diumenge, 22 febrer de 2015

QÜESTIÓ DE LLAMBORDES


Correré el risc que alguns lectors, veïns del Carrer la Reina o usuaris d'aquella via, pensen que sóc un nostàlgic recalcitrant o, directament, un imbècil. Va en el sou. Però rebentaré si no deixe per escrit que l'actuació a aquell carrer, asfaltant les llambordes (adoquins, en llenguatge col·loquial), és una de les actuacions urbanístiques més errònies, estúpides i injustificables que ha fet l'actual equip de govern de Xàtiva, del PP. En té unes quantes més.


Moltes de les intervencions a la ciutat mampreses per Alfonso Rus han estat en la direcció de convertir indrets amb sabor i personalitat en llocs despersonalitzats, sense encant. Entre les més erràtiques, hi ha la intervenció en la Plaça la Seu, un bonic i rústic racó de Xàtiva convertit en una cosa impersonal, lletja. Tampoc no ha resultat massa brillant la intervenció a l'entorn de la Plaça la Bassa. Ni a la Plaça Sant Jaume. Construir un teatre de nova planta, quan al centre històric hi havia una instal·lació que podia acollir-lo, n'és un altre exemple. Asfaltar les llambordes de l'Albereda, també. Enquitranar el carrer la Reina, arrasant l'únic element característic d'aquesta via, és el penúltim episodi d'una política estèticament absurda en una ciutat com Xàtiva, amb una dimensió patrimonial i històrica que al PP local sempre li ha vingut gran. Mai no han entés el tipus de ciutat que tenien entre les mans. La vulgarització total és quasi impossible, però si els deixaren 20 anys més, qui sap.


Curiosament, el regidor del ram, Vicente Parra, segons conta Levante-EMV, no coneixia ni compartia el sentit de l'actuació. Tot apunta a una decisió unilateral de l'alcalde, el típic dirigent que ubica l'automòbil i la seua cultura de dominació de l'espai urbà en el centre de totes les decisions. Una afirmació que seria injusta si hagueren mostrat més valentia en el projecte de peatonalització del centre històric. Però els cotxes continuen sent els reis d'una Plaça del Mercat que es mereix un altre tractament, una altra manera de presentar-la als visitants, si és que alguna vegada hem contemplat seriosament això de tindre turistes.


L'asfaltat de les llambordes del carrer la Reina no és una anècdota, és una categoria, el símbol d'una manera de governar. Trobe que ja em tingut prou d'això.


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 21-02-2015)

dimecres, 11 febrer de 2015

'LA CONQUISTA DEL OESTE' DE NÈSTOR MIR ARRIBA A XÀTIVA



Fa unes quantes setmanes, vaig rebre la telefonada del polifacètic Nèstor Mir, músic, promotor del segell Malatesta i algunes coses més. Em va anunciar la presentació del seu primer llibre, La conquista del Oeste o la muerte de Uli Zuma, de títol suggeridor, publicada pel mateix segell. I va sorgir la idea de presentar-lo a Xàtiva en companyia de Miquel Àngel Landete, Senior. Tot i que darrerament estic prou contingut, per manca de temps, sempre m'ha agradat fer d'amfitrió a Xàtiva dels llibres que pense que són interessants. Vaig dir-li que sí de seguida. Sense llegir-lo. I la vaig encertar.

Perquè La conquista del Oeste és un d'aquells llibres que té un punt d'ambició, que conta les coses de forma desestructurada, en aquest cas com un homenatge gens dissimulat a Los detectives salvajes de Roberto Bolaño. Perquè la música en forma part intrínseca de la proposta (Senior i el mateix Mir hi apareixen com a personatges, però no tan sols ells) i perquè és un d'aquells llibres amb món interior, amb una història que únicament ens podia contar la persona que l'ha escrita.

Doncs bé, el moment de presentar el llibre a Xàtiva ha arribat: serà demà dijous, dia 12 de febrer, a les 19,30 hores, a la Llibreria la Costera. Us esperem.


dilluns, 9 febrer de 2015

MALEÏTS BIBERONS


Hi ha un perfil d’activista social bastant particular i que es repeteix amb certa freqüència, aquelles persones que dediquen tots els seus esforços a una causa concreta, quasi sempre digna d’elogi. Aquesta gent viu el seu activisme amb furor, són hiperactius i porten molt malament que es qüestionen els seus mètodes o conviccions. Això és el que vaig pensar en veure l’arreplegada de signatures contra el llibre Víctimas de la lactancia materna. Ni dogmatismos ni trincheras siguiendo las indicacions de la OMS, del pediatra castellonenc José María González Cano, un professional del Hospital general de Castelló. La tesi bàsica és que les indicacions per perllongar la lactància fins als sis mesos i més enllà presenta problemes per l’estil de vida de moltes dones que s’incorporen al treball. Aleshores, donar pit es converteix en molts casos en una carrera d’obstacles. O siga, no es tracta d’un llibre contra la lactància materna, sinó contra una pràctica inadequada de la mateixa.

