MINUTS MUSICALS: DAMIEN JURADO

Bé, ja sabeu: la nova secció per a moments on es fa difícil actualitzar el bloc. Però em serveix per compartir cançons que m'agraden. Avui, una cançó de Damien Jurado que fa setmanes que no m'abandona, Dimes. Glòria beneïda.

NEONS ON THE ROAD: L'ALCÚDIA DE CRESPINS

Els neons de Sodoma es traslladen divendres dia 20 de novembre (osti, quina data) a l'Alcúdia de Crespins per participar en el Club de Lectura organitzat per l'associació cultural La Garrofera. El col·lectiu, a més, ha tingut a bé encetar l'activitat del club amb la novel·la. Un format especialment sucós i productiu per als escriptors perquè permet confrontar amb un públic que ha llegit l'obra i amb el qual pots interaccionar.

L'encontre-debat tindrà lloc a les 19,00 hores, a l'Escola d'Adults de l'Alcúdia.

I TU MENYS

L’absurd i demagògic intercanvi polític d’improperis que patim els ciutadans (dir-li a allò “dialèctica” o “debat” seria malversar l’ús de la llengua, i no es tracta d’això), es basa en una formulació màgica, “i tu més”, que serveix per a que una formació política pillada en falta s’espante les mosques i les dirigisca al partit rival. La fórmula funciona amb als adeptes, als qui carrega de raons, però ha fet tant de mal, ha degradat tant la vida democràtica, ens ha privat de tantes explicacions i aclariments per part dels polítics, que no paga la pena insistir en els seus efectes devastadors per al prestigi de la classe política en el seu conjunt.

Entre tanta estupidesa, però, mancava una nova versió del tema, “i tu menys”, que consisteix en degradar, menysprear o relativitzar una actuació de govern que tinga sentit o bones intencions però partisca del partit rival. Parlem, per exemple, del Plan Zapatero. Com a iniciativa contra la crisi és pràcticament inhàbil. Posar Espanya en obres serveix per donar un poc d’alè al sector de la construcció, però no dóna respostes per al dia després. Tanmateix, és una mesura de xoc pensada per generar artificialment llocs d’ocupació, una mena de prestació social amb un fons útil. Un poc d’oxigen que els ajuntaments de qualsevol signe haurien d’agrair. Doncs no. Fa un parell de dies el primer tinent d’alcalde de Xàtiva, Vicent Parra, afirmava que els vora sis milions d’inversió en la capital de la Costera sols havien generat 25 llocs de treball. En el pecat anava la penitència, perquè corresponia a l’ajuntament garantir que els diners s’empraren en traure 141 persones de les cues de l’INEM.

El que passa és que Parra necessita donar la xifra adequada per arribar on volia: “Ja havíem avisat que el pla no anava a servir per solucionar el problema de l’atur”, va dir. Amb la que està caient, una visió miserable de les coses. Si no, que li pregunten a les 25 famílies que poden respirar. O als obrers que no han anat al carrer gràcies al pla. En contraposició, al PP de Xàtiva encara no se l’ha vist criticar el contraplà de Francisco Camps, el Pla Confiança, amb un nom molt ben parit perquè són els ajuntaments els que han d’avançar la pela i després confiar en què la Generalitat tinga fons suficients per tornar-los. No passa res: flors i violes que són els nostres. Tot i que siga a costa de perdre el sentit del ridícul i la mesura i abraçar el sectarisme.

PD. Hi ha moments on s’arriba a límits difícil de superar. I les paraules de Francisco Camps, acusant l’oposició de voler-lo mort, no sols revelen un estat mental incompatible amb el seu càrrec. L’inhabiliten directament com a president. Que passe el següent i acabem amb aquesta agonia.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 14-11-09)

LA LLEGENDA DEL TEMPS (I DE L'ESPAI)

Hi ha obres artístiques amb l'estrany privilegi de la perdurabilitat. La leyenda del tiempo, la trencadora i valenta gravació del gadità Camarón de la Isla, editada el 1979, ara fa trenta anys, n'és una d'elles. Un reportatge anit a La 2, sobre el procés d'enregistrament del disc i el posterior impacte, m'ha fet caure en l'efemèride. Però el descobriment del disc, en tot cas, és recent, i coincideix amb l'aparició del discret biopic de l'any 2005 interpretat, això sí, amb múscul, respecte i saviesa per Óscar Janeada. Fins aquell moment havia llegit alguna cosa sobre el disc i el meu escàs interés pel gènere va provocar que no avançara més. La banda sonora, però, em va posar en alerta.

