dimarts, 28 de juliol de 2015

CINEMA A LA FRESCA

Foto: Salvador Egea
Això de la fresca és una manera de parlar. Perquè dijous a la nit, a la Plaça del Raval, hi hauria trenta graus o així. I una brisa fugissera que anava i venia, racionada, aire tebi que ens tapàvem els uns als altres. No importava, però. Perquè uns quants centenars de veïns de la zona i d'altres indrets de Xàtiva s'havien aplegat, com havia passat dies enrere a Sant Pere, amb el sopar de cabasset, o de pa i porta -allò del sopar de sobaquillo és un préstec innecessari del castellà- per veure cinema junts, a l'aire lliure. Famílies senceres, gent de totes les edats. Recuperant per a la ciutat una tradició gojosa, una eina de socialització, de passar l'estona en comunitat, a peu de carrer. De veure la pantalla i xerrar. L'excusa per no tancar-se a casa amb l'aire condicionat. L'alternativa a la terrassa i el gelat.

Els més joves ja no ho recorden, però fa un temps el cinema d'estiu era una alternativa molt popular d'oci als calorosos estius xativins. Hi havia el Vernisa, de la Parroquia de los Santos Juanes, on es projectaven peplums i pel·lícules religioses. Fa un temps, un col·lectiu ciutadà recuperà l'espai com a cine-club. I també hi havia el Terraza Alameda, de caire més comercial, una sala més gran, on es projectaven les estrenes. Tancada perquè deixà de ser rendible.

Al llarg del temps, el cinema d'estiu a Xàtiva s'havia recuperat de manera intermitent, quasi sempre amb una bona resposta del públic. Normalment amb pel·lícules per a tothom, però també amb cicles específics i propostes més adultes. La decisió de l'Ajuntament de fer el "Cinema d'Estiu" oferint una oferta per a tots els públics és adequada. I, segurament, es tracta d'una activitat barata, tenint en compte l'abast que està tenint. Tot just, es demostra que amb pocs diners es poden fer coses interessants i reeixides. Maneres, a més, de retornar la vida i l'ús als barris del centre històric. Era molt curiós veure com, a la projecció de dijous, hi havia la gent del Raval i, també, les famílies joves de l'eixample de la Bola. Una manera de fer comunitat. De fer barri.

El cinema a la fresca és alguna cosa que va més enllà de la recuperació nostàlgica, de la qualitat tècnica i artística de la projecció (com de malament, per cert, ha envellit La Sileta). És la recuperació nocturna del carrer. La cadira a la porta i la xarrada. Una senya d'identitat reivindicable.

(Publicat al diari Levante-EMV, 25-07.2015)

dilluns, 13 de juliol de 2015

REDEFINIR LA FIRA


Una bona pauta per a un canvi de govern municipal, i més amb diferents cultures polítiques, com el que s'ha donat a Xàtiva, és no tractar de fer-ho tot en quatre dies. La prioritat hauria de ser transmetre serenitat al conjunt de la població, que les coses que afecten a la vida diària -els serveis, la neteja, l'atenció al públic, les llicències, etcètera- funcionen adequadament. I anar fent i bastir un model de consens entre els socis en les qüestions amb més gran càrrega ideològica, que semblen abellidores i fàcils de dur a terme però que, en la pràctica, no són tan senzilles.

La transició, per exemple, en Nits al Castell, em sembla encertada. Una programació de qualitat, bastant transversal. I un canvi en el festival en allò més urgent: traure-li de sobre la mala fama de festa quasi privada, de les elits locals, per obrir-lo a la gent. Com ha de ser. Per això, un servidor s'ha acreditat com a periodista en l'única de les sessions que cobriré per al meu mitjà, la d'aquesta nit. I per veure a Kiko Veneno com a espectador he passat per caixa. El tema de les invitacions, segons em confirmen els organitzadors de l'espectacle, s'ha limitat als artistes. Una decisió en la bona línia.

La Fira d'Agost, però, requereix un procés de redefinició més llarg, amb molta participació. Els bous i la figura de la reina i la cort d'honor han esta motiu de controvèrsia. Compartisc la idea d'Esquerra Unida que aquest càrrec honorífic correspon a un model vell, caduc, un tractament de la dona que no és l'adequat. Però hi ha molta gent a la ciutat, sobretot la més gran, que considera que és una figura a mantenir. I famílies i amistats de reines i cort d'honor (i també de festeres de l'anterior etapa de govern socialista) que tenen un bon record de l'experiència.

