dimarts, 23 setembre de 2014

COMENÇAR DE NOU

Foto: Comarcalia
Hi ha polítics de la vella escola que no s'adonen del que està passant. Que no són capaços de veure que la fractura en el sistema, la distància que els separa de la ciutadania, s'ha fet immensament gran. Que les formes polítiques heretades de la Transició -i la seua motxilla amb els vicis polítics i socials del franquisme- és ja inviable. No serveix. L'arquitectura democràtica de les darreres dècades ha fet un bon servei a algunes qüestions. Ha hagut progrés econòmic i social, ara en discusió. Però també ha fossilitzat tics antidemocràtics i hàbits nocius que degeneren en corrupció.

El plenari de la setmana passada a l'ajuntament de Xàtiva, sense punts en l'ordre del dia -la qual cosa va fer que l'oposició en bloc abandonara el saló de plens- il·lustra amb eficàcia el decliu de la vella política. Posa el focus en les vergonyes de les majories absolutes, l'abús de la institució i la prepotència. Posa sal en la ferida i alerta la ciutadania. Perquè les dietes del plenari per als regidors són les mateixes hi haja controvèrsia, dialèctica, o, com era el cas, absència absoluta de debat. O siga, de treball per als regidors. L'escletxa amb la ciutadania augmenta la seua mida. El comentari al carrer era aquell, no la suposada "desobediència civil" de l'oposició. Qui no havia fet els deures era el govern.

És el tipus de actituds que augmenten el descrèdit de la política, el fàstic dels ciutadans. Però als polítics d'aquest règim democràtic envellit no se'ls cau la cara de vergonya perquè encara no han paït de què va la cosa. Viuen encara en l'era de l'autoritarisme, de la política no com instrument per millorar la vida dels ciutadans, sinó com a eina de poder partidista i, de rebot, com a modus vivendi. Allò que importa no són els debats, ja mecanitzats i previsibles, però on almenys es marca posició sobre els temes, sinó anar al ple i parar la mà. Passar una estona. Fer com fan. I a casa. Polítics així no poden regenerar la política. Són la seua creu.

Alguns pensareu que no hi ha per tant. Però aquesta falta de tensió democràtica, de falta de pressió ciutadana sobre els polítics, és el que ha permés que tot es podrira. S'ha de dir que amb això no estem conformes. I començar de nou.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 20-09-2014)

divendres, 19 setembre de 2014

LA DIADA EXPLICADA A UN VALENCIÀ DEL CARRER


A la columna de La Veu del País Valencià tractem d'explicar a un valencià corrent el que vam veure a la passada Diada de Catalunya, el que significa i algunes lliçons aplicades a la situació política i social valenciana. Com sempre, podeu dir la vostra.

dimecres, 10 setembre de 2014

POETESSES SOTA LA CREUETA: MONTSERRAT ABELLÓ


Vaig conèixer Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 - Barcelona, 2014) algun dia de febrer de l'any 2012, a l'Horiginal, de la mà de la poetessa Laia Noguera. Allà fèiem una presentació conjunta dels premis de Gandia, l'Ausiàs March de Laia, per Caure. I el Joanot Martorell de novel·la, per Vides desafinades. L'acte, sobretot per la meua gens gloriosa intervenció, fou estrany, fred, desubicat.  Fins el moment en què Montserrat, va pujar a l'escenari per recitar alguns poemes de Caure. El silenci. L'admiració. Alguna cosa s'encengué al voltant d'aquella dona viscuda, encongida però enèrgica que recitava amb una determinació jovenívola. Llavors vaig entendre la connexió que tenia amb les noves generacions, amb algú tan jove, per exemple, com la Laia. Fou emocionant. 

Retornem a aquesta secció en el seu comiat. Amb un esplèndid poema de L'arrel de l'aigua (Edicions de la Guerra, València, 1995). Gràcies, Montserrat. 

¿Quina força en el viure
se'ns interposa de sobte
entre el teu tu
i el meu jo?

Les parets del pou llisquen
on ens movem solitaris.

Copsem, però -encara que siguin
ben breus els moments- l'escalf
d'una mà, d'un peu, la seua
calidesa d'uns llavis.

La intensitat d'ulls
que es fan presents i penetren
més enllà de la immediatesa
del sexe.