Icona del flamenc, amb una veu d'afinació i sabor prodigiosos, Camarón va ser també un personatge d'intuïcions, un intèrpret avançat al seu temps. Si més no, no s'entendria deixar-se embolicar en un projecte que, des del principi, n'eren conscients que trencava amb les regles d'un estil molt codificat i sotmés al criteri d'una crítica i uns oients granítics. Tot i això, Camarón s'hi va deixar dur durant un mes de gravació per la creativitat desbocada de músics com ara Tomatito o Raimundo Amador però, sobretot, d'intèrprets procedents de la fusió del flamenc amb el rock o el jazz. Això s'havia fet, però no emprant com a fil conductor una de les veus mitològiques del cante jondo.

El disc és extraordinari. Sols el tall inicial, el monumental La leyenda del tiempo, llastrat per alguns arranjaments de teclats característics dels setanta i que no han suportat massa bé el pas del temps, ja mereixia el viatge. Però hi ha molt més: extraordinàries bulerías sense aditaments, l'adaptació de La Tarara, l'atrevit (en el seu context) Volando voy, composat per Kiko Veneno, o la magnètica Nana del caballo grande, amb acompanyament de sitar. Un doble mortal cap endavant. Un menú impossible de digerir per als tradicionalistes. I no tant tradicionalistes. Però una obra magna de la música del segle XX i un camí que després ha generat producció interessant com la dels propis Raimundo Amador i Kiko Veneno, en associació o en solitari, i d'unes altres vessants del flamenc-pop més comercials i insípides que no esmentarem.

Sense La leyenda del tiempo, a més, no existirien segurament dos discos posteriors també de gran volada i transcendència: Omega (1996), un mà a mà extraordinari entre el cantaor Enrique Morente (un altre cul inquiet) i els rockers Lagartija Nick, amb l'ombra de Leonard Cohen planant sobre el procés. I La leyenda del espacio (2007), de Los Planetas, amb una col·laboració també de Morente, però menys intensa, basada en la fusió dels pals del flamenc amb l'space-rock de la banda de J i Florent. Amb aquest disc, tòtem indiscutible de l'escena indie (destacat perla revista Rockdelux com el millor disc nacional de la dècada), el suplement La Luna d'El Mundo va fer un experiment que demostra que aquests intents continuen tenint lectures difícils: la ressenya del disc la va fer Alfredo Grimaldos, l'especialista en flamenc de la publicació, qui va fer una crítica devastadora basant-se, sobretot, en la veu nasal i dificil d'assimilar per als no iniciats de J.

Amb Grimaldos, també un excel·lent periodista d'investigació, autor del llibre, entre d'altres, Zaplana el brazo incorrupto del PP (2007), m'uneix una certa amistat, la suficient per retraure-li en aquell moment que s'equivocava en llegir el disc des del flamenc i no com a obra rock que parteix dels pals del flamenc. Rock, al cap i a la fi. No el vaig convéncer. En acabar, era difícil fer-li apreciar la potència i els valors d'un disc que no estava vehiculat per una veu rotunda com les de Camarón o Morente, qui sols canta el tall final del disc planetari. Per a alguns, però, aquells tres discos composen un tríptic imprescindible de la història de la música.

GALTADES A TORT I DRET

Enllacem avui un article publicat al diari digital ELPUNT.CAT. Parla de l'embolicada situació política valenciana, de tots contra tots, i està escrit unes hores abans de l'il·lustratiu episodi de creuament de cables del president de la Generalitat Francisco Camps.