convenis multilaterals de col·laboració. Calor mutu. Reconeixements institucionals a totes bandes. Podria ser la incorporació valenciana i balear a l'Institut Ramon Llull un pas en aquell sentit? Podria. En tot cas, s'ha de gestionar un mercat lingüístic, cultural i, per tant, literari, que siga comú, compartit. No serà fàcil. Però si no és ara ja no serà mai.

(Publicat al número 72 de la revista Caràcters)