Submergits en tanta buidor
ens ha donat
aquest privilegi.

dimecres, 13 agost de 2014

L'ALTRA FIRA


Tafanege amb una peresa infinita i una similar falta d’expectatives un dels programes de la Fira d’Agost que s’acosta. Tots els anys hi ha alguna cosa que m’interessa, ja fora cas, però en general la programació és previsible i estandaritzada, sense trets distintius, més enllà dels clàssics del bestiar, Bruno Lomas i les motos. El programa és més o menys el mateix que es pot veure en les festes majors d’un poble gran d’Àvila o Conca, per dir alguna cosa, tot i que entenc que algú li puga fer il·lusió veure Hombres G i Dani Martín. No és el cas. Des de fa uns anys, visc fires enfocades a les trobades amb els amics, al gaudi dels menuts: les atraccions, les prades, firar-los... Alguna eixida nocturna aïllada, per sopar, o per anar a algun concert, quan el festival indie de Fira encara rutllava.

La sort és que, en el subsòl, encara habita un teixit ciutadà actiu i profitós que fa coses al marge de la somnolenta i ensopida cultura oficial. Els encarregats d’animar la programació són el col·lectiu Fira de Xàtiva, amb un concepte firer molt més arrelat a la terra i amb un lema molt il·lustratiu: “Enguany em quede a la Fira”. Cant improvisat, amb Pep Gimeno Botifarra i Feliu Ventura (per cert: algú hauria d’explicar el sectari veto en les albaes oficials a Josep Manel Cháfer Gallo), microteatre, concursos de truites i coques -que d’engolir i fartar ja hi ha uns altres a la programació oficial- o un concert enfocat a la jovenalla conscienciada -però l’altra de segur que també ho passaria d’allò més bé- el dia 16 al pavelló Francisco Ballester amb Quim Sanç, Smoking Soul’s, Arrap, Sva-ters i Pirat’s Sound Sistema. I un plat sucós per al dia 15: l’espectacle sobre Estellés parit pel músic Borja Penalba i l’actor Francesc Anyó. El vaig poder veure als Premis Octubre: cada peça acabava amb un bram entusiasta del públic. I encara més: la periodista cultural Carla González em va dir als premis Ovidi Montollor que volia organitzar un concert firer al pati de casa dels pares. Dit i fet. Serà el 18 d’agost i en el cartell, els magnífics Sitja, una formació que barreja el folk amb uns altres gèneres. I Crocanti, dels quals no tenim referències però que, coneixent la sensibilitat de Carla, seran dignes de veure. Hi ha molta vida al marge de la Fira institucional. 

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 09-08-2014)

dilluns, 4 agost de 2014

IMPRESCINDIBLES

FOTO: Mikel Ponce
La principal incògnita respecte de les properes eleccions municipals a Xàtiva ja no existeix: a través del setmanari L’Informador, l’alcalde, Alfonso Rus, anunciava la intenció de tornar a presentar-se. En cas d’aconseguir l’alcaldia, el també president de la Diputació acomplirà -i superarà- les dues dècades com alcalde. El marc legal li ho permet. I, s’ha de suposar, el seu partit també. És una decisió interna que, si es fa de forma democràtica –¿farà primàries el PP xativí?– no admet objecció. Ja s’ho faran. La seqüència del que ha passat els darrers temps, tanmateix, és digna de ser revisada.
Abans de l’anunci, ha hagut de produir-se l’enèsima renúncia a la presidència del València. Rus s’havia vinculat a un projecte de compra del club, de matriu russa no podia ser d’una altra manera– que abans de la decisió final ja no volia saber res del polític xativí. Un altre tren que passa. Políticament, però, les coses li han anat una mica millor: la darrera crisi de govern a la Generalitat ha acabat amb el principal rival de Rus en el partit, Serafín Castellano, fora del Consell, en una plataforma de projecció externa però nul·la projecció interna com la delegació del Govern. Les crítiques que el president provincial li dedicava al president i líder del seu partit, Alberto Fabra, cessaren. Havia esclatat la Pax Pepera.


Vol dir això que la porta està oberta per repetir com a president de la Diputació. El requisit, en tot cas, seria ser alcalde de Xàtiva. Sent regidor en l’oposició també podria optar-hi, però és dubtós que algú que ve de perdre unes eleccions –la reforma que vol fer el PP per atorgar l’alcaldia al partit més votat sembla que no arribarà a temps– tinga força suficient per continuar sent baró provincial. El resum és que Rus ha d’anar a per totes. I això significa aprofitar totes les eines a l’abast: la inclassificable performance de l’assemblea del CD Olímpic, amb la telefonada salvadora al messies que acceptà sacrificar-se pel bé del club, s’ha de llegir en clau electoral de Xàtiva. Però es demostra que la militància del PP i els socis de l’Olímpic creuen que no hi ha ningú més amb la capacitat suficient. I no s’ha generat l’alternativa o no se l’ha deixat créixer. Un problema, a mitjan termini. Per al partit i per al club: com deia el mateix Rus, els cementeris estan plens d’imprescindibles.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV amb el títol "L'anunci", 02-08-2014)