divendres, 19 desembre de 2014

EL "RESSET" SOCIAL


La política heretada de la Transició ja no serveix. No funciona més que per als interessos d'uns pocs. Però els ciutadans, la societat, també ha d'operar molts canvis en actituds i comportaments. La transformació no vindrà donada piramidalment. D'això parle en la columna de La Veu del País Valencià. L'enllaç, ací mateix.

dijous, 18 desembre de 2014

EL LLIBRE QUE RECORRE ELS 25 ANYS DE DOCTOR DIVAGO, A XÀTIVA


Doctor Divago es tracta d'una de les bandes referencials del rock en castellà fet des de València (els nostres Los Enemigos, per dir-ho així). Una formació peculiar de guitarres, secció rítimica i harmònica, amb una trajectòria sòlida marcada per un estil clàssic però abordat amb nervi (en disc i en directe) i unes magnífiques lletres, les de Manolo Bertrán, que són la marca de fàbrica del col·lectiu. Una trajectòria impecable i no del tot ponderada. 25 anys sobre els escenaris i una efemèride que no podia passar desapercebuda.

I no ho farà entre altres coses gràcies al llibre que els hi dedica el periodista musical xativí Mariano López Torregrosa, En tierra de nadie. 25 años de Doctor Divago (Carena Editors) que tindrem el plaer de presentar aquest dissabte dia 20 en la Casa de Cultura de Xàtiva, amb la presència de l'autor, Manolo Bertrán i Quique Olmos, director de l'editorial. Hi haurà també un acústic de la banda. Jo de vosaltres no m'ho perdria. Serà a les 19,00 hores.

Ací baix, un tast, l'estupenda La deriva continental, amb aquell tractament de guitarres tan mod i tan de Doctor Divago i una magnífica.

dilluns, 15 desembre de 2014

AL NOU ANY


D'un temps ençà, el Nadal s'avança a colzades molt abans fins i tot que les temperatures, cada vegada més mandroses, marquen uns mínims que ens facen creure que sí, que som a finals de desembre. Comencen les obres del betlem gegant. Els carrers i comerços es vesteixen de festa nadalenca, sonen nadales als centres comercials, la televisió, dependent de la publicitat, obri el foc nit i dia i, en conseqüència, els més joves de la casa exigeixen que l'arbre que dormita en algun racó emulsione de nou amb les llums i boles de colors i les rèpliques de caixetes de regals. Etcètera.

S'avança tot. Els preparatius i els regals. I on anem i on deixem d'anar. I què comprem sense perdre el senderi. I com que tot corre apressa, servidor va pensant ja en l'any vinent, un 2015 que, vist des de la llunyana infantesa, semblava una fita tan llunyana com el planeta Venus. Si no passa res, faré 45 anys. Sense crisi ni recança, però amb una lleugera melangia. Pel que fa a mi, al nou any no li demane més que no em destorbe, que s'oblide de mi. En alguns aspectes la vida m'ha tractat bé. Molt bé, fins i tot. En uns altres, m'ha colpejat ben dur. No fa massa vaig deixar enrere un d'aquells períodes en què sembla obrir-se la terra baix dels teus peus. En algun moment, però, la terra es va fer sòlida. I vaig tornar a caminar en l'única direcció possible: cap endavant. Però alguna cosa ha canviat: les ferides es curen però deixen cicatriu. El caràcter es transforma. No m'agrada però és així. Espere no haver ofès més gent del que tocava. Si no, les meues més sentides disculpes.