 La decisió de l'alcalde, Roger Cerdà, d'encetar el procés d'elecció entenc que va en la línia de no generar de primeres malestar i inquietud. És un decisió delicada que tal vegada requeria més diàleg. Potser es podria haver recuperar la denominació de "festera" com a transició. I no haguera passat res tampoc deixant en suspens l'elecció sabent que al govern hi ha diverses sensibilitats. Fins i tot seria oportú, com planteja Compromís, deixar desert el concurs. Però tampoc em sembla un tema per encetar una crisi de govern. O per encendre les xarxes. Les coses difícils mai no són fàcils. 

(Publicada a l'edició comarcal de Levante-EMV, 11-07-2015)

dilluns, 15 de juny de 2015

APRENENTATGE



Comença una nova etapa a Xàtiva. Amb un canvi de govern que, per necessitat, capgira una visió presidencialista i absoluta de la gestió per una altra de mancomunada, a tres, amb un equip municipal al qual les qüestions s'hauran d'acordar i debatre. I sotmetre, també, en la mesura del que siga possible, al vist-i-plau ciutadà. Tothom en aquest procés ha d'ensenyar-se coses. El nou govern dirigit per Roger Cerdà, Miquel Lorente i Cristina Sunyer té per davant un procés d'aprenentatge. És cert que amb alguna matèria avançada ja pel que fa al coneixement de l'ajuntament i del seu funcionament.

Han de desenvolupar també habilitats socials, de convivència. Hi ha una tendència natural a considerar les desavinences polítiques com un desastre, un caos, un guirigall. Però la confrontació d'opinions forma part intrínseca de la convivència. Passa a les parelles. A les comissions falleres. A les reunions de veïns. La clau és transformar la diversitat en acord i síntesi, en cessió mútua, en reconeixement d'errades. En evitar recordar allò que l'altre ha fet malament. El retrovisor és un instrument pervers a l'hora de gestionar qualsevol tipus de relació. Els desacords i les diferències s'han de canalitzar, l'energia negativa s'ha de transformar. I no passa res, es pot fer. I és infinitament millor que la dictadura d'una persona acatada críticament pels seus fidels. Una actitud que s'acaba pagant.

El nou govern ha d'aprendre també a digerir les crítiques ciutadanes o del gremi periodístic, a separar el gra de la palla (l'aportació constructiva de l'escopinyada llançada a través de les xarxes) i a no veure conspiracions mediàtiques o personals a cada moment. Per salut personal i en benefici del funcionament de la ciutat. Els nous governants hauran d'estar preparats per al moment en el qual s'articularà una oposició dura per part del PP, una vegada acabada la seua reconstrucció i, esperem, regeneració. I contestar sense autoritarisme ni supèrbia, amb arguments, sent conscients que, algun dia, poden tenir raó en alguna cosa.

Construir un nou model de ciutat no serà ràpid, ni senzill. Hi haurà errades. Però no és poca cosa saber quines coses no s'han de fer.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 13-06-2015)

dilluns, 1 de juny de 2015

DIALOGAR, PARTICIPAR, CREAR

Miquel Lorente, Roger Cerdà i Cristina Sunyer. Foto: Diario.es
Com ha quedat absolutament diàfan a través dels darrers resultats electorals locals, l’ànsia de canvi que hi havia a la ciutat de Xàtiva era més gran fins i tot del que molts podien preveure. Segurament, els darrers esdeveniments associats a l’alcaldia i la Diputació han acabat de reblar el clau, però és evident que els populars ja tenien perdudes les eleccions. Els ajustats resultats de 2011, molt abans d’haver eixit a la llum el que sabem ara, en són la prova. La gent volia unes altres formes, sí. Una altra gestió, també.