La reacció dels i les prolactància ha estat exagerada i contraproduent per a ells. El metge suspengué la presentació del seu llibre però ha aconseguit a canvi un ressò mediàtic brutal. El provocador títol ha jugat a favor de la polèmica, però el debat no hauria de caure en el buit, no es pot despatxar de manera lleugera. I, al meu criteri, hauria d’obrir una reflexió sense histerismes sobre la pressió poc raonable que reben les dones envers la lactància materna. Jo en sóc partidari d'aquest tipus de lactància, perquè genera un vincle especial entre mares i fills i té efectes positius que seria llarg d’explicar i que tothom coneix o hauria de conèixer. Però tot i ser una opció òptima, tampoc es pot iniciar o perllongar a qualsevol preu. L’inici de la lactància és dur, difícil, i moltes dones se senten mal quan, pel que siga, no aconsegueixen donar de pit malgrat haver-ho intentat amb un enorme cost físic i psicològic. Se’ls hi diu que ho han fet malament, que és fàcil, però la vida és molt més complicada. Fins i tot vaig observar una actitud displicent d’una matrona davant una dona que havia decidit donar biberó.

Conec dones que han donat pit molt de temps, que no n’han donat gens perquè no han pogut o no han volgut, que han donat quatre mesos perquè tenien que tornar a treballar. A cap d’elles se l’ha de traumatitzar per la seua decisió o les seues circumstàncies. Té raó el metge: els dogmes i trinxeres són mala cosa. I estem fets a donar la raó únicament a aquell que diu fil per randa el que volem escoltar.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 07-02-2014)

dilluns, 26 gener de 2015

MINIECONOMIA


Un dels vicis més repugnants dels antics esquemes polítics que tant està costant desterrar és la manera en què la política institucional aprofita qualsevol dada objectiva per martiritzar el llenguatge i fer interpretacions a favor d'obra. Les dades d'ocupació, com les recents conegudes de l'Esquesta de Població Activa (EPA) s'empren com l'indicador més destacable per diagnosticar la situació. És la qüestió, lògicament, més sensible i que més preocupació genera.

I les darreres dades són objectivament positives (una baixada interanual del 6,3% al País Valencià, un 2,61% a Xàtiva), però, a hores d'ara, no justifiquen que s'afirme que estem eixint de la crisi. Més encara quan de l'EPA resten exclosos desenes de milers dels nostres joves més dinàmics i brillants, que han hagut de buscar en l'estranger el que no tenien ací. I entre els que s'han quedat, el que s'està donant és una degradació de les condicions laborals -en horari, prestacions i salaris- que els polítics i alguns experts disfressen de repartiment del treball sobre la idea que alguns han de treballar menys per poder treballar quanta més gent millor.

És l'entronització del mini-job (literalment, minitreball; col·loquialment, un treball de merda). Amb això, les xifres es maquillen, molts ciutadans que abandonen els cues de l'atur senten un alleujament temporal, però la pobresa i les desigualtats continuen en augment. És una solució extremadament peresosa i mediocre a la crisi, a més de falsa, perquè l'estratègia mini-job condueix inexorablement a crear una mini-economia, un miratge insostenible, la demolició de l'estat benestar i la capacitat de producció i consum d'un país. En lloc de cercar nous models i buscar l'excel·lència i la qualitat, es genera una ingent i baratíssima mà d'obra amb la qual insistir en les mateixes carències i errades. És la diferència entre els mini-treballs graciables d'Alfonso Rus (per cert: diuen que a la futura Tele-Rus ofereixen 500 euros per jornada completa) i iniciatives privades com ara La Colectiva, l'espai de co working per a joves professionals que ja porta un temps funcionant a Xàtiva. Que una tendència o altra resulte hegemònica ens dirà si hem eixit o no del clot. La resta és propaganda.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 24-01-2015)

dilluns, 12 gener de 2015

ORGULLOSOS DE PEP


Si t'ho mires sense xovinismes ridículs, no hi ha massa motius pels quals els valencians -i filant una mica més prim els xativins- ens hem de sentir orgullosos. Els estalviaré els detalls al respecte perquè són ben coneguts. Per això, personatges tan sans, intel·ligents i dotats i que han generat tants beneficis per a la col·lectivitat com Pep Gimeno Botifarra són tan valuosos. He de confessar que encara no havia vist el documental d'Albert Montón sobre la seua figura que s'estrenà dijous a la nit al Canal 33. Un circumstància que, juntament amb el fet que TV3 coproduïa la cinta, condueix a una reflexió que també els estalviaré.

Deia que no l'havia vist. I la dimensió de la seua història, que coneixes però continua impactant-te, el seu tarannà, la manera d'interactuar amb les persones, la reacció de gent molt diversa en les xarxes socials després de veure l'emocionant documental, m'han deixat en un estat de commoció positiva. A banda d'haver fet una tasca impagable per conservar la nostra música d'arrels, Botifarra és un d'aquells personatges que transmet una visió positiva del País Valencià, algú que des de la senzillesa ha fet una tasca que ningú no acabava de valorar en el seu moment, ni tan sols la gent gran a la que Pep enregistrava per conservar les cançons i després poder cantar-les. Aquell patrimoni no tenia valor. Fins que algú ho va traure de les catacumbes i, amb el temps, tornà a ser patrimoni viu i valorat. Pels grans i pels joves. Gràcies, entre d'altres coses, a les seues extraordinàries dots com a cantant i com a comunicador.

Sols això ja mereixeria la nostra admiració. Fins i tot en el cas hipotètic que Pep fóra un malcarat. O un orgullós. Passa que, a més a més, és una persona estupenda, senzilla, treballadora, gens presumptuosa, amb els peus a terra. Un ambaixador impagable de la ciutat i el seu país, algú que ens ajuda a espolsar-nos la caspa. Contemples el documental, l'emoció i l'estima que transmet, el que diuen sobre Pep a les xarxes socials, i et sents orgullós de Botifarra, de viure a la mateixa ciutat. Un plaer i una satisfacció, un goig per ser xativí, difícils de descriure. 

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 10-01-2014)