Del 2015 voldria que em deixara arraconat, discretament, que em deixara viure un temps, sense més malalties ni drames. Tret d'això, li desitge molta faena i de la bona. Canvis polítics i socials profunds, que no poden ser una altra cosa que a millor. En la meua ciutat i a tot arreu. Un ambient menys crispat, menys insà i demagògic. Menys sectari. Una eixida digna per als que ho han perdut tot o estan a punt de perdre-ho. Amb dignitat, com un dret, no com una almoina. Un repartiment més just de la riquesa que es concentra en poques mans. Una societat més honesta, menys cínica, mesquina i violenta. Més solidària. Bons desitjos que no solen traspassar les frontereres benintencionades de la festa. Per demanar, que no siga.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante, 13-12-2014)

dimarts, 2 desembre de 2014

LA MERDA DE GOS TAPA LA LLUM

Foto: Ana Vicente (LP)
Mai he tingut un mal concepte del regidor del PP de Xàtiva Enrique Perigüell. Tampoc m'he parat molt a analitzar el seu treball a l'ajuntament, però quan una gestió no salta a l'actualitat sol ser bon símptoma. Per això la decepció és gran. Per si algú va perdut el resum seria que, sent regidor de Medi Ambient, Perigüell va impulsar un programa d'identificació canina a través de l'ADN. D'aquesta manera, es podia saber quins propietaris de gossos no complien amb la seua obligació d'arreplegar els residus fecals. Alguna gent va criticar el projecte. Molts se'n van riure. A mi, sincerament, no em va semblar mala idea: si alguns dels lectors tenen recent o present l'experiència de passejar amb carret de bebè potser compartiran el malestar amb aquesta modalitat d'incivisme.

Quina pena que una bona idea s'haja malbaratat per la penosa confusió que molts polític fan entre l'esfera pública i privada: poc abans d'entrar en funcionament el registre, el regidor va crear una empresa al seu nom. De creació de censos d'identificació canina a través de l'ADN! Amb un parell. Perquè, a més, el cens és obligatori a Xàtiva. El tema és molt greu. Perigüell no devia continuar en el càrrec de cap de les maneres. I, per descomptat, ningú no entendria que, fins i tot deslligant-se de la tasca municipal, el servei d'identificació siga contractat amb la seua empresa. Ja hem tingut prou exemples d'eixida empresarial o personal dissenyada a la carta des d'un càrrec en l'administració.

La segona part de la història és, al meu parer, encara més lamentable. Descobert el pastís, el regidor popular pren una decisió que l'honra, la de presentar la dimissió. Però ha estat l'alcalde, Alfonso Rus, qui ha aprofitat la polèmica en una doble direcció: per penjar-se la medalla de la dimissió, fent veure que ha estat ell qui ha cessat el regidor. I segon, aprofitant aquesta polèmica per difuminar una de molt més grossa que l'afecta directament, la publicació a través del diari El Mundo d'una sèrie d'irregularitats associades al milionari contracte amb l'empresa Inelcom de les bombetes LED, un escàndol que havia estat en l'ambient des de fa temps. Ara emergeix. Però Rus ha tingut la sort que la merda de gos quasi ha tapat la llum de les bombetes. Una proesa.

(Publicat en l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 29-11-2014)