S’obri una nova etapa, amb majúscules. El final de les majories absolutes imposa un nou escenari de diàleg i col·laboració entre unes forces que, amb matisos, crec que comparteixen molts punts en comú. I que han de compartir responsabilitats en funció del seu recolzament electoral. Les tres formacions que han protagonitzat l’oposició, PSPV-PSOE, Esquerra Unida i Compromís, haurien d’estar presents en les tasques de govern. Representen sectors ciutadans i visions que han de tenir la seua veu. Que han de participar. I també és el moment que la ciutadania abandone el seu paper passiu i no delegue còmodament en els seus representants. La faena a fer és immensa. I s’ha d’escoltar totes les opinions. Fins i tot la de Ciutadans, que tot i la distància ideològica també representa una pulsió de canvi. El PP, mentrestant, s’ha de regenerar, aprendre de les errades i adoptar una línia d’oposició sensata i constructiva.

Sobre aquestes bases, s’ha de començar a crear un nou model de ciutat. Analitzar les iniciatives que funcionaven o els projectes que tenien sentit de l’anterior govern (culminar una veritable peatonalització del centre històric) i incorporar els nous elements (és urgent evitar la gentrificació), amb la complicació afegida que no se sap quin és l’estat econòmic real. I tampoc què hi ha baix de les catifes, que s’han d’alçar: no per revenja, sinó per transparència.

Atraure activitats econòmics productives i innovadores i fer un foment intel·ligent del turisme i les seues infraestructures, amb la col·laboració necessària de la iniciativa privada. O definir un model de Fira d’Agost inclusiu i renovat. Tot això no es podrà fer de la nit al matí. I serà difícil. Un repte enorme. Però també il·lusionant.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 30-05-2015)

dilluns, 18 de maig de 2015

LA MEUA CIUTAT



Quan vaig arribar a Xàtiva, el 1977, el barri Nord-Oest, que segurament no es deia així, no estava asfaltat. I des de ma casa, en un cinquè pis d'un edifici a uns metres de Vila Cantó, es veia el Castell, encara sense il·luminar. No tenia coneixença prèvia de la ciutat. Mon pare havia nascut i crescut a un poble de l'Horta Nord. Ma mare, a un poble de La Manxa. I la meua germana Raquel i jo, a Madrid, en un barri treballador, quasi als afores, des d'on era visible la serra. Canviàrem la vista de les neus llunyanes a l'hivern pels pins de la Creueta. Racons nous. De la Gran Vía a l'Albereda. De La Vaguada, un immens solar per passejar i jugar, fins que fou ocupat per un gran centre comercial, als camps de futbol de terra propers a les finques d'El Retorno. Dels edificis despersonalitzats al barri de Sant Feliu i el Raval.

Ciutats ben diferents. Al Madrid de la meua infantesa hi havia veïnes amb la fotografia de Franco al saló. Un porter, "el señor Nico", amb molta mala llet. I un col·legi bastant autoritari.     Poc temps per copsar l'essència. El suficient per adonar-se'n d'haver arribat, en el viatge des de ponent a llevant, a un lloc amb personalitat pròpia, amb una llengua que molts pares no volien parlar als seus fills però que persistia amb tossudesa. Que tenia un cantant que ja no vivia allí però que havia atrapat, com un follet, en una vella cassette. Gràcies a Raimon vaig saber que la nostra societat venia d'un silenci, que havia oblidat els seus orígens i que en ella regnava el consum i el culte als diners. L'amo i la pedra. Lluites de lledons i un col·legi a tocar de la natura. Al poc de temps, la gran ciutat era ja un record llunyà que no movia ni un bri de nostàlgia. Si de cas, algun lleu sospir per una veïna nicaragüenca que vivia enfront. Li deien Sandra.

La infantesa fou tot això. I la falla Sant Jaume. I els juniors Llum i Sal de l'església de la Mercè. I el Gran Teatre, el Cinema Avenida, les pipes de gira-sol en un banquet, els recreatius, les partides de xapes, burro va i les fogueres de barri fetes de rebutjos. Apague els ulls, imaginàriament. I faig un salt en el temps. Contemple la ciutat on em vaig criar. Que em va fer feliç i em va emprenyar. Que em va fer créixer, professionalment, i em va fer fugir. La ciutat que m'atrau i m'espanta, segons èpoques. La meua ciutat, passe el que passe. Un d'aquells dies, de molts, que done gràcies als meus pares per haver-la escollit per viure.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 16-02-05)