dimecres, 26 novembre de 2014

LA INCOMODITAT DE LA TRINXERA


La revista Caràcters em va proposar fer un article (que podia ser d'acord, desacord, rèplica o el que fóra) arran de la idea llançada per Valentí Puig que el principal problema de la cultura catalana és el nacionalisme (català). Aquest és el text resultant, publicat en el número 68 de la publicació.
Començarem per algunes veritats incòmodes. Quan Valentí Puig i alguns altres diagnostiquen els mals que afecten la cultura catalana i els atribueixen directament al nacionalisme (català, és clar) hi ha una part de l’argumentació que no es pot llançar alegrement al fem. Malgrat l’efervescència política dels darrers temps –parlem de Catalunya, específicament–, manquen lectors i consumidors de cultura catalana. I el nivell d’exigència –d’uns i d’altres, de consumidors i productors– és manifestament millorable en termes generals. Hi ha, és cert, autocomplença i una discutible promoció de la mediocritat en prejudici del rigor i l’excel·lència. Hi ha una cultura catalana d’allau, descaradament mainstream, que prima el vessant quantitatiu, l’oportunitat, el consum acrític i les modes de temporada. La publicació de desenes –tal volta centenars– de títols absolutament prescindibles al voltant de la hipotètica independència de Catalunya i l’efemèride del 1714, fent el tap a unes altres novetats ben interessants –fins i tot d’aquests mateixos temes–, no projecten precisament una imatge de cultura amb dimensió europea.
Alhora, hi ha al subsòl una producció feta amb rigor i criteri, capaç de generar obres i traduccions de les quals ens podem sentir orgullosos. Però els problemes descrits abans em fa l’efecte que desborden les fronteres catalanes: una ullada a les llistes dels llibres més venuts, els hàbits lectors i la producció editorial (o musical!) a Espanya proporciona diagnòstics molt semblants. I vicis institucionals i mediàtics sorprenentment analògics. És cert que una cultura més gran, que engloba també allò que es fa en castellà a Catalunya –ningú pot oblidar que Barcelona és un dels epicentres de producció editorial en espanyol– té més potencial de crear excel·lència i projecció cap a l’exterior. Però la comparativa no serveix per alimentar la idea d’una cultura depauperada, autocomplaent i banal pels designis erronis de la hidra nacionalista (catalana).
Hi ha argumentacions, fet i fet, que s’acomoden a una realitat imaginada. La hipòtesi que la cultura catalana eixiria guanyant dintre de l’Estat i amb un marc de relacions més amable, estaria “sustentada en una idea d’Espanya que no existeix ni sembla haver d’existir en un futur”, escrivia Pere Calonge en aquestes mateixes pàgines en una assenyada i equilibrada ressenya a propòsit de la publicació de L’os de Cuvier (Destino, 2004), de Valentí Puig. Ras i curt, en un Estat espanyol que s’haguera pres seriosament el seu caràcter plurinacional i pluricultural, promotor de l’intercanvi, la traducció i la projecció cap a l’exterior de la producció literària de les altres llengües, respectuós i conscient –socialment i política– de la riquesa que aporta la diversitat al conjunt, el debat es produiria en uns altres termes ben diferents. No cal descriure quin és el marc real.
Com deia Joan Fuster –a qui, per cert, Valentí Puig crucificava amb el mateix escàs rigor i la mateixa bilis fòbica que criticava dels altres– “sóc nacionalista en la mesura que m’obliguen a ser-ho”. O siga: amb errors i encerts, excessos i oblits, les institucions catalanes han hagut de fer el paper de salvaguarda de la llengua i la cultura, de la seua projecció, que l’Estat no tenia cap intenció de fer. Si a Espanya la promoció interior i exterior de les cultures perifèriques en llengua pròpia haguera estat una prioritat –o almenys una línia argumental– parlaríem en uns altres termes. Però el ben cert és que la producció cultural en llengua no castellana és contemplada com una mena de cabuderia, d'anomalia capritxosa, una deslleialtat a la "lengua común", un acte deliberat d'incomunicació.
Socialment, no s'entén que un escriptor o un grup de música desenvolupe la seua carrera en català o basc existint la possibilitat de fer-ho en castellà (els lletraferits i músics valencians que fem la tasca en valencià en sabem molt d'això). Els diners públics destinats a educació i cultura en llengua pròpia –més encara en projecció internacional– es consideren malbaratats, una inversió "contra" l'espanyol, una idea projectada des dels mitjans de comunicació i des de les forces polítiques espanyoles que ha penetrat en el teixit social. Però ningú qüestionaria mai el que fa l'Estat amb la promoció de la cultura i la llengua espanyoles.

Hi ha la visió, en el millor dels casos, d'un bilingüisme perfecte i harmònic que no fa necessari promocionar la cultura catalana de forma tan decidida, que veu l'intent d'equilibrar el panorama, amb prioritat per al català, la llengua del país, com un excés nacionalista. Potser a Valentí Puig, Albert Boadella i alguns altres els agradaria més el model del País Valencià traslladat a Catalunya, on la creació i la cultura en català ha sobreviscut en la incomoditat de la trinxera, malgrat els atacs, la marginació i el torpedeig de dues dècades de govern del PP. Un menysteniment matisat una mica els darrers temps davant l'evidència que, sense la producció "nacionalista", per entendre'ns, la cultura en llengua pròpia seria un erm absolut, un vestigi folklòric. El somni humit de l'Espanya autonòmica i monolingüe.